Nou Cicle

Grup Pròleg: Blindar l’esperança

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

S’ha fet realitat la investidura de Pere Sánchez. Podrà formar-se, doncs, un govern de progrés en el qual xifraven les seves esperances amplis sectors de la societat, a Catalunya i a tot Espanya. Esperances de desbloqueig per abordar desafiaments indefugibles: combatre desigualtats socials i de gènere, revertir el deteriorament de l’Estat de benestar, emprendre la transició ecològica, aconseguir una incorporació humanista de el model productiu a l’era digital … I – com no! – expectatives d’iniciar, després d’anys d’estèril confrontació, un temps de diàleg en el conflicte català. No obstant això, el context augura les majors dificultats. Els que apostem per aquest govern sabem que l’èxit dels seus propòsits requerirà de moltes i actives complicitats: en el món del treball, en els àmbits acadèmics i culturals … En tots aquells espais de trobada on mai hem deixat de propugnar el retorn de la política.

La virulència mostrada al Congrés per la dreta i l’extrema dreta ha arribat a nivells inèdits: insults i desqualificacions, crides al transfuguisme, acusacions de “traïció” i, sobretot, no reconeixement de la legitimitat d’una majoria teixida mitjançant acords polítics entre forces parlamentàries. Llenguatge de guerra civil, amenaces de portar la contestació als carrers i de transformar els tribunals en camp de batalla contra el nou executiu. La sospitosa retirada de la condició de diputat al president Torra per part d’una exigua majoria de la JEC en vigílies de la sessió d’investidura, mostra el potencial d’aquesta amenaça, no només per a l’estabilitat d’un govern que arriba al poder mitjançant una delicada aritmètica, sinó per a la independència i la credibilitat de les institucions i, per tant, de la mateixa democràcia.

Aquest és el primer govern de coalició des de la Segona República, agrupant la socialdemocràcia i a forces que se situen a la seva esquerra: final d’un tabú i canvi cultural substantiu. A ningú se li oculta que les reformes anunciades xocaran amb resistències corporatives i limitacions en la despesa imposades pel rigor fiscal de la UE. Sense oblidar un possible desfasament entre els ingressos tributaris previstos i una economia afectada per nombroses incerteses a nivell internacional i per la intensitat de l’impacte del període d’austeritat sobre els serveis públics i les condicions de vida de la gent. En aquest terreny, l’èxit governamental dependrà, tant o més que dels seus propis encerts, de la concertació entre agents socials i especialment dels sindicats. El seu paper serà fonamental. Per encoratjar els canvis necessaris, i per proporcionar, juntament amb moviments i entitats, vies adequades a les demandes socials. L’explotació de la inquietud de les classes mitjanes i populars pels que hissen banderes d’odi i replegament tribal s’estén de manera inquietant pels països del nostre entorn.

Per això, la gestió de l’assumpte territorial serà la gran prova de foc. L’acord amb ERC, necessàriament genèric, esbossa un camí transitable per al conflicte català. Es tracta de començar per reconèixer la seva naturalesa eminentment política, buscar solucions en aquest àmbit i deixar enrere el temps de les togues. Al mateix temps, les propostes sorgides de la negociació han de trobar un encaix en l’ordenament jurídic per fer-les viables. És just reconèixer l’esforç dels qui, encara des de la presó, com Oriol Junqueras, han apostat per aquest camí. El que ens recorda una altra vegada que difícilment avançarem sense una sortida adequada a la situació penal d’uns interlocutors necessaris, el perllongat empresonament dels quals no fa sinó agreujar les coses.

Però els enemics del diàleg ja estan en marxa. A Madrid, la cridòria és ensordidora i pretén desacreditar d’entrada qualsevol pas en aquesta direcció. A Barcelona, ​​els partidaris de “com pitjor, millor” temen també que un procés de distensió que minvi la influència que els procura la polarització. I és que el conflicte no només té a veure amb un ple reconeixement nacional o amb el repartiment territorial del poder a Espanya. Aquests anys han obert una profunda ferida a la societat catalana i una aspra disputa pel seu lideratge. Alimentant-se mútuament, els radicalismes nacionalistes d’un i altre signe s’esforcen per aprofundir aquesta divisió, brandant les tètriques imatges d’una Espanya monolítica i d’una Catalunya irredempta. Més que un somni, les dues són un malson.

El repte consisteix a fer progressar el diàleg – i les concrecions – enmig d’aquest foc creuat. No serà possible si els esforços es limiten a l’àmbit institucional, a les taules previstes, a les iniciatives parlamentàries o als dispositius autonòmics. La societat – a Madrid, a Barcelona i a tot Espanya – ha de prendre cartes en l’assumpte: multiplicar fòrums, debats, trobades; contrarestar la crispació amb idees i propostes; propiciar per tots els mitjans un clima constructiu. Cal tendir ponts en tots els àmbits, empènyer des de baix, blindar els acords que es vagin assolint. Tot sembla extremadament fràgil en aquest camí, ple d’amenaces. Està en joc la convivència democràtica. L’arribada de el nou govern obre una porta a l’esperança. Però és urgent consolidar-la. Aquest és el nostre compromís.

GRUP PRÒLEG, 8 de gener de 2020

Jordi Amat, Marc Andreu, Margarita Arboix, Laia Bonet, Joan Botella, Victoria Camps, Joan Coscubiela, Jordi Font, Mercedes García Aran, Gemma Lienas, Oriol Nel·lo, Raimon Obiols, Lluís Rabell, Joan Subirats, Marina Subirats, Josep M. Vallès.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: