CatalunyaEspanyaPortada

Francisco Rubio Llorente: Sheldon Adelson i el nou model productiu

Per si algú encara ho ignora o ho ha oblidat: Sheldon Adelson és un riquíssim magnat nord-americà del qual la immensa fortuna li ve de l’explotació de casinos de joc, hotels i llocs del que púdicament es diu de vegades “vida nocturna”, una denominació no del tot exacta perquè molts prostíbuls obren també de dia. És, en definitiva, un empresari destacat, potser el més gran del món, del que en temps més seriosos, o puritans, o beats, o hipòcrites (poseu el lector l’adjectiu que millor li quadri) es deia a Espanya la indústria del vici.

En la corresponent entrada del web pot trobar el lector informació sobre les seves activitats filantròpiques, els plets en els quals s’ha vist embrancat i les seves iniciatives polítiques. Entre elles, el quantiós i segurament desinteressat suport financer que a les primàries del Partit Republicà ha prestat, primer a Newt Gingrich, el més sinistre dels en general poc atractius candidats republicans, i ara ja, desaparegut Gingrich, a Romney. La seva postura política s’identifica amb el que en l’Europa d’avui s’anomena liberalisme: una doctrina que propugna la reducció de l’Estat al mínim possible i considera perversa la seva intervenció en la societat i, sobretot, en el mercat, ja que tant l’una com l’altra funcionen millor quan menys traves es posin a la llibertat dels seus membres, encara que amb això queden els febles a mercè dels forts: el regne animal de l’esperit, que va dir l’altre. Una cosa ben diferent i encara oposat al que els americans entenen per liberalisme, ja que els liberals són allà, com els socialdemòcrates (i no només ells) a Europa, creuen que és missió de l’Estat intervenir en la societat per protegir la llibertat de tots, el feble enfront del fort, les minories enfront de la majoria, i juntament amb això, reduir les diferències quant sigui possible fer-ho sense incrementar la pobresa.

El centre de l’activitat empresarial d’Adelson és a Las Vegas, una ciutat de l’Estat de Nevada famosa per aquest gènere de diversions, una de les poques dels Estats Units en què la prostitució es pot exercir sense cap restricció. A partir d’aquest centre, es va estenent per altres llocs del món. Ja té grans instal·lacions a Àsia, a Macau i a Singapur, i ara vol obrir també a Europa.

Com a cap de pont ha triat Espanya. Per a la nostra vergonya i la nostra desgràcia, creiem alguns. El simple fet que ens hagi triat mostra que no tem trobar aquí resistències, o no més grans que en altres estats europeus, però potser fins ell mateix s’hagi vist sorprès per l’entusiasme amb què els nostres polítics han acollit la seva iniciativa. L’alegrada disposició a donar-li quant demani i encara més. I segons les informacions de premsa, el que demana no és poc: edificabilitat sense restriccions en els terrenys escollits, vies d’accés, serveis d’aigua i energia, exempció d’impostos i quotes de la Seguretat Social, supressió de traves al mercat de treball, en la immigració i en el moviment de capitals. Fins i tot, per no oblidar cap detall, eliminació de la prohibició de fumar en llocs tancats, una petició que la presidenta de la Comunitat de Madrid estaria, segons diu, molt disposada a satisfer si tingués competència per fer-ho. Per fortuna, no la té. Ni per aquesta ni per a moltes de les altres demandes del senyor Adelson, que exigirien reformes legals que potser no resistirien el control del Tribunal Constitucional. Però de tot això tenen ja segurament complerta notícia tant el senyor Adelson, com els prominents homes de negocis als qui ha posat a les mans el seu projecte espanyol, assessorats com estan per grans despatxos madrilenys, ni és l’aspecte jurídic de la qüestió el que vull tractar aquí.

Per no pensar malament, cal creure que l’entusiasme de molts polítics i en especial la cateta i desvergonyida pugna entre comunitats autònomes (inicialment entre Madrid i Barcelona, ​​però després també València i potser altres comunitats) per atreure els favors d’Adelson neix de la fe en el seu projecte. De la confiança en la seva promesa d’invertir diversos milers de milions de dòlars, que donaran lloc a la creació de desenes de milers de llocs de treball. Potser aquesta esperança estigui ben fundada, però potser no. A la Xarxa poden també trobar (encara que amb dificultat creixent) les dades que algunes plataformes ciutadanes donen sobre el cost econòmic i mediambiental del projecte i el Financial Times oferia fa pocs dies un llarg reportatge sobre el creixement de la indústria del joc en les reserves índies i altres zones deprimides dels Estats Units. A més de recordar el conjunt d’activitats (prostitució, narcotràfic, blanqueig de capitals, màfies) que solen acompanyar-la, afirmava que segons alguns estudis recents, per cada dòlar invertit en aquesta indústria, creixia la despesa pública en tres dòlars.

Potser els nostres polítics tenen bones raons per rebutjar aquests inconvenients, però fins ara no hem tingut ocasió de conèixer-les, perquè tot es porta en el major secret. Els madrilenys i catalans visiten Las Vegas i els homes d’Adelson i fins el mateix magnat visiten Madrid, però sempre amb molta reserva. Fins al punt, es diu, que Adelson es va enfellonir quan a la premsa es va traslluir la notícia d’una visita seva a Alcorcón.

Si el negoci fos exclusivament privat, res caldria objectar. Però en una democràcia és inadmissible mantenir en el secret dels despatxos un negoci d’aquesta transcendència, en què és part l’Estat. Estat són, com es repeteix una i altra vegada, “també les comunitats autònomes”, però el negoci implica igualment a l’Estat en el sentit més estret del terme, a les Corts Generals i al Govern. Per les seves dimensions, però, sobretot, pel significat que cal atribuir a la cloquejada recerca d’un nou model productiu.

A Espanya és jurídicament lícita la pràctica dels jocs d’atzar i lícita també la de la prostitució, tot i que aquesta es troba més aviat en uns llimbs jurídics. Tenim ja casinos de joc, bars de cites, sales de massatge, puticlubs de carretera i prostitutes que ofereixen els seus serveis al carrer i fins i tot s’anuncien en els diaris d’informació general, una publicitat que, com es pot veure en l’informe que el Consell d’Estat va fer sobre el tema, no sol trobar-se en la premsa dels països del nostre entorn. Els municipis han percebut impostos d’aquests establiments i les comunitats autònomes cobren, com a impost transferit, el que grava els jocs d’atzar, però ningú fins ara havia considerat que aquestes activitats ocupessin un lloc mínimament significatiu en el nostre model productiu i, menys encara, s’havia confiat en elles per sortir dels nostres mals.

Fins que va arribar Eurovegas. Potser els qui amb tant entusiasme l’acullen ho facin urgits per la crisi i pensant que amb ella no s’altera el model productiu ja existent ni es condiciona aquest indefinit “nou model productiu” del nostre futur. Crec que erren tant en un com en l’altre. Segons totes les mostres, Sheldon Adelson ve per quedar-se i amb la seva presència entre nosaltres, el turisme, que durant molt temps seguirà sent part del nostre model productiu, ja no oferirà sobretot sol i platges, sinó casinos i bordells. Una opció perfectament compatible amb les retallades pressupostàries en recerca i desenvolupament. Però incompatible em sembla amb la moral pública. O més precisament amb l’ideal públic de la moral. Com a decisió privada, es pot comprendre i perdonar als qui pensen, com Polly, l’entendridora prostituta de l’Òpera dels tres penics, que “el primer és menjar, la moral és per després”. Però el Govern d’Espanya no hauria de guiar-se per aquest cinisme resignat i murri. Mai, però menys encara en aquests temps en els quals per la cobdícia de molts empresaris, la incapacitat de no pocs polítics i el mal cap de tots, els nostres governants han passat a ser capatassos d’uns poders anònims i difusos, però implacables, que, segons ells diuen, contínuament els obliguen a fer el que no els agrada.

Forçats a fer tots ells la mateixa política econòmica i social, havien intentat mantenir les seves diferències ideològiques en el camp dels valors morals: per exemple, ampliant la llibertat de la dona gestant per avortar o, per contra, restringint per protegir-la així de la pressió social que la indueix a l’avortament. Si deixen de banda la moral a l’hora d’optar pel “nou model productiu”, ningú podrà mai tornar a prendre’s seriosament la seva preocupació pels valors.

El País

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button