Nou Cicle

Francesc Trillas: La solució federal amb la vista a Europa

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

encaixLa Unió Europea, i la zona euro en particular, es troba en una cruïlla. O realitza avenços substancials cap a la unió política (que inclou la unió fiscal i bancària) o corre el risc de, en el millor dels casos, seguir estancada durant un bon temps, i en el pitjor dels casos desintegrar-se i deixar ferit de mort el projecte europeu. I deixar ferit de mort el projecte europeu significa ressuscitar els fantasmes que aquest projecte havia contribuït a enterrar.

En aquest context és en el que hauria de plantejar-se un debat seriós de reformes institucionals, com el que suggereixen articles recents de Habermas i Vives, entre d’altres. Si aquest fos el punt de referència (és a dir, la proposta d’avançar cap a una Europa unida sense fronteres, federal), debats com el que es planteja sobre l’encaix de Catalunya a Espanya es veurien des d’una perspectiva molt diferent. Però com els sectors sobiranistes han tingut l’encert de plantejar la “independència” com a punt de referència del debat, i aquesta independència a molta gent assenyada, però poc disposada a mobilitzar-se, li sembla un disbarat, ha acabat passant que a molta d’aquesta gent li sembli acceptable, en comparació, una cosa tan difícil de casar amb el projecte europeu com el “dret a decidir”, en forma d’una consulta etèria on només se sap que en algun moment hauríem de votar si volem o no un “estat propi” suposadament membre de la Unió Europea, tot i que els dirigents de la UE ja han dit que, si Catalunya s’independitzés, quedaria fora de la Unió. Més aviat al contrari, sembla que la independència de Catalunya només passarà si es desintegra la UE. Però això els sobiranistes no ho diuen, perquè la majoria d’ells presumeix al mateix temps d’europeisme.

Després de la interpretació equivocada que va fer Artur Mas de la manifestació del 11-S de 2012, va convocar amb dos anys d’antelació unes eleccions autonòmiques amb el càlcul d’obtenir una majoria absoluta, i en canvi va quedar en mans d’ERC, un partit amb una clara agenda independentista. Amb molta menys èpica, però amb importants suports i arguments, va aparèixer la “Crida Federalista i d’Esquerres” a Catalunya, que va ser seguida per un manifest d’intel·lectuals espanyols a favor del federalisme, i per una proposta d’orientació federal del PSOE a la declaració de Granada. En l’actualitat, la “Crida” es troba en procés de constituir-se en plataforma permanent.

Aixecar la veu per un federalisme d’orientació europea és imprescindible, perquè les dretes nacionalistes s’alimenten mútuament sota el supòsit implícit que certs frens automàtics acaben evitant mals majors. Però no hi ha cap garantia que aquests frens automàtics siguin eficaços en un moment de populismes alimentats per una dura crisi econòmica, i per forces polítiques, com CiU, delerosa d’alliberar-se de la crítica a les retallades pressupostàries i dels gravíssims casos de corrupció.

Davant d’això, el federalisme no arrossega multituds ni té banderes amb què engalanar edificis emblemàtics i balcons, però es nodreix d’una fèrtil tradició de les esquerres catalanes i espanyoles i de la referència de grans països reeixits quant a la seva estructura institucional (Estats Units, Canadà, Suïssa, Alemanya, Austràlia…). En un món de sobiranies compartides i solapades, de creixent globalització, el ​​debat d’idees entre federalisme i independentisme, en el si de la UE, no té color. Potser per això l’independentisme català ha fracassat estrepitosament en la seva recerca d’aliats, i per això els delegats de la Generalitat a Brussel·les i Madrid han presentat la seva renúncia, perquè no volen morir de vergonya defensant les idees de Mas (o d’ERC) fora de Catalunya.

Al món hi ha 4000 realitats nacionals sense estat, i a Europa les cultures, nacionalitats, i llengües se solapen a través de les fronteres. El futur econòmic d’una Catalunya sense Espanya i una Espanya sense Catalunya es presenta com menys molt incert, i suposaria un risc econòmic i geoestratègic que Europa i els seus aliats no permetran. Els sobiranistes plantegen el debat econòmic com si la capacitat econòmica s’anés a mantenir i els catalans poguessin disposar d’una part més gran del pastís, però la primera conseqüència de la independència seria la pèrdua d’aliats comercials, la fugida d’empreses, la probable sortida d’Europa, i per tant la incapacitat de mantenir l’actual de generació de recursos.

Les incògnites de la independència són conegudes i ningú les aclareix: forma d’estat, defensa, seguretat social, validesa del passaport per entrar en altres països, futura integració a la UE (quins estats membre reconeixerien Catalunya i acceptarien la seva integració a la UE). No s’aclareixen perquè no es poden aclarir, i perquè ningú té un projecte seriós d’independència, perquè no pot existir, almenys en la UE i la zona euro.

Això no impedeix una campanya d’exaltació nacionalista a Catalunya, finançada pels poders públics i els seus mitjans de comunicació afins. Els federalistes volem que les qüestions es decideixin amb procediments i maneres estrictament democràtics. Però una consulta etèria on calgui votar si o no a alguna cosa semblant a la “independència” no és l’única forma de decidir. També ho és un procés deliberatiu que acaba proposant a la ciutadania una proposta que pugui unir a una gran part de la població (que té diferents sensibilitats respecte a la relació amb Espanya, amb una gran majoria que en diferents graus comparteix catalanitat i espanyolitat), com ara una nova constitució federal (que aclareixi competències, creï una cambra territorial i reconegui el multilingüisme), de vocació regeneracionista i clarament orientada a la unió política europea.

Mentrestant el clima social a Catalunya s’ha enrarit: hi ha una forta pressió social a favor del sobiranisme, encara que no hi hagi un projecte clar de com fer-ho en el context europeu, una creixent intolerància, amb insults i amenaces a les xarxes socials o a les seus de partits no independentistes, i falta de neutralitat/pluralitat dels mitjans de comunicació. Però com els “moais” de l’Illa de Pasqua (aquestes grans estàtues que eren el resultat de la competència entre clans) la campanya sobiranista mira cap a dins però no cap a fora. Espanya és plural i Catalunya també és plural, i en aquest sentit la campanya sobiranista s’ha revelat molt eficaç per dividir l’esquerra catalana (entre partits i dins els partits) entre partidaris i contraris al sobiranisme. Difícilment aconseguiran la independència de Catalunya, però ja estan aconseguint la divisió de l’esquerra, perquè probablement d’això es tractava, almenys per a molts dirigents de CiU.

Però si els federalistes aconsegueixen connectar el seu missatge amb el d’una Europa sense fronteres, més federal que intergovernamental, això pot fer més convincents i anar menys a la defensiva. Els dos sentits de federal (descentralització i integració) s’uneixen en la idea d’una Espanya federal (més i millor descentralitzada, més plural en la seva identitat) en una Europa més integrada sense fronteres, i més democràtica. Els poders públics han de tendir a tenir la mida dels mercats, per regular-los i equilibrar-los. Rodrik diu que això pot implicar reduir la mida dels mercats. Però a Europa és massa tard per això, i a més seria indesitjable fer marxa enrere, perquè això seria un risc enorme per a la pau, la prosperitat i el model social europeu. Només hi ha un camí: cap endavant, cap al federalisme.

Progrés Real/Progreso Real

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: