CatalunyaPortada

Grup Pròleg: Un Govern per millorar les coses

Pocs dies després d’haver-se celebrat les eleccions autonòmiques catalanes, quan encara s’estan analitzant els resultats i comencen els primers tanteigs de cara a la investidura del nou president de la Generalitat, el focus de l’atenció mediàtica s’ha desplaçat bruscament cap als aldarulls que s’han produït als carrers de Barcelona i altres localitats catalanes, amb rèpliques que han arribat fins i tot a Madrid. Manifestacions protagonitzades per joves, certament minoritàries, i que sistemàticament s’han acabat amb destrosses i enfrontaments violents amb la policia, a càrrec de grups encara més reduïts. Amb tot, seria un error minimitzar la importància d’aquests fets, no captar l’advertiment que representen. El motiu oficial de les protestes ha estat l’empresonament del raper Pablo Hasél. Però tothom pot entendre que la reivindicació de la llibertat d’expressió –amb formes que més aviat contradiuen el seu esperit– no és més que un reclam per sortir al carrer. Estem davant del símptoma d’una profunda frustració, d’una desesperació que deriva en una mena de fúria nihilista i que, sens dubte, afecta amplis sectors socials. No s’ha prestat tanta atenció a un altre incident ocorregut aquesta mateixa setmana a Torredembarra, carregat també de significat: una manifestació de centenars de veïns, irritats per l’augment de robatoris i altres activitats delictives, ha degenerat en l’assalt a un centre de menors tutelat per la Generalitat.

L’ambient s’està carregant d’electricitat. Les eleccions del 14F van estar marcades per una gran abstenció, que no s’explica únicament per la pandèmia. Els partits independentistes, malgrat haver aconseguit una majoria d’escons, s’han deixat centenars de milers de vots pel camí. En els barris populars, on s’ha imposat netament el PSC, la participació ha estat molt baixa. I l’extrema dreta ha irromput amb una empenta notable. Hi ha cansament i irritació en determinades franges de la ciutadania que es van il·lusionar amb la independència. Hi ha un enorme descrèdit de les institucions entre els sectors socials més desafavorits, que se senten literalment desemparats i comencen a donar mostres de desesperació, enfrontant pobres contra pobres. Els escuts socials no aconsegueixen revertir les desigualtats ni contrarestar els efectes de la crisi actual. El confinament i l’aturada econòmica ho han empitjorat tot. Els diversos brots de violència d’aquests dies ens parlen d’irritació, però també d’una inquietant desafecció respecte de la democràcia com a marc idoni per a la solució dels problemes de la ciutadania. En aquestes condicions, els reptes que haurà d’afrontar el pròxim Govern són enormes. No ho podrà fer sense un canvi de rumb contundent, després d’anys de paràlisi i confrontació institucional que han empobrit i dividit el país.

Amb tot, hi ha una finestra d’esperança per aconseguir-ho. Les eleccions han posat de manifest l’existència d’un ampli corrent ciutadà favorable a iniciar un temps nou, tancar les ferides del Procés i mirar cap endavant. Un corrent que desitja que la Generalitat s’ocupi de les urgències sanitàries, econòmiques, socials i mediambientals; que gestioni adequadament uns fons europeus vitals per a la transformació de Catalunya; que situï el conflicte territorial en un pla polític, aconseguint una millora substancial en relació a l’autogovern i el seu finançament, i que permeti construir finalment una solució de convivència democràtica. Aquest corrent de fons s’ha expressat a través del vot al PSC, que, amb un discurs favorable al retrobament, ha recuperat la confiança de molts electors que havien estat seduïts per la bel·ligerància de Ciutadans després de la “tardor calenta” de 2017; i a través del vot dels comuns, abanderats d’un acord progressista que superi la lògica de blocs. Però també ho han fet mitjançant els sufragis d’ERC, la victòria en el camp sobiranista de la qual es pot llegir com el suport a una actitud pragmàtica que sembla allunyar-se de les vies unilaterals, que ha permès facilitar la investidura de Pedro Sánchez i l’aprovació dels pressupostos generals de l’Estat, així com la formació d’una taula de diàleg. L’indult als líders independentistes donaria, sens dubte, un impuls decisiu a la feina que aquesta taula ha de dur a terme.

Ara bé, ¿seran aquestes forces polítiques capaces de materialitzar, amb una o altra fórmula, aquest anhel social? Arribaran a fer emergir un Govern que “s’ocupi de les coses”, com reclamava recentment el professor Antón Costas, i que posi els cinc sentits en “millorar la vida de la població“? Veus reconegudes de l’antic espai convergent, com la d’Andreu Mas-Colell, incideixen també en la necessitat de tornar a la política útil. Tanmateix, segueix havent-hi una aposta decidida pel “com pitjor, millor”. Els aldarulls d’aquests dies no solament no han merescut cap condemna per part de JxCat, sinó que han suscitat paraules de comprensió i ànims. I a la inversa, els Mossos d’Esquadra, que estan sota la responsabilitat directa del partit de Puigdemont, han estat desautoritzats i considerats sospitosos des del mateix departament d’Interior. De manera que hem vist, de part d’aquells de qui es podia esperar una actitud conservadora, una subhasta de radicalitat verbal que a vegades arriba a superar a la CUP. És així com aquests partits estan encarant la “negociació” amb ERC: emplaçant a la formació d’un Govern independentista des dels contenidors en flames, com qui diu. Repetir la fórmula de l’anterior legislatura accentuaria encara la decadència del país. Fer-ho sota aquests auspicis seria d’antuvi l’anunci d’un fracàs. Retornar l’esperança a la societat catalana exigeix fugir dels extremismes, propiciar el diàleg, donar forma a la demanda transversal d’entesa que va començar a aflorar el 14-F. Els avisos es multipliquen. No hi ha temps per perdre. Més que mai ens cal un Govern dedicat a millorar les coses. 

* El Grup Pròleg es va constituir el mes de febrer de 2018, amb l’afany de recuperar espais de diàleg democràtic a Catalunya i amb la resta de pobles d’Espanya. És integrat per persones procedents de les esquerres catalanes no independentistes. Els seus membres actuals són Jordi Amat, Marc Andreu, Marga Arboix, Oriol Bartomeus, Laia Bonet, Joan Botella, Victoria Camps, Joan Coscubiela, Jordi Font, Mercedes García-Aran, Oriol Nel·lo, Raimon Obiols, Lluís Rabell, Joan Subirats, Marina Subirats i Josep M. Vallès.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button