Nou Cicle

Ignasi Camós Victoria: Un altre model de relacions laborals és possible

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

feinaLa crisi financera que des de l’any 2008 està colpejat durament la nostra economia està tenint un efecte devastador sobre el mercat de treball. Les recents reformes laborals aprovades a Espanya s’han projectat amb tanta força sobre el sistema de relacions laborals que podem considerar, en gran part, que el model d’Estat Social i Democràtic de Dret que proclama la Constitució espanyola està en clar procés de retrocés.

La reforma laboral del 2012 i més recentment el RD-Llei 4/2013 de 22 de febrer, de mesures de suport a l’emprenedor i d’estímul del creixement i de la creació d’ocupació, ha significat un pas més en aquest “desideràtum” implícit de desregulació de l’actual model de relacions laborals al marge de l’opinió i negociació amb els interlocutors socials. L’últim RD Llei ha estat definit per Eduardo Rojo Torrecilla al seu excel·lent blog com 1 RD Llei “Òmnibus”, un bloc que ofereix, sens dubte, una immillorable aproximació didàctica a les principals normes, sentències i notícies laborals d’àmbit autonòmic, nacional o internacional.

En aquest sentit, modificar el paper de l’autoritat laboral en l’àmbit del control dels Expedients de Regulació d’ocupació (EROs) ens és innocu, obeeix a una intencionalitat clara d’alleugerir el procediment minvant la seva seguretat jurídica, sobretot si tenim en compte que es tracta d’un instrument o un recurs amb un ús cada vegada més gran per efecte directe de la crisi i l’essència és el procedir a un ajust de les empreses a través de la destrucció d’ocupació.

Per la seva banda, introduir una nova modalitat contractual amb un més formal que real caràcter indefinit amb un període de prova d’1 any implica una seriosa desvirtuació, sense precedents, del període de prova amb els seus efectes alliberadors i, per tant, una patent de cors per acomiadar lliure i gratuïtament durant el període, gens menyspreable, d’un any.

Paral·lelament a aquests significatius canvis, en cap cas menors que, a manera d’exemple, he exposat estem assistint a un procés de recentralització de les polítiques d’ocupació que trenca amb el model de relacions laborals que tenia en compte la realitat pluriterritorial de l’Estat i que, en part, podia contrarestar aquest efecte desregulador que està en la ment del legislador a facilitar, sota la coartada de la unitat, una uniformitat a la baixa.

A diferència del que passa a Espanya, que lamentablement ens situa a l’avantguarda dels retrocessos en drets laborals i que, en termes de fallida del model de relacions laborals preexistent, només és equiparable a la de la resta de països també intervinguts expressament o tàcitament (Grècia, Portugal, Irlanda, Itàlia), en altres països com Alemanya hi ha mecanismes que contraresten aquests efectes, o a França s’han proposat un significatiu canvi constitucional per tal de preservar i fins i tot reforçar l’actual model de relacions laborals.

A Alemanya l’existència d’instruments ja molt consolidats com són els Consells de Vigilància que formen part del model de Cogestió (Mitbestimmung) previst en el cas de les grans empreses. Els consells als quals se’ls atribueix, en la seva condició d’òrgans de control de la direcció de l’empresa amb participació dels treballadors (entre 1/3 i paritària) capacitat per assegurar l’estabilitat econòmica i financera de l’empresa, actuen evitant el recursos a aquestes accions d’efectes demolidors en uns mercats de treball exposats a la destrucció “fàcil” d’ocupació, en el que crear ocupació és una quimera i on les dificultats per transitar en el mercat són enormes, Així, les mesures adoptades a Alemanya com és el cas del kurzarbeit o els minijobs (amb més foscors que clars i que pot tenir uns efectes més negatius que positius) tenen, sobretot, una naturalesa conjuntural no atempten, com en el cas d’Espanya, contra el model de relacions en els seus eixos fonamentals mantenint el seu caràcter reversible.

En el cas de França, és extraordinàriament significatiu el valor, encara que pugui ser en gran part només simbòlic, d’una iniciativa recent que posa de manifest que és possible una alternativa al procés de desregulació normativa i que no és altra que la de donar més rellevància al diàleg social, és a dir, a la negociació amb els interlocutors socials per procedir a introduir canvis o ajustos laborals allà on aquests siguin realment necessaris.

En aquest sentit, el govern d’Hollande ha optat per la recent presentació d’un Projecte de llei de constitucionalització del diàleg social, que s’inserirà com a Títol V bis de la Constitució francesa sota el títol de: “Du dialogue social préalable à la loi” , i que preveu incloure un article 51-3 en el text constitucional on s’estableix que: “Tot projecte de llei o ordre o qualsevol proposició de llei de reforma de les relacions individuals i col  ectives de treball, d’ocupació o de formació professional que trobi dins l’àmbit de la negociació nacional i interprofessional no pot, excepte en casos d’emergència, ser objecte de deliberació al Consell de Ministres o inclòs en l’ordre del dia de l’Assemblea Nacional o al Senat sense que els sindicats que representen els empleats i representants dels ocupadors hagin pogut negociar si ho desitgen, sobre el tema de la reforma”.

Es tracta d’una important iniciativa no només perquè constitucionalitza el diàleg social que per si mateix ja és un gran fet, sinó també perquè el converteix en alguna cosa més que un mer tràmit preceptiu per a la posada en marxa d’una reforma en l’àmbit de les relacions laborals. Si s’aconsegueix aprovar aquesta proposta, a França serà molt difícil ignorar l’opinió dels interlocutors socials abans de procedir a la tramitació d’una reforma laboral fent més fàcil preservar el model vigent. Cal tenir en compte que el Diàleg Social a França està ja reconegut des de l’any 2008 en l’article 1 º del Codi de Treball i que l’origen d’aquesta iniciativa cal situar-lo en la forta oposició sindical que hi va haver a França l’any 2007 a l’imposició, sense negociació prèvia, del contracte d’inserció, el “Contrat première Embauche”.

A diferència del que passa a Espanya on assistim atònits a aquest procés desregulador sense precedents del nostre sistema de relacions laborals que ataca els fonaments del mateix prescindint del diàleg amb els interlocutors socials que són parts fonamentals de les relacions laborals, institucions com l’alemanya del Consell de Vigilància i, molt especialment, la proposta francesa de constitucionalització del diàleg social sembla moure’s per camins totalment oposats no en va pretén “blindar” els més que probables i evidents “excessos” del legislador.

Legislador que en molts casos actua, de forma unilateral, sotmès al dictat de les instàncies internacionals per a l’adopció de reformes d’un abast incalculable donant una volta de rosca més al model de relacions laborals sota la coartada de l’actual context de crisi i davant la necessitat, molt demandada, de flexibilitzar encara més, el mercat de treball, conscients que la creació d’ocupació no depèn de reformes laborals ni de flexibilitzar, encara més, mercats de treballs que són més flexibles dels que moltes instàncies sostenen i en els que destruir ocupació s’està convertint en un recurs molt directe per fer ajustaments a les empreses, convertint l’estabilitat en l’ocupació, tan necessària per construir una societat justa i equitativa, en una reminiscència del passat. Ens estem acostat, d’aquesta manera, a models de relacions laborals molt allunyats dels cànons europeus sustentats en un marc de relacions laborals cada vegada més precari, amb una participació menor dels interlocutors socials, i sotmès al dictat de les lleis del mercat i de les necessitats conjunturals de les empreses. Model de relacions laborals que un cop modificat serà perdurable en el temps i de difícil reversibilitat.

ElDiario.es

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: