EspanyaPortada

Grup Pròleg: Alliberar-se del fantasma d’Ortega

L’any 1927, en portes a l’adveniment de la Segona República, Ortega y Gasset demanava a catalans, bascos i gallecs que abandonessin “la creencia, tan falsa como ingenua, de que basta con que exista una cierta peculiaridad étnica, un cierto modo de ser corporal y moral, para tener derecho a constituir un Estado”. Gaziel li demanava a Ortega (el “castellaníssim Ortega“, deia) que abandonés “...la creencia, tan falsa com ingènua, de que basta con que exista un Estado, por anacrónico y deficiente que sea, para que se produzca unánimemente una energía nacional”.

Que a finals de 2020 i quasi un segle després seguim discutint sobre la qüestió, semblaria confirmar que és un assumpte insoluble. Ortega així ho afirmava, quan es debatia l’Estatut a les Corts republicanes de 1932: “el problema catalán no puede resolverse… es un problema perpetuo”. Aquest diagnòstic derivava de la seva concepció sobre el destí dels pobles: hi ha els que són cridats a assolir la plenitud de la condició nacional, dotats per construir la nació des del poder estatal. Posseeixen “un quid divinum, un genio o un talento tan peculiar como la poesia, la música y la invención religiosa”. I hi ha pobles que no tindran mai aquesta capacitat. 

Això és el que diferenciava Castella de Catalunya, segons el mateix Ortega. Aquesta concepció orteguiana va inspirar directament la doctrina nacional de la Falange, tal com va documentar Javier Pradera en “La mitologia falangista 1933-36” (Madrid, 2014). Traslladat matusserament al franquisme, aquest argument persisteix de manera estilitzada i difosa entre bona part de les elits polítiques, burocràtiques i intel·lectuals de l’Estat.

Plantejat en aquests termes, deia Ortega, ens trobem davant d’un problema que “solo se puede conllevar”. Però la idea que hi ha una solució per a cada problema és doblement falsa. Hi ha problemes que permeten diverses solucions, i hi ha problemes insolubles. És simptomàtic que avui es torni a parlar, a favor i en contra, de la “conllevancia“. Ara:“conllevar”, en el DRAE, té distintes accepcions.Entre elles, pot significar “congeniar, llevarse bien”. Però també pot significar patir i suportar algú o alguna cosa que és advers i penós. Parlant d’Espanya i Catalunya, Ortegausava clarament aquesta accepció. 

Segons ell, la feixuga càrrega de la “conllevancia” havia de caure, principalment, sobre les espatlles dels catalans.  La causa i l’explicació d’aquesta sentència a perpetuïtat era el desgraciat fat històric dels catalans, del què ningú n’era responsable: “Éste es el caso doloroso de Cataluña; es algo de que nadie es responsable; es el carácter mismo de ese pueblo; es su terrible destino, que arrastra angustioso a lo largo de toda su historia.”

El problema d’aquest enfocament és doble. D’una banda, subministra un vernís a la visió terraplanista dels nacionalismes (i dels nacionalpopulismes), encara que siguin de signe antagònic:  una nació, un Estat; un Estat, una nació. Més pròpiament un “nacional-estatisme” que un “nacionalisme”. D’altra part, anima la idea que som davant d’una situació que només té solució si uns o altres l’imposen. Això té com a conseqüència la primacia de les alternatives dràstiques confrontades. Les greus ventades històriques que hem patit, algunes d’elles terriblement violentes, tenen molt a veure amb aquestes concepcions que, a l’extrem, duen a polítiques  d’un inacceptable (i mès greu encara: impossible) “mors tua vita mea“. O, en termes menys tràgics i més economicistes, es converteixen en conflictes de suma zero.

A més de filòsof reconegut, Ortega fou un escriptor i conferenciant que excel·lia en les  reflexions i les fórmules agudes, mnemotècniques, quasi publicitàries. Són recordades, han deixat petja. I encara hi ha molts, àdhuc entre molts que es declaren no nacionalistes, que segueixen veient Espanya amb les ulleres de l’Ortega de 1921 (la “España invertebrada“), de 1927 (el “nuevoregionalismo” contra el “viejo regionalismo“) o de 1932 (la “conllevancia“). Algunes de les seves fórmules de fa moltes dècades, reduïdes a un essencialisme irreal, segueixen creant una  atmosfera política i cultural que no ajuda a desbloquejar els problemes. 

Potser inspirar-se en Ortega produeix una certa satisfacció en els que s’identifiquen  amb els seus innegables sentiments nacionals. Potser en altres agrada la distinció orteguiana entre “hombre masa” i “minoria directora” que sustentava la seva concepció aristocràtica de la història (Pradera). Creiem, però, que aquest plantejament representa una via morta, i que la pedagogia dels fets ho ha mostrat clarament. Ni s’ha imposat la “nacionalització” d’una Espanya “orteguiana” des del centre d’una Castella ideal, ni  tampoc ho farà allò que Ortega denominava la “tèrbola ideologia” del “regionalisme nacionalista“. 

Potser és hora d’anar acabant amb aquest encadenament secular de pors i d’ambicions inviables, de victòries que resulten pírriques i de derrotes que animen els vençuts. Hi ha qüestions urgents i molt greus que ho exigeixen. La solució d’aquest problema (català per uns, espanyol per altres) significa adoptar la més benèvola accepció del verb “conllevar“. És a dir: mirar de congeniar.

No cal “cerrar el sepulcro de Ortega bajo siete llaves“. Deixem-lo descansar en pau, reconeguem els seus mèrits eminents, llegim-lo i estudiem-lo. Però revoquem la seva sentència per a Catalunya: una “conllevancia” perpètua i penosa, a causa dels seus pecats polítics i del seu “terrible destí“. A diferència dels qui -sabent-ho o sense saber-ho- segueixen sota la influencia d’aquesta difusa visió orteguiana, pensem que cal construir i reforçar una majoria política i social que s’oposi als terraplanismes nacionals. La Terra no és plana, ni Espanya ni Catalunya són essències metafísiques. Allò que cal és diàleg i imaginació. Ho remarcava Elliott en el seu llibre sobre Catalunya i Escòcia, i ho fem nostre: “Sovint, el fracàs del diàleg és el resultat d’un fracàs de la imaginació: de la incapacitat de ficar-se en la pell de l’altre i de comprendre el poder de l’emoció i els sentiments”.La conjuntura política actual està repetint  allò que Azaña descrivia el 1932: una “oportunitat política i una satisfacció històrica“. Les oportunitats no s’han de desaprofitar. Potser hi una via de solució en un pragmàtic federalisme dels fets i en un reconeixement recíproc de la nostra pluralitat de sentiments nacionals. 

Jordi Amat, Marc Andreu, Marga Arboix, Oriol Bartomeus, Laia Bonet, Joan Botella, Victòria Camps, Joan Coscubiela, Jordi Font, Mercedes García-Aran, Gemma Lienas, Pilar Malla, Oriol Nel·lo, Raimon Obiols, Lluís Rabell, Joan Subirats, Marina Subirats i Josep Maria Vallès.


La Vanguardia, 19 de desembre de 2020

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button