Nou Cicle

Francesc Trillas: La independència era això?

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Portem anys sentint a parlar del dia de la desconnexió, de la “plenitud nacional” o d’hipèrboles encara més grandioses com “el dia en què serem lliures”. Doncs bé, arribat el moment orgiàstic, tot ha acabat amb una llufa.

Catalunya no sols no és independent, sinó que és més dependent que fa set anys, quan es va produir la sentència de l’Estatut i Artur Mas va arribar a la presidència de la Generalitat. El balanç dels governs MasPuigdemont és desolador. Avui tenim una Catalunya més dividida, més pobra, més desigual, més desprestigiada i amb menys autogovern. Felicitats, a Mas i Puigdemont i a tots aquells que els hi han fet el joc.

En un debat a la tele de Podemos el passat 11S la senyora Gabriela Serra de la CUP em va titllar de sarcàstic perquè li vaig dir que possiblement a la propera Diada els manifestants podrien tornar a reciclar les samarretes d’anys anterior on deia “ara és l’hora”. No va ser l’inici d’una gran amistat. Tot i que és cert que tinc una vena sarcàstica que maldo per controlar, en realitat no ho deia en aquest sentit, sinó que ho deia seriosament. Els estaven tornant a enganyar, com els fets del passat divendres han posat de manifest.

Del “tot està a punt” del Jutge Vidal hem passat a un ridícul espantós. Ni tan sols s’han atrevit a fer l’escena del balcó. El fracàs internacional del procés, per obra i gràcia de Raül Romeva, ha estat dels que fan època. Ja no serveix ficar-li la culpa als “botiflers” habituals, ni tan sols a Madrid. El gol ha estat en pròpia porteria, un auto-gol inútil i molt car. Crec que mentre els diputats independentistes aprovaven la creació d’una república a partir d’un parlament autonòmic amb 70 vots (secrets per eludir la justícia, malgrat enviar en les seves estratègies escrites a la ciutadania a desobeir la llei) sobre 135, molts menys dels que calen per reformar l’Estatut o aprovar una llei electoral, jo estava acabant de dinar tranquil·lament amb un amic meu. Ningú al restaurant es va alterar. Vam sortir al carrer i tot seguia com un divendres normal. Vaig anar a una biblioteca pública, després vaig acompanyar la meva filla a un centre de la sanitat pública a fer un tràmit. Tot normal i en funcionament. No se sentien clàxons ni celebracions especials. El dia següent, dissabte, un dia normal, amb el govern català ja destituït, les botigues obertes, la ciutadania vivint lliurement i crec que una mica més relaxada. Haurem d’esperar que el Barça guanyi algun títol o potser Espanya, amb gol d’Iniesta o encara millor de Sergio Busquets, per sentir celebracions massives als carrers de Catalunya.

Els diputats i senadors d’ERC i el PdeCat a les Corts espanyoles diuen que pretenen seguir amb els seus càrrecs i cobrant els seus sous. Es veu que la independència no se la creuen ni ells. A hores d’ara no se sap si la seva estratègia és defensar la República que han proclamat amb la CUP puny en alt, o defensar l’autonomia catalana de la intervenció per part del govern espanyol. O defensen una república independent, o defensen l’autonomia, però les dues coses alhora no sembla massa coherent.

Van apareixent amb compta-gotes els independentistes que se senten enganyats. Alguns més se’n van sentir quan Puigdemont va estar a punt de convocar ell mateix les eleccions el dijous passat. No entenc francament que després del que ha passat des del divendres tinguin menys motius per sentir-se estafats i traïts. Junqueras sabia perfectament que la independència era inviable, però callava amb un oportunisme dels que fan època mentre defugia les seves responsabilitats com a conseller d’economia i no donava explicacions per l’estampida empresarial. També Artur Mas, i també tots els independentistes sensats que havien avisat les setmanes abans, sabien que la independència era inviable. Però en el Govern ja quedaven pocs adults, i potser el darrer, el Sr. Santi Vila, va plegar la nit del dijous al divendres. El segrest de les nostres institucions per part d’un grup ultra s’havia consumat. I els grups ultres no escolten. I tendeixen a enganyar la gent.

A tots els independentistes de bona fe que volen el millor per a Catalunya, que veuen la independència com un mitjà i no com un fi, cal allargar-los la mà. Molts dels seus objectius d’autogovern i defensa de la llengua i la cultura catalanes es poden aconseguir en una Espanya reformada que sigui part d’una Europa federal i unida. No es poden aconseguir els seus fins (com ja s’ha comprovat) amb aventures unilaterals que fan el joc als qui busquen la desintegració d’Europa. La part majoritària del nacionalisme basc així ho ha entès. És hora de recosir Catalunya. No serà fàcil, els ultres han fet molt de mal. Però és necessari.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: