CatalunyaPortada

Jaume Bosch: On és Convergència?

Artur Mas va guanyar les eleccions de 2010 amb 62 diputats. Que deu anys després el seu partit, el PDeCAT, hagi quedat fora del Parlament il·lustra fins a quin punt el procés independentista ha engolit alguns dels seus protagonistes. No fa massa, era inimaginable que una opció que incorporés Irene Rigau, Joana Ortega, Andreu Mas-Colell o Joan Rigol acabés com a extraparlamentària. 

L’espai convergent no ha suportat la tensió de viure al límit de la legalitat i ha explotat en diverses direccions. Trobem exmembres de CiU dins les llistes del PDeCAT, del PSC (Ramón Espadaler) i del PP (Eva Parera). Però el principal dipositari de l’herència de CIU és Junts per Catalunya. Què és avui aquest partit que intenta liderar Puigdemont des de Waterloo?

El seu secretari general, Jordi Sànchez, que continua injustament empresonat, és intel·ligent. Té visió política. Ha volgut construir una organització de nou tipus i de caràcter transversal: un partit capaç de ser hegemònic al país i de guanyar a ERC la pugna dins l‘independentisme. Per aconseguir-ho havia de bastir una aliança interna que anés des del centre dreta a l’esquerra. No sembla que l’aposta estigui sortint bé. Per la banda dreta, la incapacitat d’arribar a un acord amb el PDeCAT pot haver provocat que Junts hagi baixat al tercer lloc del rànquing electoral. No sabem quants dels 77.000 vots del partit d’Àngels Chacón haguessin anat a la candidatura de Puigdemont; però és prou conegut que quan dos partits lluiten per un mateix espai tots dos en surten escaldats encara que els danys siguin de diferent intensitat. L’error del president Torra d’expulsar Chacón del Govern de forma irreflexiva i unilateral li ha costat molt car al seu partit. La banda oposada no ha funcionat millor. Els membres més destacats de Junts provinents de l’esquerra han abandonat el Parlament per voluntat pròpia (el cas de Toni Morral, ex-militant d’ICV) o van patir estrepitoses derrotes a les primàries: diputats en actiu, com ara el socialista Ferran Mascarell o l’ecologista Pep Puig, van ser literalment escombrats per una militància que els hi va dir de forma inapel·lable que no els vol. A l’actual grup parlamentari costaria trobar algú a qui es pugui considerar d’esquerres.

En contra segurament de la voluntat del mateix Sànchez, han adquirit un pes considerable dirigents amb tics populistes com Quim Torra, Laura Borràs, Joan Canadell, Josep Costa, Salvador Vergés o Josep Sort. És molt preocupant que Junts, davant els aldarulls d’aquests dies, hagi reaccionat com si mai no hagués governat. Ara, més que un grup de persones amb voluntat de construir un nou projecte, és una barreja de militants històrics de CiU i d’un seguit de lideratges frívols especialitzats en polèmiques afirmacions que provoquen la incomoditat del votant tradicional de Convergència. Aquí cal buscar, més que en la pandèmia, una de les causes dels 380.000 vots perduts en bona part cap a l’abstenció. Queden lluny els temps en què els dirigents de CiU discrepaven del PSUC però el respectaven. La possibilitat de superar o no l’independentisme màgic i la suïcida negativa al diàleg amb el govern del PSOE i Unidas Podemos marcarà la capacitat de Junts per aconseguir acords amb altres grups.

El futur del partit no es presenta fàcil. Hi ha qui mai no ha experimentat la dura prova de ser soci minoritari d’un govern ni les exigències d’una vida parlamentària més o menys normalitzada. Els tuïts inflamats no serveixen per aprovar lleis o solucionar problemes. Artur Mas ha proposat la reconciliació de Junts i el PDeCAT, però qualsevol retrobament es llegirà com el retorn a l’antiga Convergència que un sector de Junts rebutja. El nou mapa polític català encara no està consolidat: caldrà seguir atentament l’evolució del partit que acull els hereus radicalitzats de Jordi Pujol.

El Temps, 1 de març de 2021

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Llegeix també
Close
Back to top button