Eleccions al ParlamentPortada

Grup Pròleg: L’abstenció electoral: fet social o projecte polític ?

Per a totes les famílies polítiques catalanes, les properes eleccions presenten una incògnita fonamental: la participació electoral. De fet, des de la ja llunyana primera elecció de parlament de Catalunya el 1980, l’abstenció electoral ha estat un protagonista de primer pla en totes les consultes. Molt sovint a la baixa: com van posar en relleu un nombre elevat d’estudis, les eleccions a Parlament registraven les taxes de participació més baixes de tots els cicles electorals, situant-se habitualment al voltant de l’60% (però amb mínims de l’ordre de l’55% ).

Com sap el lector, aquesta abstenció diferencial a les eleccions a Parlament de Catalunya era considerada com el factor que explicava les variacions entre els resultats polítics de les eleccions generals (favorables a les forces d’esquerres, i primordialment a el PSC) i el de les autonòmiques (decantades cap al nacionalisme conservador de CiU). Sense entrar ara en el fons de l’argument, molts votants populars d’esquerres, més vinculats culturalment i emocionalment a les terres espanyoles, se sentirien menys interessats per l’elecció d’Parlament, no prenent part en ella i permetent així les victòries electorals de les classes mitjanes , representades pel pujolisme. La deferència despreocupada d’aquells sectors produïa un equilibri entre eleccions generals, en les quals la seva participació permetia la victòria de les esquerres, i eleccions autonòmiques, en les que deixaven l’escenari lliure per als partits més formalment catalanistes.

Aquesta panoràmica (presentada aquí de forma enormement simplificada) va entrar en crisi en les eleccions de 2012 i 2015 (amb participació electoral propera, respectivament, a l’68% i a l’75%) i, sobretot, el 2017, quan la participació rècord de gairebé el 82% (només inferior a la de les primeres eleccions de 1977) va ser un factor decisiu per a la victòria de Ciutadans.

L’explicació usual és que l’empenta independentista dels anys anteriors, que va culminar en el referèndum de l’1 d’octubre de 2017, va produir, en una dinàmica d’acció i reacció, una mobilització mai vista d’electors habitualment aliens a les eleccions catalanes, que després haver sortit massivament als carrers en les espectaculars manifestacions d’aquell mes d’octubre, van canalitzar el seu suport polític cap al partit que semblava més enèrgicament oposat a el “Procés”.

Si es manté aquesta interpretació, l’escenari per a l’any 2021 ha canviat substancialment: el moviment independentista ha quedat afeblit, amb els seus dirigents a la presó oa l’estranger; el govern de coalició JXC-ERC ha estat un continu fracàs, i les relacions entre les forces polítiques que l’integren són pèssimes, mentre els sectors més radicals de l’món independentista intenten desbordar les estratègies institucionals.

Per la seva banda, els poders de l’Estat s’han expressat amb tota la força i la fredor d’institucions que s’han vist qüestionades, i no contemplen ni un sol gest d’aproximació als derrotats. El discurs de l’Rei de el 3 d’octubre de 2017 expressava molt exactament aquesta posició.

En aquest marc de vencedors i vençuts, el risc d’una nova flamarada de el moviment independentista no semblaria tan elevat. Els electors tradicionalment abstencionistes que es van mobilitzar en 2017 poden ara tornar a la passivitat, vista la desaparició de l’perill.

Però aquests electors potencialment abstencionistes ho són en una clau diferent dels de fa unes dècades. Ja no es tracta de treballadors manuals, procedents de la immigració, de cultura castellana i amb nivells educatius baixos, que només sortirien de la seva passivitat a el sentir-inquiets. La Catalunya de 2021 queda molt lluny de la de 1980, i els factors socials i econòmics en què es basava ja no existeixen: ens hem desindustrializado, des de 1975 el corrent migratori procedent de la resta de la península s’ha aturat, i tots els catalans som bilingües. Els comportaments electorals dels ciutadans de la Catalunya d’avui depenen tant de factors socioestructurals com de les ofertes polítiques en joc i de les actituds i experiències dels electors.

Per tant, una forta abstenció diferencial depèn ara també d’altres factors, més polítics que socials, factors que afectarien electors inquiets per un context social (i sanitari) sense precedents, amb un sistema de partits en contínua fragmentació, i satisfets per l’existència d’una coalició d’esquerres al govern central. La suma d’aquests factors poden reduir la intranquil·litat i les angoixes de 2017, portant finalment a una major abstenció, que podria fins i tot tornar a nivells anteriors als de la passada dècada.

En aquest cas, resulta interessant observar com el nacionalisme governant planteja aquestes eleccions, centrant-les en “les nostres coses”, fomentant l’allunyament d’aquells sectors cap al procés polític català, i intentant tornar als anys en què un ampli conjunt de la població semblava creure que l’elecció d’Parlament era només “cosa dels catalans”. Per exemple, centrant la campanya en autodeterminació i amnistia. O fent que el centre de la campanya sigui el duel entre dues forces independentistes: la resta no compta.

Així, si cal parlar de l’escola pública, es pot tendir a parlar només de la proporció d’ús d’una i altra llengua, i no de barracons o de vacants no cobertes. Si la discussió va cap a la sanitat, seria per parlar dels desacords entre la Generalitat i Madrid, i no de polítiques sanitàries, de retallades o d’insuficients rastrejadors. Es pot parlar de ciència i tecnologia per celebrar el llançament d’astronaus catalanes, però deixant de banda l’abandonament de la nostra FP o les penúries pressupostàries de les universitats.

Podria ser, doncs, que l’estratègia electoral de l’món independentista, de forma deliberada o no, consistís en el foment de l’abstenció, a força d’excloure de l’debat polític tot el que es surti dels debats interns d’aquest món. Centrant-se en qüestions allunyades o, fins i tot, lesives per a bona part de la ciutadania, el resultat objectiu pot ser el seu distanciament, la seva desimplicació i, en definitiva, la seva abstenció.

Però, com dèiem, Catalunya ha canviat molt, en el social i en el cultural. Per als que ho tenim en compte i volem mirar a el futur, les eleccions de febrer han de ser l’oportunitat per debatre totes aquelles qüestions de les quals depèn la construcció d’una societat més justa, equitativa, lliure i dinàmica. Ampliar, doncs, el debat polític i estimular així la participació democràtica, i no el contrari: aquesta és ara la qüestió.

Eldiario.es, 11 de gener de 2021

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button