Nou Cicle

Giaime Pala: Enric Prat de la Riba i l’article 155

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Històricament, a l’esquerra catalana li va passar amb Enric Prat de la Riba (1870-1917) el mateix que els va passar als republicans francesos amb Tocqueville o a Gramsci amb Cavour, és a dir, que combatia el seu llegat ideològic i alhora se sentia atreta per el seu enginy polític i el seu talent pràxic. No és per a menys. No cal compartir les seves idees per reconèixer que Prat, de qui enguany es commemora el centenari de la seva mort, va ser el polític català més important del segle XX; l’home que millor va entendre el seu temps i que va saber presentar una estratègia política certament incisiva. No és estrany, doncs, que segueixi sent objecte d’estudi per part dels historiadors. I, sobretot, que el seu pensament continuï inspirant a no pocs partits i moviment nacionalistes de Catalunya.

Amb tot, crec que aquests mateixos partits i moviments encara no han sabut fer una lectura – per dir-ho així – laica i secularitzada de l’ideari de Prat. Vull dir, una lectura que situés el seu pensament en el context històric en què va ser formulat (molt diferent del nostre). I que, per tant, identifiqués aquelles parts que han caigut en l’obsolescència històrica i política. Cito aquí la que més em crida l’atenció: la visió que tenia Prat de l’Estat espanyol de la seva època. Per al fundador de la Lliga Regionalista, l’Estat era una estructura tècnica d’antuvi incapaç de proporcionar els serveis administratius i socials indispensables per a una societat que aspirés a ser moderna; i en segon lloc, altament disfuncional i amb una propensió a suplir amb la força les seves debilitats polítiques. Ras i curt: a Espanya, i sobretot a Catalunya, l’Estat eren guàrdies civils i capitans generals poc proclius al diàleg i funcionaris ganduls (i gairebé sempre procedents de Castella). Més enllà del relat nacional que alimentava i sustentava les reivindicacions polítiques de la Lliga, un ens com la Mancomunitat (1914-1923 / 1925), o sigui una “estructura d’Estatante litteram, es justificava en nom de les necessitats d’una societat més complexa que la castellana, que precisava una administració més eficient i que proporcionés quadres tècnics de nivell al seu aparell industrial. Aquesta visió era en aquell temps substancialment correcta. I l’èxit de la Lliga es va deure en bona part a la seva capacitat per interpretar les exigències materials d’una burgesia diferent de la de la resta d’Espanya. I per tant, de convertir-la políticament en una “classe nacional“.

Avui, però, aquesta visió de l’Estat espanyol ja no correspon a la realitat. I un dels límits dels sobiranistes catalans és precisament el seguir creient en aquest esquema pratià. Actualment, l’Estat espanyol és una estructura tècnica prou poderosa (i dic prou només perquè no arriba al nivell de sofisticació que té en alguns països europeus com França o Alemanya) i diversificada. Està formada per inspectors d’Hisenda, comptables i economistes, advocats de l’Estat, diplomàtics, funcionaris qualificats, etc., que han passat per oposicions duríssimes i que posseeixen una excel·lent formació professional. Es tracta d’una estructura que es va començar a gestar en els anys del “desarrollismo” opusdeista i que s’ha anat potenciant i millorant a partir de la Transició. Doncs bé, la classe dirigent catalana mai ha acabat de registrar aquest fet malgrat les nombroses evidències que es va trobar en el seu camí. Recordo que polítics com Antoni Castells constataven, en els anys del Tripartit, que les negociacions amb els funcionaris d’Hisenda i Economia sobre les transferències de l’Estat a la Generalitat se’ls convertien en una mena de terreny pantanós per l’excel·lent preparació dels economistes de Madrid. I fins un liberal independentista com l’economista Xavier Sala i Martín sempre recomanava no subestimar a l’Estat. En va. En l’imaginari col·lectiu, i més encara en l’imaginari nacionalista, l’Estat era una estructura que podia ser lentament substituïda per una Generalitat en fase d’expansió, la qual cosa és cert, però també doblegada per una acció política coordinada i potent. La qual cosa ha resultat falsa. L’Estat espanyol (que no ha d’identificar-se només amb el govern del PP), mal que pesi, és i seguirà sent sòlid. Una mostra d’aquesta solidesa és la seva aplicació de l’article 155. Contràriament al que pensaven molts quadres i intel·lectuals de Junts pel Sí, que vaticinaven un desastre dels ministeris a l’hora de gestionar Catalunya, l’Estat ha controlat tant el territori com l’administració de la Generalitat en 48 hores. Ara sabem que estaria en condicions de gestionar les funcions establertes per l’Estatut, i l’últim pressupost aprovat al Parlament, ad eternum. El problema és només i exclusivament polític. En fi, de legitimitat política. Aquí sí que l’Estat té un problema d’envergadura que no podrà defugir durant molt més temps. Es tracta, en tot cas, d’una dimensió que res té a veure amb la gestió tècnica de la Generalitat que està duent a terme ara.

Si d’alguna cosa han servit aquests últims tres mesos és per entendre que la “unilateralitat“, entesa com a prova de força del govern català per doblegar a l’Estat, ha fracassat i que qualsevol solució a la crisi catalana, inclosa una que passi per un referèndum d’ lliure determinació, es concretarà a través de la negociació política. A aquesta conclusió ja han arribat el PDeCAT i ERC, si bé, per obvis motius, la explicitaran definitiva i clarament només després de les eleccions del 21 de desembre i en el marc d’una autocrítica que serà més o menys àmplia en funció dels resultats electorals i de com acabarà la qüestió dels presos. Per a aquests partits serà important -i probablement complicat- explicar a les seves bases que, de cara a l’articulació d’una política més viable i adherent a la realitat, és menester abandonar com més aviat millor la visió pratiana de l’Estat espanyol. I que, sobre aquest tema, més val llegir Max Weber que el gran polític de Castellterçol.

27/11/2017

mientras tanto

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: