1-Perspectiva.
Sempre he pensat que una anàlisi electoral assossegada requereix dos dies com a mínim, però com que demà tinc un dia d’aeroport i partit del Barça per alguna tele, i després ve el Nadal, m’arrisco a fer-ho amb antelació. No tinc doncs perspectiva temporal, però sí geogràfica, ja que vaig votar per correu i a mesura que els meus conciutadans es preparaven per votar o ho feien, jo m’allunyava d’ells en direcció a l’hemisferi sud. En el meu viatge pas per Roma, compro el diari La Repubblica, llegeixo sobre la polèmica proposta austríaca d’oferir el passaport als italians de la regió italiana fronterera que parlin alemany, i m’adono que el cas català és un més dels casos de nacionalisme i tensió identitària que tenen lloc en un món ple de problemes que interaccionen amb les identitats i temorosos sentiments de pertinença. Com sap el lector, alterno el català i el castellà en el meu bloc. L’elecció depèn del tema i de factors aleatoris. Potser perquè estic a Xile, potser perquè des d’ahir gairebé els únics que s’han interessat per la meva opinió són persones que viuen fora de Catalunya i s’expressen en castellà, escric aquest post en aquest idioma. També es va interessar un amic anglès, que em preguntava com veia “el referèndum“: sort que no va ser tal, perquè si ho arriba a ser donava per segregar dues parts de Catalunya: el nord cristià amb Puigdemont, el sud antigament musulmà amb Espanya. A Xile llegeixo perquè estava a la maleta una ressenya d’una biografia de Polanyi, que deia que a la primera meitat del segle XX l’extremisme nacionalista va ser una conseqüència del liberalisme extrem. S’oblida que a Catalunya també, entre altres factors: Mas va trobar en la seva radicalització la forma de tapar la seua neoliberalisme quan aquest va començar a fer mal a la butxaca a molta gent. Per això em fa por que alguns s’alegrin que un partit neoliberal sigui el gran beneficiat del vot no independentista: sense solucions socials, sense un projecte sòlid de reformisme social federalista seriós, el nacionalisme extrem seguirà campant al seu aire.
2-Els independentistes
Tornen a treure menys de la meitat dels vots tot i que en tenen molts, però tornen a tenir majoria (una mica reduïda) d’escons. El seu vot es concentra en algunes àrees del territori i en grups demogràfics molt definits. De transversalitat, res. Tenen majoria per elegir un govern autonòmic, que els donarà per seguir controlant els grans mitjans públics de comunicació. Crec que això és l’únic que tenen clar que faran. La CUP passa de 10 a 4 escons, el que no és d’estranyar perquè el seu programa eurofóbic el va assumir Puigdemont, mentre ells presentaven un candidat capellà (o ho semblava) i el seu gran dia en la campanya va ser quan es van manifestar per les obres de art religiós de Sixena. Felicitats, anticapitalistes.
3-Ciutadans.
Els felicito. Són els grans beneficiats de la polarització i un dels grans èxits de l’independentisme. No m’alegro que un partit desacomplexadament nacionalista espanyol sigui el més votat, a Catalunya o a Madrid. Prefereixo que guanyin ells abans que un partit feixista, és clar. Però Ciutadans (vegeu el nom) té forts components populistes. La ideologia ha vingut després, i quan han hagut de triar-la, han triat la neoliberal, de la mà d’un economista competent, Luis Garicano, que excepte en la independència es podria entendre amb tot amb el Grup Wilson d’economistes neoliberals independentistes. Tots ells estan encantats de tenir-se com rivals, uns parlant en castellà i altres en català, uns al camp i altres a les ciutats. Ciutadans s’ha beneficiat de passar per aquest procés sense responsabilitats en cap govern (0 alcaldes a Catalunya), i sense que un sol votant recordi cap de les seves propostes programàtiques. Li aniria bé començar a tenir alguna responsabilitat i alguna proposta. El nacionalisme és letal per a l’esquerra, a Israel, a Irlanda, a Catalunya i a Espanya.
4-PP.
Compartirà grup mixt amb la CUP. Recull a Catalunya el resultat de molts anys d’utilitzar-la per aconseguir vots fora. El seu candidat era nefast: una persona xulesca amb un passat racista. Tenien candidats molt millors i no els van usar. La majoria dels seus votants habituals van votar a Ciutadans. En fi.
5-Els Comuns.
Passa de ser el partit més votat a Catalunya en les generals al cinquè en les autonòmiques. El 2015 els seus 11 diputats es van considerar un mal resultat. Avui, en treuen menys. Van tenir potser al millor diputat de l’anterior legislatura (Coscubiela) i el van treure. L’esquerra ho té objectivament difícil, però alguns semblava que ajudessin al rival, amb l’ajuda de Roures potser.
