Nou Cicle

Giancarlo Bosetti: Stop al pensament de l’enemic. Un elogi de la moderació

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Més o menys a totes bandes avancen els “immoderats”,  de Praga, Budapest i Varsòvia fins a Caracas o Delhi. L’extremisme torna a ser en ascens, el pensament enverinat per l’odi a l’enemic, exterior o interior, el que sigui, contamina de nou l’esfera pública: arxivat el segle XX, “l’edat dels extrems” (Hobsbawm) amb el nazisme, el comunisme i després la guerra freda, hem entrat en una “edat dels extrems número 2“. És la conseqüència d’una “recessió democràtica” (anomenada així per Larry Diamond), una tendència il.liberal que produeix règims autoritaris d’una banda (vegi’s Veneçuela, Turquia, Kenya, etc.) i de l’altra opinions públiques polaritzades i rancunioses. Al darrere hi ha els bastions de la tendència, la Xina i Rússia, però Putin, per exemple, no hauria pogut interferir amb els trolls i els pirates informàtics en les eleccions nord-americanes si els americans no haguessin estat tan dividits; i Trump no hauria pogut guanyar si la dreta nord-americana no s’hagués radicalitzat tant profundament.

Amb l’ajut de la globalització, de l’estancament econòmic, del terrorisme, la tendència il·liberal mossega també Europa, no només amb Orbán i Babis, sinó també amb els partits anti-sistema que s’afirmen arreu sobre la base d’un projecte “en contra“. I hi ha una pèrdua de “lucidesa” en els lideratges que hauria defer reaccionar: el Brexit és un cas de manual, Espanya hi està fins al coll, Itàlia està de ple en les rancúnies i les indeterminacions. Calia la proposta d’un brillant historiador de les idees, Aurelian Craiutu, per a tornar a descobrir i reviure el capital de “lucidesa” llegat per una generació intel·lectual que ja no existeix – Isaiah Berlin, Hannah Arendt, Raymond Aron, Norberto Bobbio, Leszek Kolakowski, Michael Oakeshott – com antídot contra l’extremisme. El seu llibre, Faces of Moderation. The Art of Balance in an Age of Extremes (University of Pennsylvania) analitza un continent  sencer dels recursos que aquella virtut difícil d’assolir i indispensable en una democràcia que és la “moderació“, ofereix per a obtenir discerniment, gestionar les tempestes de l’odi i abordar les antinòmies del món de la postguerra freda.

El vent de l’extremisme fa prevaldre una forma de pensament que s’inspira constantment en un enemic per a mirar el món a través d’una lent negativa, que sempre retorna la mateixa resposta: “És culpa de…” . “Cogitare per  inimicos“, diríem en llatí. s’utilitzen els enemics com si fossin una eina de coneixement, no només com un cap de turc, sinó com un instrument per il·luminar (il·lusòriament) la via, com una brúixola: els immigrants, el diferents, el govern, el líder enemic, tots  adversaris aeliminar, que il·luminen un futur radiant. És així com han acabat els “lendemains qui chantent” de la utopia comunista;  s’han convertit en fantasmes d’un bla-bla-bla diari sobre “fer taula rasa” per veure si per art de màgia arriba un demà millor. Així ho fa Trump: desfer el que va fer Obama. Així, tota l’anti-política dels partits pop. Però després aquest futur millor no arriba,com la famosa truita de la que parlava Isaiah Berlín, aquella per a la qual es trencaven tants ous, però que mai se servia a  taula. Elimines un enemic, però el plat segueix buit.

Els moderats parlen amb veu més baixa, guanyen audiència amb més esforç, però poden moure muntanyes i fer revolucions, com en el cas d’Adam Michnik, l’únic supervivient (i en bona salut) de la ressenya de Craiutu: en  l’última dècada del règim comunista polonès, Michnik, icona de la resistència, dins i fora de la presó, on és més difícil defensar-se de la ràbia “contra“, reeixí a aixecar la bandera de la moderació radical i  inspirar un programa reformista, l’oxímoron d’una “revolució amb autocontrol“, fins i tot en diàleg amb un règim que Solidarnosc liquidaria amb la seva “estratègia evolutiva“. Michnik, que la presó va dir: No m’agrada l’atribut d’ “inflexible” ni tampoc el de “màrtir“.

Com descriure les virtuts d’aquest tipus tan variat de moderats, que manquen als altres i que avui es troben a faltar? Ralf Dahrendorf els va anonemar “ments eràsmiques“. Tenen en comú la prudència, l’escepticisme cap a solucions radicals, l’obertura al diàleg fins i tot en situacions extremes, el pluralisme, l’eclecticisme, l’oposició a la intolerància, al fanatisme, a l’entusiasme. I sobretot: la immunitat davant la paranoia. És curiós que la “suavitat” de la qual Bobbio va fer l’elogi el 1994, torni a ser proposada avui per un filòsof romanès a Amèrica: en diu “meekness” i es tracta d’ independència mental, de control de les passions, de la possibilitat de viure en desacord fins i tot amb els principis, sense convertir-se mai en hostilitat. No aut-aut sinó  et-et escrivia Bobbio en els maniqueus anys cinquanta, i ell no deixà mai de parlar amb els comunistes sense deixar de criticar-los, així com Aron no va deixar de discutir amb Sartre, de qui el separava un mar de “lucidesa” en tantíssimes coses.

Els grans moderats també comparteixen  la bona educació, un hàbit en vies d’abandó, però un bé essencial en  democràcia: la supervivència del sistema pot requerir la capacitat d’anar a sopar amb l’oposició, deia William Harcourt, el liberal del segle XIX anglès. I dos segles abans, una altra deïtat tutelar de la moderació, Lord Halifax, també conegut com William Savile, celebrava la capacitat de suavitzar les formes,  fins i tot els trànsfugues, per a mantenir-se allunyat de la “intensitat apassionada” de certes persones que sempre volen tenir la maleïda raó. Millor la política d’escepticisme que la de la fe, recomanen els moderats. Tots ells estan en contra del “monisme“, o la convicció (Berlín) que totes les preguntes tenen una sola resposta vertadera, o que el triomf dels bons valors pot tenir una sortida pacífica, quan és raonable pensar  que entren en conflicte amb els dels altres, perquè la seva pluralitat reflecteix la naturalesa dels éssers humans. Per a Aron, la lucidesa sempre requereix esforç, només la passió galopa, perquè en les  lluites polítiques “cap causa és pura, cap decisió es pren sense riscos,  cap acció deixa de tenir conseqüències  impredictibles.

És útil la dita atribuïda a un jueu polonès: “Si algú diu que té la raó al 55% és una bona cosa, no hi ha cap raó per barallar-se; si diu que la té al 60%, magnífic, que doni gràcies a Déu. Si diu que la té al 75%, els savis comencen a sospitar; però si algú diu que la té al 100%, que se’n vagi a pastar! És un fanàtic i un canalla de la  pitjor espècie.Per descomptat, no n’hi ha prou amb invocar-la, la  moderació, per a què s’imposi. Però es pot començar per suggerir el dubte en els de les “certeses indestructibles”, i els seus seguidors, contra els fantasmes malignes que habiten en les seves ments. Amb suavitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: