Nou Cicle

Javier Pérez Royo: El temps s’esgota

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

CEFa unes setmanes Josep Antoni Duran i Lleida  va anunciar al president del Govern en el ple del Congrés dels Diputats que es podia trobar més aviat que tard amb una declaració unilateral d’independència per part del Parlament de Catalunya. Si no és possible establir cap tipus de negociació i si l’única resposta del Govern de la nació és la que el tema està tancat, perquè la Constitució no la permet, a ningú pot sorprendre, venia a dir Duran i Lleida, que la majoria parlamentària nacionalista al Parlament de Catalunya prengui la decisió d’aprovar una declaració d’independència.

No estem encara en aquell moment, però ens hi anem aproximant. El pacte entre els partits nacionalistes tancat ahir sobre el contingut de les dues preguntes que han de ser sotmeses a referèndum i sobre la data de celebració del mateix, és el primer pas del camí a la independència. El registre d’aquestes preguntes i de la data de celebració del referèndum davant la Mesa del Parlament de Catalunya obrirà formalment el procés. En aquest mateix mes el ple del Parlament farà seu el contingut de les preguntes i la data de celebració del referèndum amb una majoria molt qualificada, amb la finalitat de se li doni ulteriorment la tramitació que s’estimi pertinent, que, en tot cas, passa per sol·licitar al Govern de la nació l’autorització per convocar el referèndum, ja que ningú discuteix que la convocatòria d’una consulta d’aquest tipus és competència exclusiva de l’Estat.

Amb seguretat el Govern de la nació no permetrà que es faci un pas més en aquesta direcció i acudirà al Tribunal Constitucional sol·licitant la suspensió de la decisió del Parlament de Catalunya primer i la seva declaració d’inconstitucionalitat a continuació. També podem avançar amb seguretat que el Tribunal Constitucional donarà la raó al Govern.

Jurídicament aquí s’hauria aturar el procés cap a la independència. La comunitat autònoma de Catalunya, a través del seu Parlament, ha manifestat la seva voluntat d’independència, l’Estat, a través del màxim intèrpret de la Constitució, li respon que aquesta manifestació de voluntat no té cabuda dins de la Constitució i, en conseqüència, s’ha de tenir com per no formulada. Formalment hi ha hagut una manifestació de voluntat independentista, però materialment no pot entendre que l’hagi hagut, perquè la Constitució no preveu que una tal manifestació de voluntat pugui constituir jurídicament. La manifestació de voluntat independentista estaria viciada d’origen.

Aquesta és la posició del Govern de la nació. El seu president l’ha reiterat en múltiples ocasions. L’última vegada en l’entrevista a sis diaris europeus publicada dilluns passat. No hi ha res a discutir, perquè tot està resolt en la Constitució.

No hi ha dubte que el Govern té arguments molt sòlids que avalen la seva posició. De manera ininterrompuda i pràcticament unànime la Constitució ha estat interpretada en el sentit que la unitat política de l’Estat no és susceptible de ser sotmesa a discussió. El principi d’unitat política de l’Estat és el pressupost i el límit per a qualsevol operació política i jurídica que vulgui emprendre. Així havia estat acceptat fins ara de forma generalitzada a tot el territori de l’Estat.

No està clar que segueixi sent així. Tampoc que no ho sigui. Però el que sí sabem és que a Catalunya, possiblement també al País Basc, hi ha una majoria parlamentària molt qualificada que posa en qüestió el principi d’unitat política de l’Estat i pretén deixar de ser una comunitat autònoma del mateix, per passar a ser un Estat independent. I que pretén que es pregunti directament als ciutadans de Catalunya, si aquesta és també la seva opinió.

Aquesta és una realitat que no desapareixerà perquè la Constitució no la contempli. Si la resposta que se li dóna a la manifestació de voluntat d’independència és que no existeix perquè la Constitució no ho permet, el que cal esperar és que aquesta manifestació de voluntat tingui cada vegada més intensitat.

El Govern de la nació no pot limitar-se a utilitzar la Constitució com una trinxera davant la sol·licitud d’un referèndum. L’opció exclusivament jurídica no pot conduir res més que la derrota. La Constitució és norma jurídica, però és també pacte polític. És el punt d’intersecció entre la política i el dret i tots dos, política i dret, han de ser presos en consideració davant d’un problema de naturalesa constitucional, especialment quan es tracta d’un problema existencial, com és el de l’estructura de l’Estat.

El PP, a l’oposició primer i al Govern després, porta massa temps enrocat en una posició exclusivament jurídica. Ho va estar durant tot el procés de reforma de l’Estatut d’autonomia per a Catalunya (2005-2010) i hi ha continuat estant des de les eleccions del 20 de novembre de 2011. Em temo que se li està esgotant el temps. El problema és que no se li esgota ell exclusivament, sinó que se’ns esgota a tots.

El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: