Nou Cicle

Francesc Trillas: Per què ha de preocupar la presència d’expolítics en les grans empreses privades?

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

conselladmRecentment la revista liberal The Economist va publicar un article argumentant que la influència de les grans empreses en l’esfera política era excessiva. El nomenament de persones amb un passat polític o amb clares connexions polítiques en el consell d’administració de les empreses privades és potencialment un dels instruments que tenen per influir en les decisions que els afecten. Per descomptat, es pot argumentar també que alguns antics responsables polítics tenen altres habilitats a més de l’accés als canals de decisió governamental. Però la presència de personal polític en els consells d’administració de les grans empreses privades ha passat a ser un motiu de preocupació respecte al funcionament de les nostres democràcies i també de les nostres empreses.

S’ha documentat mitjançant evidència empírica sistemàtica l’amplitud del fenomen en països tan diferents com Indonèsia, Alemanya (històricament en l’època de Hitler i contemporàniament), França, o els Estats Units (analitzant entre altres l’evolució de les empreses connectades amb l’exvicepresident Cheney i les connectades amb l’exsecretari del Tresor Geithner). El fenomen té una enorme amplitud i es presenta en països tant desenvolupats com en vies de desenvolupament.

Existeix a més evidència anecdòtica per a països com Sud-àfrica (on alguns dels principals dirigents del Congrés Nacional Africà, el partit de Mandela, han estat co-optats per empreses tradicionalment en mans de la minoria blanca) o com Xile. El curiós és que en alguns casos hi ha una associació negativa entre la presència d’expolítics i els resultats empresarials i en altres casos aquesta associació és positiva. Acemoglu i els seus coautors, en el seu estudi sobre les empreses connectades a l’exsecretari del Tresor dels Estats Units Geithner, suggereixen que els factors que impulsen aquesta associació a ser positiva són un marc institucional feble i una elevada discrecionalitat en la presa de decisions polítiques (que s’accentua per exemple en temps de crisi).

Espanya és un dels països on la investigació preliminar (fruit de la tesi doctoral de Pau Castells i dels seus posteriors treballs amb mi) apunta a una correlació negativa entre connexions polítiques i resultats empresarials, mesurats tant a través del comportament accionarial en el moment del nomenament com utilitzant resultats comptables. És a dir, sembla contraproduent per a les empreses nomenar expolítics, de mitjana. Aquesta correlació negativa s’ha d’interpretar amb cautela (en el sentit de no exagerar la relació causa-efecte), ja que les empreses en dificultats poden tendir a contractar polítics a la desesperada, o perquè les empreses regulades tendeixen a nomenar més polítics, i en estar regulades els seus beneficis no poden ser molt alts. Però és de destacar que no hi ha cap evidència que els accionistes de les empreses que nomenen més persones connectades políticament surtin guanyant.

A Espanya el fenomen és ampli, aproximadament una cinquena part dels consellers de les principals empreses tenen un passat polític. D’entre les aproximadament 70 empreses espanyoles més grans, és habitual que tinguin entre un 20 i un 30% d’expolítics en el seu consell d’administració.

Dos expresidents del Govern ostenten càrrecs en empreses regulades, i els tres exministres d’Economia més recents van acceptar càrrecs en grans empreses regulades poc després de deixar el Govern (l’actual ministre d’Economia va ser conseller d’Endesa fins al dia del seu nomenament). En alguns casos respecten el termini de dos anys en què legalment no poden ocupar càrrecs en empreses que vagin regular, però en algun cas van complir literalment la llei encara que incomplint descaradament el seu esperit al acceptar càrrecs en empreses filials radicades en països estrangers (com Elena Salgado a Chilectra, una filial d’Endesa a Xile).

Es podria argumentar que els expresidents del govern i els ministres d’economia han de ser persones de gran calibre professional, i per tant no es tracta d’un intent de lobbying, però hi ha casos d’expolítics de poc prestigi professional, com Javier de Paz (a Telefónica) o Ángel Acebes (a Iberdrola), que també han ocupat càrrecs en consells d’administració de grans empreses.

L’estratègia de nomenar aquest tipus de consellers és generalitzada i té lloc a llarg termini. Per exemple, una empresa farmacèutica va tenir entre els seus consellers a l’exministra del PP Loyola de Palacio, i posteriorment l’exministre socialista Carlos Solchaga. Això podria fer pensar que el fenomen és igual per a polítics de tots els colors. No obstant això, encara que efectivament el fenomen no coneix barreres ideològiques, de manera semblant al que apunten Albert Solé de la Universitat de Barcelona i els seus coautors per al cas de la política local, és el Partit Popular qui té més expolítics en consells d’administració, fins i tot en anys en què el PSOE va governar a Espanya, com es pot observar al següent gràfic, referit a les aproximadament 70 empreses espanyoles més grans.

G1

El cas particular d’Espanya permet reflexionar sobre què pot estar darrere de la correlació negativa que es produeix entre resultats i presència d’expolítics. Es podria pensar que aquesta correlació negativa és fruit del bon funcionament de les institucions: encara que s’intenta, el lobbying no fructifica. No obstant això, una interpretació alternativa podria ser que els gestors coludeixen amb personatges polítics per protegir-se davant de possibles OPAs en detriment dels accionistes o per a “expropiar” als accionistes minoritaris.

Els nostres resultats en l’article de la revista acadèmica SERIES apuntarien en aquesta direcció. Aquí veiem com les empreses cotitzades en mitjana no es van veure afectades per la victòria per sorpresa del PSOE el 2004, però que les més connectades políticament sí que ho van fer, i habitualment en sectors, com l’energètic, sotmesos a onades d’OPAs. Una tercera interpretació, no incompatible amb aquesta, seria que els gestors, quan proposen el nomenament d’expolítics, incorren en un biaix conductual de “visibilitat”: per la mateixa raó que els davanters centre alts estan sobrevalorats en el mercat de fitxatges de futbolistes, també els polítics famosos estan sobrevalorats en el mercat de consellers de grans empreses.

Es podria pensar també que si la presència d’expolítics no redunda en un rendiment favorable per als resultats de l’empresa, no hi ha de què preocupar-se. No obstant això, en el cas dels sectors regulats (que és on la presència d’expolítics és més nombrosa), al tenir els sistemes de regulació una tendència a almenys cobrir els costos de les empreses, els majors costos derivats d’un mal control corporatiu, provocat per la presència d’expolítics contraproduents per a l’acompliment de l’empresa, tendiran a traduir en preus alts per als consumidors o alts costos de rescat financer quan això és necessari (només cal pensar en Bankia).

ElDiario.es

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: