Europa torna a estar a la casella de sortida. A les portes de la tercera recessió en cinc anys. La onada arriba ja fins a la infranquejable fàbrica alemanya. Estancament de nou a la zona euro, i aquesta vegada, acompanyat d’una deflació amb aroma japonès. Els mercats, una altra vegada, nerviosos: la borsa volàtil, la prima de risc es tensa i el test al sector bancari a la vista. A Brussel·les es torna a contenir la respiració davant unes eleccions a Grècia i Europa que, de nou, és assenyalada per tots com la culpable de la feble recuperació econòmica mundial.
L’últim capítol de la Gran Recessió és abastament conegut. Però no per això és menys dolorós. Patiment auto imposat producte de la nostra política econòmica en forma d’austeritat a qualsevol preu com si fos cicuta per purgar els nostres errors del passat. Receptes dogmàtiques, arrogants i moralistes amb el segell de la Canceller Merkel que rebutgen totes les eines que el sector públic té per sortir d’una crisi i que s’imposen als Estats Membres amb una teranyina de normes fiscals comunitàries.
Això sí, la correlació de forces en la guerra oberta dins l’euro zona trontolla. La dreta perd pes al Parlament Europeu. Tots els analistes, editorialistes i organismes internacionals clamen: Activeu inversions públiques i imprimiu bitllets com a palanca per a la demanda! Al mateix temps que França i Itàlia llancen els seus respectius desafiaments amb pressupostos que incompleixen els objectius de dèficit.
Draghi i el BCE mouen fitxa a Jackson Hole per demanar una política monetària expansiva. Els socialistes arrenquen al nou president electe de la Comissió, Jean-Claude Juncker, un pla d’estímuls fiscals de 300.000 milions d’euros que hauria de ser impulsat pel BEI.
A tot això, Espanya, com si la cosa no anés amb ella, intentant jugar el patètic paper d’alumne avantatjat: “A casa nostra la cosa funciona”. Oblidant els aturats, els pensionistes retallats, els consumidors de serveis públics degradats, els joves forçats a emigrar o els treballadors amb salaris devaluats i condicions precàries.
Mentrestant, escollim nova Comissió Europea, després de la letargia Barroso II. Una elecció que correspon als governs però en la qual el Parlament s’ha guanyat a pols el seu espai. Les audiències dels comissaris, una mena de Factor X parlamentari però democràticament molt exigent, s’ha cobrat el seu habitual cap (Bratusek) i ha marcat a diversos comissaris fent canvis de carteres i noves supervisions.
Cañete, i el Govern del PP, surten especialment mal parats. Assenyalat i criticat per tothom. Una candidatura tacada d’incompatibilitats manifestes, declaracions “inapropiades”, llacunes financeres i una gestió contrària als propis objectius de la Unió pel que fa a la seva cartera. Cañete salva la seva cadira només després d’empènyer a tot el Partit Popular Europeu a utilitzar Moscovici, una de les peces claus dels socialistes, com a ostatge en les negociacions. Eficaç però lamentable. I així ho ha vist tothom.
La Comissió guanya en pols polític, innova en el seu organigrama i repeteix un paupèrrim i dolorós balanç entre homes i dones (19-9). Conté diversos Comissaris controvertits: Educació i Cultura, després de treure-li Ciutadania el Parlament, el ministre d’exteriors de Viktor Orban i responsable de la seva peculiar “reforma” de la justícia (Navracsics). Immigració, la mà dura en els Governs de Samaras en els ministeris de defensa, exteriors i sanitat (Avramopoulos). Serveis financers, el Tory ex-lobbista de la City (Hill).
L’àrea econòmica, veritable pedra de toc de la guerra a l’euro, és especialment inquietant amb dos falcons de l’austeritat en les vicepresidències de l’àrea (Katainen i Dombrovskis). Veritables cuiners del verí imposat pel Consell com a primers ministres de Finlàndia i Letònia.
Però entre els nous membres de la Comissió Europea també destaquen dirigents socialistes europeus com Frans Timmermans, nou vicepresident primer de la institució; Federica Mogherini, nomenada Alta Representant de la UE per Afers Exteriors i de Seguretat; i Pierre Moscovici, comissari d’Assumptes Econòmics i Financers. Tots ells tindran responsabilitats determinants i han repetit durant les audiències al Parlament la necessitat de replantejar canvis en la política econòmica, l’impuls del pla d’inversió de 300.000 milions d’euros ja anunciat i recuperar l’ambició de la política exterior de la UE.
Les institucions europees s’han de posar en marxa però els que volem l’impuls de polítiques contra-cícliques, recuperar la dignitat de les institucions comunitàries i reactivar el que havia estat fins ara el motor europeu, la solidaritat, reconeixem que aquesta batalla no ha caigut del nostre costat. Per tot això, al costat del socialisme espanyol, no he votat a la futura Comissió Europea i m’hi he abstingut.
La correlació de forces es mou i torna a ressitua Europa a la casella de sortida. Però el que és més important, a força de tornar sempre al mateix lloc, ha canviat tot. La pissarra de les dades macro es repeteix però el paisatge polític-social no el reconeix ja ningú. La pobresa, l’atur o la misèria en molts llocs és insuportable. Les institucions europees pateixen un greu deteriorament. Les crisis polítiques es converteixen en crisi de règim en diversos països. Els partits populistes tenallen i condicionen velles democràcies europees alçant la bandera anti-europea.
El món s’assembla poc al de fa cinc anys i l’ordre internacional es descompon. Es construeix un anell de foc al voltant d’Europa, ple de conflictes i amb diversos Estats fallits que reflecteixen la impotència de la nostra política internacional i mostren cruament les nostres debilitats; especialment, la dependència energètica.
S’albira un llarg camí ple de mines per als que volem recuperar l’ànima d’Europa: la vocació de construir un espai de dignitat compartida. Però llancem l’advertència per endavant: a força de tornar constantment a la casella de sortida podem acabar caient en la casella de la calavera. Perquè com mai, tot està en joc.
Article publicat a El Periódico
