És una notícia molt positiva que el govern de coalició, amb el suport parlamentari de l’anomenat “bloc d’investidura“, modifiqui el codi penal eliminant el delicte de sedició, és a dir, el delicte que, segons el Tribunal Suprem, van cometre els líders independentistes la tardor del 2017. En lloc de l’ambigu “aixecament tumultuari” al que es referia la llei en l’article sobre la sedició, hi haurà un delicte de desordres públics agreujats, amb penes sensiblement inferiors a les que es contemplaven anteriorment per als “actes sediciosos“. Entre altres coses, s’està buscant convergir amb les penes que s’apliquen en altres països d’Europa occidental per a aquest tipus de delictes.
No és la meva intenció entrar en consideracions jurídiques. D’ experts n’hi a dojo que podran discutir si amb aquesta reforma s’obren espais d’impunitat o si es restringeix indegudament el dret a la protesta i manifestació. Allò que m’interessa destacar ara és el significat polític d’aquesta iniciativa, que és, al meu entendre, de gran abast.
Tant els indults atorgats pel Govern el juny del 2021, com ara la proposta de reforma del delicte de sedició, suposen, a la pràctica, una rectificació substancial de la resposta de l’Estat i del sistema polític espanyol a la crisi catalana, resposta que comptà, a més, amb un ampli suport a la societat.
Abans que fes crisi el problema català el 2017, el Govern, presidit en aquells anys per Mariano Rajoy, es va negar a enfrontar políticament les demandes procedents de Catalunya, especialment la demanda de celebració d’un referèndum, que tenia un suport molt ampli tant en el Parlament com en la societat catalana. Això no vol dir que el govern no reaccionés, ja que, de fet, va implementar diverses operacions secretes, amb una burla total de l’Estat de dret, per tal de destruir la reputació dels líders independentistes. S’usaren fons reservats per finançar aquelles operacions, amb el comissari Villarejo enmig, que incloïen la participació de mitjans de comunicació que es va prestar a aquest joc publicant notícies falses. En definitiva, les clavegueres de l’Estat, agitades pel Ministeri de l’Interior de l’època (Jorge Fernández Díaz, Ignacio Cosidó, Francisco Martínez i companyia), sempre, per descomptat, des del més elevat patriotisme.
Quan va esclatar el conflicte, el setembre de 2017, el Govern no es va limitar a recórrer les lleis 19/2017 i 20/2017, de referèndum i de la transició jurídica i fundacional de la República de Catalunya, respectivament, aprovades pel Parlament i clarament inconstitucionals, sinó que va optar per utilitzar la força per evitar el referèndum de l’1 d’octubre. Les imatges de la policia carregant i colpejant ciutadans pacífics, de totes les edats i condicions, que volien votar en aquell simulacre de referèndum, van donar la volta al món i van situar Espanya en una posició compromesa.
Lluny de frenar la crisi, la intervenció maldestre i desproporcionada de la policia va excitar encara més els ànims. El discurs del rei Felip VI dos dies després no només va tancar cap possibilitat de reconduir la situació políticament, sinó que a més va encoratjar a les dretes en la seva voluntat de donar un escarment final i definitiu als independentistes catalans mitjançant l’ús de la via penal.
Com assenyalava Jordi Amat fa unes setmanes, la dreta judicial espanyola era conscient des de feia molt temps que una declaració d’independència no és, com a tal, un delicte. Evidentment, si aquesta declaració es realitza al marge de l’ordenament constitucional, constitueix un acte políticament invàlid, però sense rellevància criminal. El Tribunal Constitucional, de fet, va anar anul·lant tots els passos polítics i legislatius que es van donar a Catalunya per avançar cap a la separació de l’Estat. L’única manera d’empresonar els líders independentisres passava per realitzar una interpretació “creativa” dels esdeveniments, transmutant una protesta multitudinària davant la seu de la Conselleria d’Economia de la Generalitat, mentre els agents judicials van registraven l’edifici, en un acte de rebel·lió (un alçament violent). Aquesta va ser l’acusació a la qual va recórrer el fiscal general de l’Estat. Per això, com dic, era necessari torçar els fets que tots havíem pogut veure, interpretant la protesta pacífica com a acte violent. Els arguments no podien ser més febles: en un auto judicial del Suprem s’arribà a responsabilitzar els líders independentistes de provocar la policia per animar els ciutadans a votar l’1-O; també es va dir que aquests mateixos líders havien assumit la violència que podria haver sorgit en les mobilitzacions populars (i que, però, no s’havia produït).
L’acusació delirant de rebel·lió va servir de coartada perquè els tribunals poguessin actuar sense obstacles, amb greu perjudici en ocasions dels drets polítics fonamentals (com impedir que càrrecs elegits democràticament puguessin exercir la representació política). Perquè aquesta acusació tingués alguna versemblança, va ser necessari que la dreta política i mediàtica insistís sense pausa en que el que va passar al setembre i octubre de 2017 havia estat un cop d’Estat fallit, un cop fet amb la finalitat de posar fi a la democràcia espanyola. En una espècie d’al·lucinació col·lectiva, bona part de la societat espanyola, inclosos prestigiosos intel·lectuals, acadèmics i periodistes, va fer seu aquest relat dels esdeveniments. En la versió més suau, es va parlar de “cop postmodern” o de “pronunciament civil“, conceptes inventats ad hoc i sense cap base. El Tribunal Suprem, tractant de no perdre del tot el principi de realitat, finalment sentencià que no hi havia hagut tal cop o rebel·lió, sinó “només” una sedició.
l’indult i la reforma del delicte de sedició suposen una correcció fonamental al diagnòstic inicial de colpisme i a la reacció antipolítica de l’Estat. Sense qüestionar les responsabilitats penals en les van incórrer els líders independentistes desobeint greument el Tribunal Constitucional, el que es tracta d’entendre d’una vegada que allò que es va produir a la tardor de 2017 va ser una crisi constitucional en la que ambdues parts actuaren , per bé que en un grau diferent, amb un profund menyspreu dels principis democràtics més elementals. Els líders independentistes no comptaven amb el suport social per parlar en nom de Catalunya en el seu conjunt, ni tan sols d’una majoria dels catalans; i les autoritats polítiques i judicials d’Espanya, en lloc d’oferir una producció política, van anar “a por ellos“, abusant del Codi Penal. Allò fou un fracàs col·lectiu en tota regla; no vam ser capaços de processar les diferències d’interessos i projectes des de paràmetres plenament democràtics.
Afortunadament, tant el Govern d’Espanya com el Govern català estan donant passos importants per tal de sortir del pou polític on el país va caure en el seu conjunt. Primer va ser l’alliberament dels presos a través d’un indult. I ara s’elimina el delicte al que es va agafar el Tribunal Suprem per realitzar una condemna exemplaritzant i venjativa que satisfés l’orgull ferit del nacionalisme espanyol. Tota aquesta etapa negra de la democràcia espanyola i catalana ha de quedar enterrada. Tot i que ja no es produirà en aquesta legislatura, val la pena somiar que en la següent s’enfoqui políticament, de manera constructiva, la reforma constitucional que Espanya necessita per tal d’establir un model territorial que es reconcilii amb la nostra condició plurinacional. Seria la millor manera de garantir que crisis com la de la tardor de 2017 no es repeteixin.
