Nou Cicle

Grup Pròleg: La negociació inevitable

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Deia Joan Tardà en una entrevista recent que l’independentisme ha de reconèixer que el referèndum mai no podrà ser entre “independència sí, independència no“. Afegia que, al seu torn, els no independentistes hauran d’acceptar que l’únic referèndum pactable serà el que plantegi escollir “entre l’oferta que ells facin i la independència“. Tot i que l’objectiu segueixi sent el referèndum, produeix un cert alleujament comprovar un lleu acostament de postures fins ara introbables.

Les manifestacions de Tardà mostren una obertura cap a una negociació possible, no tancada per endavant a qualsevol altra opció que no contempli per endavant un referèndum sobre la secessió. És evident que qualsevol que sigui l’oferta del Govern espanyol s’emmarcarà en l’àmbit de l’autogovern. Així doncs, independència o més autogovern podrien ser els termes d’un pacte negociable amb vista a una futura consulta, d’altra banda inexcusable si la proposta no independentista inclou una reforma constitucional que modifiqui el marc de l’organització territorial existent.

Caldria afegir un aspecte més, derivable de les moltes lliçons que cal aprendre del Procés que, com molts han assenyalat, ha errat no tant en la fi com en els mitjans, un dels quals era el referèndum com a punt de partida i de ruptura per emprendre la desconnexió. Davant d’un conflicte de les dimensions del que ens ocupa, el diàleg sobre els fins és una empresa estèril. Els fins es nodreixen de conviccions, actes de fe, en molts casos, sobre els quals no cal discutir ja que no es basen en raons ni en fets, sinó en creences. La secessió és un projecte polític acceptable sempre que es desenvolupi sense trencar els procediments jurídics que la Constitució té previstos. Però és un projecte que es fonamenta en una creença abstracta, en una il·lusió indeterminada, ja que ningú sap ni pot saber del cert com seria una Catalunya independent. És precisament aquí, en les conseqüències previsibles de la independència, on hauria d’estar el moll de la qüestió i l’àmbit d’allò que és negociable. La lliçó fonamental que cal aprendre del que ha passat fins ara, aquí i fora d’aquí, com s’està veient en l’esdevenir del Brexit, és que negociar les conseqüències és imprescindible abans d’emprendre l’aventura de trencar amb el passat.

Una explicació, per part dels independentistes, del projecte polític que tenen entre mans, una explicació més explícita i realista que les meres declaracions de principis que s’han vingut succeint fins ara, hauria de poder contrastar amb una oferta de l’altra part que modifiqui substancialment els termes de l’encaix territorial entre Catalunya i Espanya. Tampoc aquí és legítim emparar-se en l’abstracció d’una possible reforma constitucional o, més abstracte encara, una evolució cap a un model més federal, sense més detalls. Hi ha multitud de propostes intel·ligents i ponderades a favor de reformes en l’autogovern que podrien satisfer tant als no independentistes com segurament a bastants dels independentistes que, a hores d’ara, anhelen més que res l’estabilitat política i social que es va perdre fa anys. Només cal que els grups polítics no secessionistes s’uneixin en el coratge de proposar l’oferta de reforma que els independentistes diuen estar esperant. I que el Govern espanyol mostri també amb valentia que té alguna cosa concreta que proposar.

Antoni Bayona, en l’imprescindible llibre que acaba de publicar, No tot s’hi val. La mirada d’un jurista a les entranyes del Procés, explica molt bé que l’avui tan criticada Constitució Espanyola no té una lectura única, sinó que el model d’organització territorial que contempla és molt obert. L’aspecte heterogeni del seu esperit -diu- no ha estat explotat, i seria el moment de intentar-ho. És cert que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut desmenteix aquesta premissa. Tot i això, la Constitució té altres lectures possibles, les que li correspon fer, sobretot, a la part catalana no independentista, que espera i desitja que comenci a esvair-se el clima enrarit i desestabilitzador a tots els nivells en què estem assentats.

Seguirem encallats si la inevitable negociació queda bloquejada d’entrada per l’encara proposta independentista pública de “referèndum, sí o sí“. Així plantejat, estem davant d’una nova abstracció. El que, d’entrada, cal discutir és el model d’organització territorial que tenen uns i altres i fer-ho amb la màxima concreció i sentit de la realitat possible. Max Weber ja va advertir fa temps que els polítics no només han de defensar principis, sinó les conseqüències de portar-los a la pràctica. Mentre no estiguin clars tant els termes de l’oferta d’un millor autogovern, d’una banda, com, de l’altra, les conseqüències previsibles d’una independència negociada, oblidem-nos del referèndum.

El Parlament britànic està en el desconcert en què està perquè van preguntar al poble abans d’hora. Els britànics van votar sense saber què votaven. Això és el que no s’ha de repetir entre nosaltres. És irresponsable sotmetre a votació popular una proposta que no és res més que una idea nebulosa i poc estudiada. Que ni tan sols va entrar a considerar les complicacions que podria tenir una Catalunya independent per a formar part de la Unió Europea. Se sol adduir que un dels problemes de la democràcia és la ignorància de la ciutadania per prendre decisions importants. Una ignorància fins a cert punt invencible, el que no impedeix que sigui un deure polític intentar pal·liar-la amb tota la informació a mà.

El Grup Pròleg està format per Jordi Amat, Marc Andreu, Marga Arboix, Laia Bonet, Joan Botella, Victòria Camps, Joan Coscubiela, Jordi Font, Mercedes García-Aran, Gemma Lienas, Pilar Malla, Oriol Nel·lo, Raimon Obiols, Lluís Rabell, Joan Subirats, Marina Subirats, Josep M. Vallès.

(Versió en castellà a Diario.es: La negociación inevitable).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: