Nou Cicle

Ignacio Sánchez-Cuenca: La postveritat suprema

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

La postveritat pot definir-se com una certa indiferència davant els fets. El terme s’utilitza sobretot per referir-se al fenomen de falses creences populars: la imatge de la postveritat que s’ha instal·lat en els mitjans és la de masses ignorants enganyades per polítics demagogs a través de les xarxes socials.

No obstant això, el fenomen de la indiferència davant la veritat es percep també en les altes esferes, en l’exercici del poder; és una constant al llarg de la història política. Un dels exemples més purs de postveritat en temps recents va ser la decisió dels EUA d’atacar l’Iraq. L’administració de George W. Bush es va tancar a la seva closca, eliminant qualsevol font d’informació que no fos a favor dels seus plans. Van fallar els mecanismes interns de control i es va actuar amb menyspreu de la realitat: no hi havia evidència de les famoses armes de destrucció massiva ni un pla mínimament consistent per a la reconstrucció del país. El resultat va ser catastròfic: Iraq va sucumbir a una espantosa guerra civil de la qual va sorgir la insurgència de l’EI.

La postveritat és la conseqüència d’un “aïllament epistèmic“: un grup de persones, més o menys ampli, comparteix unes determinades idees sense sotmetre al principi de realitat. Com més tancat sigui el grup, més refractari es torna a enfrontar-se a la veritat. Les raons d’aquesta entossudiment són molt variades, del sectarisme ideològic a l’esperit corporatiu, en què la confiança no transcendeix els límits d’un cos professional.

En aquests moments, la postveritat corporativa i ideològica s’encarna de forma excel·lent en el nostre Tribunal Suprem i la seva obstinació a mantenir l’acusació de rebel·lió contra els líders polítics del moviment independentista català. Tractar d’encaixar les conductes del “tardor calenta” del 2017 en el tipus penal de rebel·lió és contrari a la lògica, el sentit comú i el propi dret espanyol. L’estratègia seguida en la instrucció del cas suposa una degradació profunda del nostre sistema legal: poques vegades s’ha vist amb tanta claredat com els prejudicis ideològics i polítics s’imposen sobre una consideració racional i imparcial dels fets.

El Tribunal Suprem s’ha ficat en la seva pròpia bombolla epistèmica. El tipus penal de la rebel·lió requereix un “alçament violent i públic“. Per poder parlar de rebel·lió en el cas català, cal lliscar per un pendent que acabi assimilant els successos de la tardor passada a l’intent de cop d’Estat del 23 de febrer de 1981. Però mentre que els cops d’Estat sempre comporten violència (de facto o en forma d’amenaça coactiva), el que ha passat en els mesos de setembre i octubre del 2017 no encaixa, es miri com es miri, amb un “alçament violent“.

L’acusació de rebel·lió no només manca de suport empíric, ja que la violència que exigeix ​​el Codi Penal no va tenir lloc, sinó que a més revela una concepció molt pobra de la democràcia, confonent protesta, resistència i desobediència amb violència insurreccional. En una democràcia sana, la protesta i la desobediència, tot i que puntualment puguin degenerar en algun comportament violent al carrer, no es criminalitzen com si fos un cop d’Estat. Només retorçant els fets i deformant els conceptes es pot mantenir la causa per delicte de rebel·lió. Els magistrats han arribat a utilitzar la repressió policial ocorreguda durant la jornada de l’1 d’octubre com prova de la violència del moviment independentista. Amb molta ironia, cal apuntar que els arguments manejats pels magistrats del Suprem sobre la violència fantasmagòrica del Procés farien les delícies d’aquells postmoderns que veuen una violència ubiqua en la vida social.

Si els raonaments dels magistrats sobre la rebel·lió catalana es despullessin de la seva autoritat institucional, no resistirien un mínim examen lògic en l’esfera pública. L’acusació de rebel·lió resulta tan extravagant que fins i tot podria ser motiu de mofa si no fos perquè hi ha polítics empresonats. Només cal explicar la presa de posició del Tribunal Suprem per una barreja de corporativisme, supèrbia i orgull nacional ferit. S’han proposat donar un escarment exemplar als líders de l’independentisme, un càstig que deixi clar a les properes generacions el risc al qual s’exposen si algú intenta de nou una estratègia unilateral rupturista.

El Tribunal Suprem és una de les institucions més conservadores del sistema constitucional espanyol. Els seus membres són elegits en moltes ocasions en funció de criteris polítics abans que per mèrit i capacitat professional. El Partit Popular ha controlat el Consell General del Poder Judicial durant llargs anys i ha aconseguit que el Suprem estigui molt escorat a la dreta. A més, el clima de la política espanyola permet que els magistrats estiguin actuant de forma arbitrària i ideològica, ja que els mecanismes que indueixen un cert autocontrol per part del Tribunal no estan operatius. Aquests mecanismes tenen a veure amb la por a les reaccions polítiques i socials que les seves decisions poden suscitar. En la situació actual, els partits de la dreta, els principals mitjans espanyols, molts intel·lectuals i una majoria aclaparadora de l’opinió pública estan a favor de l’empresonament dels acusats per rebel·lió. En aquestes condicions, els magistrats se senten impunes. Res els frena. Estan disposats a deteriorar encara més la reputació democràtica d’Espanya, ja que el càstig pel desafiament a la unitat d’Espanya sembla estar per a ells per sobre de qualsevol altra consideració. Per frenar el disbarat i la injustícia que s’està cometent amb les acusacions de rebel·lió, caldria una societat civil que es prengués seriosament que en una democràcia resulta inadmissible jutjar  uns polítics per fets que no han comès. No som aquí encara.
La Vanguardia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: