Nou Cicle

Gonzalo Pontón: És el capitalisme, estúpid!

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

capitalismeDiuen els que saben d’això, que el patrimoni financer dels set mil milions d’habitants d’aquest món és de 73 bilions d’euros. Però, si es fan bé els comptes, en els estats on vivim la immensa majoria d’aquesta població només apareixen uns 67 bilions. Ens falten gairebé sis. On són? El professor de la London School of Economics Gabriel Zucman s’ha posat a buscar i els ha trobat: uns quatre bilions estan ocults a Singapur, Hong Kong, Bahames, les illes Caiman, Luxemburg i Jersey. Però Suïssa és, és clar, l’amagatall més, amb 1,8 bilions.

En el seu llibre La riquesa oculta de les nacions. Investigació sobre els paradisos fiscals, que acabem de publicar i del qual Thomas Piketty diu que és de lectura indispensable, Zucman ens explica els mecanismes que utilitzen les grans fortunes i els conglomerats empresarials per evadir impostos, calcula el cost que suposa per a tots nosaltres i proposa els mitjans per posar fi als paradisos fiscals i recuperar els nostres diners.

La veritat és que la seva proposta és enginyosa i perfectament factible, si no fos perquè han de ser els evasors mateixos, o els governants que aquests han col·locat en el poder, els que prenguin la iniciativa. I ja se sap que les classes socials no se suïciden mai. Segons Zucman, dels 1,8 bilions d’euros que hi ha a la pàtria de Calvino les grans fortunes espanyoles tenen allà 80.000 milions d’euros, quantitat que sembla petita en comparació amb els 120.000 milions d’Itàlia o els 180.000 milions de França. Cert és que Zucman assigna a països “altres” una partida de 160.000 milions, i en cap part del llibre parla d’Andorra. Aquí estaran els que ens falten, segur. I de qui seran? Si cal fer cas al que diuen alguns currinches, tot apunta que siguin de patriotes catalans. A Jordi Pujol li tenen pel màxim exponent del patriotisme català, i si ell ha confiat els seus evasions a Andorra -a fi de comptes un país fronterer, catòlic, la llengua nacional és el català i un dels caps és el bisbe de la Seu d’Urgell-, la resta de patriotes catalans haurà fet el mateix.

Després de la estrambòtica confessió de Pujol, el nacionalisme espanyol més cavernícola, el que representen molts membres del PP, del PSOE o d’UPyD, ha esclatat salvatgement de goig: com un ateu que, de sobte, descobreix que el papa és pedòfil i veu en això confirmada la inexistència de Déu. A través dels seus portaveus en els mitjans de comunicació, aquests bergants s’han llançat a denunciar el “veritable” lladre: era Pujol qui robava, després el nacionalisme català és el lladre i no “Espanya”. És l’habitual joc brut dels polítics, dels espants ja estem curats. Més sorprèn, però, que historiadors que no són nacionalistes espanyols hagin filat igual de gruixut.

José Álvarez Junco ha dedicat alguns articles a El País a l’assumpte i ha escrit sobre el cotitzat “Espanya ENS roba” el següent: “havia robatori, sí, però aquest procedia del cor del catalanisme”. Álvarez Junco és un historiador seriós, que ha estudiat molt bé “la invenció de la tradició” en la construcció de la nació espanyola, però que cau, com un gazapillo, en el parany del seu propi nacionalisme inconscient. Ens diu Álvarez Junco que per parlar als seus alumnes del nacionalisme ha passat molts anys “lluitant contra l’economicisme vulgar” los que, per entendre el nacionalisme, atenguessin més als aspectes culturals i emocionals que als econòmics i que no busquessin per aquí cap lluita de classes. Però, ara, ens diu, “arriba la família Pujol i m’ho desbarata tot”. Què li desbarata? ¿La seva forma d’entendre l’ensenyament de la història? El seu irremeiable ignorància sobre l’ontologia del capitalisme? Álvarez Junco és fonamentalment un historiador conservador i el seu antimarxisme ordinari li impedeix integrar l’ètica del capitalisme realment existent en l’estructura conceptual del seu fer històric. La seva pròpia confessió que porta molts anys lluitant contra l’economicisme “vulgar”-en el context en què ho situació ho diu tot. Sembla entendre el professor que l’economicisme “vulgar” és integrar en l’esdevenir històric el paper de l’economia. En realitat, l’economicisme és la limitació dels objectius dels treballadors a la reivindicació exclusiva de millors salaris, una cosa pròpia de les organitzacions socialdemòcrates, que estic segur el professor Álvarez Junco coneix perfectament.Però, encara que el professor sigui antimarxista, hi ha qüestions de lògica aristotèlica que no se li haurien escapar: hi ha alguna impossibilitat física o metafísica que Jordi Pujol ens robi i Espanya també? Com bé sap Álvarez Junco, “Espanya” s’usa en el context esmentat com metonímia per “govern espanyol”. No és el PP qui governa a Espanya? I els senyors Correa, Bárcenas, Matas, Fabra, Díaz Ferran i molts etcèteres que han robat als espanyols i als catalans, ¿a quin partit pertanyien o beneficiaven? Tots ells són defensors del sistema capitalista i s’han presentat sempre se segueixen presentant com acendrados patriotes, catòlics practicants i d’una honradesa irreprotxable.

No obstant això, Álvarez Junco no ha escrit mai que qui robava als espanyols era “el cor de l’espanyolisme”. Per què Pujol, que també és tot això que són els altres, li ha desbaratat tot el seu tinglado historiogràfic? Ara resultarà que embolicar-se en la bandera de la pàtria -l’últim refugi dels rufianes- només és execrable si aquesta bandera és la catalana. El professor Álvarez Junco hauria de reflexionar sobre el patriotisme rapinyaire espanyol, des del Cid fins a la família real dels nostres dies. I perquè el nacionalisme català no torni a desmuntar el tinglado, potser li convindria al professor assaonar les seves classes amb un grapat de relacions de producció i una mica de lluita de classes.

La Lamentable

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: