Nou Cicle

Grup Pròleg: La gestió del clima i els gestos: Pròleg per rebaixar la temperatura

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

De sobte, quan semblava que tot continuaria indefinidament empantanegat, l’èxit de la moció de censura i el canvi de govern a Espanya han produït una mateixa sensació: passa una mica d’aire en una habitació tancada durant molt de temps. Ara sembla menys difícil respirar en la nostra atmosfera política. Fins i tot es comença a notar algun canvi en la temperatura ambient, tot i que les causes del conflicte continuïn actives. On abans dominaven les veus que pretenien mantenir la tensió, ara també s’escolten declaracions i actuacions amb la voluntat de destensar el conflicte i afavorir la convivència.

Això es posa de manifest, per exemple, en la condemna majoritària de l’empresonament dels dirigents polítics i socials. Ens hem alegrat de la seva acostament a Catalunya. Pel que representa per a ells i per les seves famílies. I també pel que té de símptoma del canvi. Però ja hem dit i continuem pensant que el seu alliberament és imperatiu. Per raons jurídiques i humanitàries, però també polítiques. Una negociació política efectiva necessita que tots els dirigents polítics i socials estiguin en igualtat de condicions per exercir les seves funcions.

Mentre això no es produeixi, no caldrà desaprofitar les ocasions d’intercanvi i de contacte entre els que mantenim posicions discrepants. Encara que només sigui per delimitar els termes dels desacords i per evitar de presentar-los com insuperables. Amb això es rebaixaria algun grau la temperatura política ambiental.

Per això val la pena posar en valor la reunió entre el president Pedro Sánchez i el president Quim Torra. No era realista creure que d’aquesta primera reunió en poguessin sortir grans acords ni solucions miraculoses. Però el simple fet de produir-se i l’anunci de noves trobades entre els dos governs representen una millora respecte de la situació anterior.

Tenim assegurat aquest canvi positiu de clima? O, per contra, són possibles encara noves onades de calor? Som conscients que seria una ingenuïtat creure que des d’ara només es pot caminar en una línia de millora i en una sola direcció. Hi ha molts riscos de reescalfament.

Els hem comprovat ja a Madrid i a Barcelona. El congrés del PP i el seu nou president han tornat a utilitzar el tema de Catalunya com a eina d’estimulació dels seus militants i dels seus quadres. I no precisament en sentit constructiu. De manera semblant, l’últim congrés del PDeCAT – últim perquè potser no en celebrarà cap més – ha demostrat que un sector de l’independentisme no sap prescindir d’una estratègia d’acceleració permanent, sense consideració dels seus costos socials. Ni probablement dels costos a pagar per l’independentisme en el seu conjunt. En contrast amb Esquerra Republicana, aquesta ‘Dreta Republicana’ que ara es presenta en societat sembla arrossegada per una combinació de factors en què compten més les emocions tàctiques que les visions de conjunt.

Una mostra clara de les dificultats per refredar el clima ambiental l’hem vist en l’últim xoc parlamentari que ha provocat la suspensió de les activitats del Parlament fins al mes d’octubre. D’una banda, els que semblen apostar per mantenir la tensió – els representants de Ciutadans i d’una part de Junts pel Sí – van votar junts. Per una altra, coincidien en el sentit del vot dels diputats d’ERC i del PSC, intentant vies de refredament.

En més, tenim clar que el clima polític serà interferit per les resolucions d’uns tribunals que tenen una lògica i uns ritmes molt diferents als de la política, però que s’entrecreuen. En aquest sentit, les maniobres processalment poc brillants del magistrat Llarena segueixen sent un combustible molt eficient per augmentar la temperatura.

Malgrat tot això, creiem modestament que convé no abandonar l’esforç per fer més respirable el clima polític. Com contribuir a aquesta oxigenació progressiva?

Per exemple, afirmem que – sense oblidar el passat recent i les responsabilitats polítiques de cada un – acaba sent poc productiu concentrar-se gairebé exclusivament en la denúncia de les equivocacions passades: tots n’hem comès alguna de major o menor quantia.

També considerem que s’ha d’insistir en la idea que un problema complex com el plantejat no admet sortides simplistes: la reducció d’aquestes sortides a un dilema rígid entre A i B és negar la possibilitat d’una solució real.


No creiem que la raó pugui estar tota d’una part i l’altra no la tingui en absolut. Cal recordar a Salvador Espriu, el poeta que va construir ponts amb paraules: “Penseu que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada 1 dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum“.

La sortida d’aquest conflicte no es pot plantejar mai en termes de guanyadors i perdedors: voler imposar a l’altre una rendició incondicional és renunciar a la convivència democràtica.

Aquestes actituds podrien ser part del “pròleg” de qualsevol diàleg – en l’interior de la societat catalana i amb la societat espanyola – que obri després la porta per a una negociació real. Encara n’estem molt lluny. Però, mentrestant, és imprescindible gestionar bé aquest canvi de clima fràgil i incipient.

Perquè el camí que queda per recórrer serà molt llarg i difícil. Es produiran passes endavant i passes enrere. Seran molt fortes les temptacions d’abandonar el viatge, especialment si hi ha actors que mantenen la seva aposta per caldejar l’atmosfera contínuament.

Fer transitable aquesta oportunitat oberta és responsabilitat de tots. Dels dirigents polítics i socials, però no només. També tenen una responsabilitat important els creadors d’opinió – alguns d’ells signants del manifest “Per la fi de la presó preventiva dels independentistes catalans” – i els mitjans de comunicació que tanta incidència tenen a Catalunya ia Espanya. Per la nostra banda, estem disposats a assumir aquesta responsabilitat en la modesta mesura de les nostres possibilitats i en cooperació amb tots els que participen del mateix objectiu.

 

El Grup Pròleg està format per Jordi Amat, Marga Arboix, Laia Bonet, Joan Botella, Victòria Camps, Joan Coscubiela, Jordi Font, Mercedes García-Aran, Gemma Lienas, Pilar Malla, Oriol Nel·lo, Raimon Obiols, Lluís Rabell, Joan Subirats, Marina Subirats i Josep Maria Vallès.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: