Nou Cicle

Grup Pròleg: Cignes blancs

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Els responsables d’ordre públic, a l’espera dels esdeveniments que es poguessin produir l’endemà de la sentència del Tribunal Suprem, consideraven la hipòtesi que els experts anomenen «l’aparició d’un cigne negre»: un fet de tal gravetat i impacte que desborda totes les previsions, situant el conflicte en una dimensió de crisi major i descontrol. Fins ara, sortosament, no hem vist aterrar aquest au de mal averany. Però, per moments, hem tingut el sentiment que la seva ombra planava sobre els carrers trasbalsats de les capitals catalanes. Hi ha hagut ferits greus, manifestants i policies. Barcelona ha patit destrosses. Hi ha fundats motius d’inquietud. Cada cop esdevé més urgent sortir del bloqueig, recuperar l’acció política, si no volem que la situació s’enverini irremeiablement.

La publicació de la sentència en un context electoral no facilita les coses. La simplificació dels missatges i l’exacerbació de les discrepàncies, pròpies de la contesa, contribueixen a polaritzar una situació que ja ho està massa. I és que, com no podia ser d’una altra manera, la resolució de l’alt tribunal ha desfermat les passions. Per a la dreta espanyola, desitjosa d’un càstig exemplar, la sentència resulta tèbia. Per a l’independentisme, suposa un acte de venjança. El cert és que la sentència és molt severa i pronuncia altes penes de presó. I resulta sens dubte discutible des del punt de vista de l’encaix dels fets provats en els supòsits d’un delicte de sedició. O de la discordança entre la duresa de les condemnes i la consideració, per part del Suprem, que la voluntat dels encausats era forçar una negociació amb l’Estat i no pas fer efectiva la independència. No deixa de ser rellevant, però, que l’acusació de rebel·lió – i, amb ella, l’existència d’una violència instrumental – hagin estat desestimades i abastament rebatudes. També ho és que el Suprem hagi refusat que els condemnats vegin restringit el seu accés als beneficis del règim penitenciari, susceptibles de temperar el compliment de les penes.

La sentència, rebuda a Catalunya entre dolor, indignació i protestes, sembla allunyar qualsevol sortida. Tanmateix, convindria retenir una consideració cabdal dels propis magistrats: no correspon a la justícia resoldre un problema de naturalesa eminentment política. És ben cert. Hem arribat on som després d’un cúmul d’errors i despropòsits. Alguns tan lamentables com la perllongada presó provisional dels dirigents avui condemnats, que ha dut sofriment personal i crispació.

Però, si la judicialització del conflicte ha resultat d’un fracàs de la política, a ella correspon assumir-ne les conseqüències i entomar per fi la situació, cada dia més delicada. Els fets d’aquests últims dies indiquen que hi ha urgència. El pacifisme ha presidit un cop més les legítimes i esperades manifestacions de rebuig de la sentència. Però els aldarulls i els enfrontaments entre el jovent i la policia han encès la nit. L’atmosfera s’està carregant d’electricitat. Les declaracions abrandades d’alguns responsables tampoc ajuden a asserenar els ànims.

Hem viscut un sotrac de l’ordre públic; però la qüestió plantejada no s’hi redueix. Hi ha una angoixant divisió en el si de la societat catalana; però el problema no és només de convivència. No. Estem davant de la crisi política i territorial més greu que afronta Espanya des de la transició democràtica. Resoldre-la demanarà sens dubte canvis legislatius, tal volta d’ordre constitucional, per acomodar plenament la seva diversitat lingüística i nacional, per donar sortida a les aspiracions d’autogovern. Ningú pot ignorar que dos milions de catalans tenen com anhel la independència. Ni que l’altra meitat del país rebutja aquesta perspectiva. Per a tot això caldrà temps, debats, propostes… També construcció de pactes i consensos. I, al final, sigui quin sigui el projecte que s’obri pas, la ciutadania haurà de pronunciar-se.

Aquest és el camí de la política. És llarg i no serà fàcil transitar-lo. A Catalunya com a Espanya, patim una crisi de lideratges que ens manté en un bloqueig desesperant. Segurament, caldrà anar a eleccions, aquí també, per esboirar el panorama. Però, per damunt de tot, les forces polítiques han d’entendre la necessitat de restablir el diàleg, posant fi a una etapa, estèril i desastrosa per a la societat, d’enfrontaments institucionals. Per això, serà necessari gestionar amb seny l’escenari que ens deixa la sentència. No es podrà encetar aquest diàleg al marge de la llei, ni reactivant fracassades vies unilaterals. Però tampoc podrà fructificar si una part dels interlocutors roman a la presó. Vet aquí el repte de la política: cercar, des del respecte de l’estat de Dret, una sortida airosa d’aquesta situació penal… i començar a recuperar el temps perdut.

A la societat civil correspon multiplicar iniciatives i espais de trobada, generant un clima de distensió civil i d’exigència ciutadana perquè així sigui. Si algun ocell ha de fer niu a casa nostra, que siguin cignes blancs.

Signen aquest article:

Amat, Jordi – Andreu, Marc – Arboix, Margarita – Botella, Joan – Camps, Victoria – Coscubiela, Joan – Font, Jordi – García Aran, Mercedes – Lienas, Gemma – Nello, Oriol – Obiols, Raimon – Rabell, Lluís – Subirats, Joan – Subirats, Marina – Vallès, Josep M.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: