Portada

Francesc Valls: Els Pujol, entre Andorra i Liechtenstein

pujolAlgunes famílies catalanes han tingut tirada per Andorra. Hi ha qui assegura que el 80% dels dipòsits bancaris del Principat són propietat de ciutadans que haurien de tenir-los a Catalunya. Els estalvis, millor sostreure’ls de vaivens polítics, per si tornen les col·lectivitzacions i es prohibeix el paper moneda. Això pensen molts i va ser el que li va haver de fer Florenci Pujol quan va disposar la seva guardiola un coixinet d’estalvi, per la seva nora Marta Ferrusola i els seus néts. “Tothom ho feia”, argumenten exculpatoriament reputades opinions tertulianes. “Portar diners a Andorra era com portar sucre, formatge o mantega a Espanya”, assegurava José Matas Zapata, coronel retirat de la Guàrdia Civil amb 20 anys de servei al Principat i rodalies, que fa uns dies va declarar en la comissió Pujol del Parlament.

La laxitud moral com a llei i paisatge a la frontera. El Govern espanyol permetia fins a dos bilions de pessetes anuals -uns 12.000 milions d’euros- en evasió de capitals d’empreses, deia Matas davant els esbalaïts diputats. S’evadia per sobre de les nostres possibilitats, però de forma molt decent. No eren “diners bruts”, explicava el representant de la Benemèrita Institució. Per a tranquil·litat d’esperits rectes es seguia la màxima: guardiola empresarial, sí; narcotràfic no. El cas és que entre 1991 i 1997, cada dos o tres mesos, algú del clan Pujol viatjava a Andorra, bé per veure de prop l’engreix dels seus comptes, bé, potser, per visitar el Santuari de la Mare de Déu de Meritxell. Quan el visitant era l’esposa del president hi havia cotxe oficial i escorta pel mig, pagat a escot per tots els que viuen i treballen a Catalunya. Llavors Matas, com a responsable de seguretat de l’ambaixada espanyola al Principat, havia de negociar el permís dels mossos de l’escorta per entrar armats a la nació veïna.

“Moltes personalitats espanyoles i catalanes treien diners; era fins i tot elegant dir-ho”, reblava el coronel. Ara tot ha canviat. “Hi ha sistemes molt més segurs i sense riscos”, prosseguia, en referència desqualificatòria al relat de Maria Victòria Álvarez, exnòvia de Jordi Pujol Ferrusola, que va assegurar que el primogènit dels Pujol utilitzava bosses d’escombraries per passar diners.

I és que fins i tot entre els Pujol imputats per blanqueig de capitals s’observa el gap generacional, el signe de progrés, fruit sens dubte del refinament que brinden agències de qualificació, fons d’inversió i escoles de negocis. Perquè anar d’un costat a un altre amb enutjoses bosses d’escombraries traspuant bitllets de 500 euros a l’Europa del segle XXI? Entre Jordi Pujol Ferrusola, fill gran del matrimoni presidencial, i Oleguer Pujol Ferrusola, el petit dels germans, les distàncies pel que fa a formes són abismals, sense que això obsti perquè tots dos estiguin imputats per l’Audiència Nacional, on tenen causes obertes per blanqueig de capitals i frau fiscal.

Oleguer se’n va anar als EUA als 22 anys. Després va provar sort com a analista de Morgan Stanley, a la City. Mentre que Jordi sempre va fer els seus negocis a l’ombra de la família i del partit. Internacionalització davant endogàmia. Fins i tot les preferències pels paradisos fiscals són diferents. Per realitzar les seves operacions, Oleguer té com a base les illes del canal, en concret la de Guernsey, mentre que Junior prefereix recórrer a destinacions offshore clàssics com Andorra. Innovació enfront de tradició. I també calvinisme davant del barroc catolicisme. Aquesta lluita entre ostentació i austeritat és observable en els parcs automobilístics dels dos germans. Oleguer confessa tenir -hi ha de ser curós amb el verb en l’època en què es conjuga rènting – un Toyota Rav i dues motos, mentre que Jordi se li coneixen, entre altres, un Jaguar E, un Ferrari F40, un Lotus Elan, un Mercedes 230 de dues places; un Porsche 356 B; un Porsche 911, un Ferrari 328, un Lamborghini Diable 132, un Mercedes SLR McLaren, un Ferrari Testarosa i un Porsche 911.

Oleguer insisteix que els seus diners -uns 10 milions d’euros- són “estalvis” aconseguits en el món de la dura especulació financera de la City. Jordi, en canvi, és un home més de família, com mostren els gairebé vuit milions d’euros que va ingressar d’empreses contractistes del Govern de la Generalitat durant els mandats del seu pare.

La peripècia vital de tots dos té, però, un denominador comú: els seus diners busquen les zones d’ombra que generosa ofereix la vella i civilitzada Europa. Ja sigui Andorra o les Illes del Canal; Liechtenstein o Luxemburg .Tots aquests països es resisteixen a l’hora de practicar les diligències requerides per les comissions rogatòries que pretenen indagar d’on va sortir els diners del clan Pujol. Liechtenstein, Andorra i Suïssa han denegat les peticions efectuades pels jutges espanyols en relació amb la família Pujol. El frau fiscal no es considera delicte en alguns d’aquests països.

L’Europa que estreny les clavilles de l’austeritat és indulgent amb les febleses del capital, amb els evasors i defraudadors. El món del coronel Matas ha canviat però segueix estant aquí. Molt més cínic i sofisticat.

El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button