CatalunyaPortada

Francesc Trillas: La dimensió religiosa del “procés”

L’altre dia vaig veure que una senyora a Twitter, una que crec que s’havia enorgullit anteriorment de la poca presència de persones catalanoparlants a les presons, deia ben orgullosa que ella “creia en Catalunya”. Em costa saber exactament què significa això (què vol dir “creure” i a quina Catalunya es refereix), però precisament aquesta és la qüestió: que determinades afirmacions de cert nacionalisme abrandat són impossibles d’analitzar des d’una òptica estrictament racional.

En Raimon Obiols n’ha parlat alguna vegada, i espero que hi aprofundeixi (ell ho ha patit, però també ho ha paït) en un llibre que està preparant: l’independentisme català té un fort component religiós. Aquest component no només està present en les arrels “prehistòriques” de l’independentisme actual (el pujolisme, nascut al Monestir de Montserrat i amb un líder clarament abonat a les expressions i la pràctica d’una religiositat nacionalista i romàntica), i en alguns dirigents com Oriol Junqueras i el seu cercle, o en els capellans que van fer possible l’1-O, sinó en la mentalitat de moltes persones que segurament ja ni practiquen la religió catòlica institucionalitzada. De fet, per a moltes persones ja grandetes de classe mitjana o mitjana alta, el procés ha passat a ocupar el lloc de la religió, amb els seus rituals, els seus llibres, els seus “clergues” i les seves veritats revelades. 

Potser per això una joventut cada vegada menys religiosa, i més cosmopolita i preocupada pel seu futur, s’està allunyant de l’independentisme. La religió en aquesta versió es revelaria com a opi força eficaç d’una part del poble, però amb dificultats creixents per a arrossegar un jovent que cada vegada té menys marge de folgança (“slack” en diuen en anglès, i “holgura” en castellà), per perdre el temps amb litúrgies que els distreguin d’un amenaçant futur social i climàtic no gens llunyà. L’economista Albert O. Hirschman deia que les societats benestants són màquines de produir entropia i decadència en les seves institucions, precisament perquè viuen tan bé que s’ho poden permetre. Però les joves generacions esperem que facin sentir més la veu que la sortida (seguint amb el vocabulari hirschmanià) per ampliar els marges d’una societat secular i laica. Els hi va la supervivència.

Que quedi clar que jo crec que les religions tenen aspectes positius. El budisme per exemple està molt bé, però els líders budistes que atien l’odi comunitari contra els Rohinges a Birmània, no. Un aspecte de la religió, la fe cega, consolida jerarquies i lideratges que són utilitzats per alimentar les dinàmiques de “nosaltres contra ells”.

Aquest final d’estiu i aquesta tardor ho tornarem a viure a Catalunya. Les camisetes, les marxes coreografiades i els plans milenaristes i messiànics (“Aquest any, sí!”) de cada 11-S, ara complementat amb l’1-O, s’assemblen a la fe que el Totpoderós li demanava a Abraham, i que aquest va demostrar tenir sense límits.

Una altra cosa que deia Hirschman és que en alguns moviments l’activisme no és vist com un cost (com ens passa a molts mortals, que anem força enfeinats amb la nostra vida normal) sinó com un benefici. Sens dubte, la dimensió religiosa del procés forneix aquest component sublim, que és més important com més incert és l’objectiu final.

Expressions etèries com “la plenitud nacional” o “el país complet” (que li vaig llegir l’altre dia a un pobre independentista sobrevingut) són eufemismes que recorden, amb una qualitat molt inferior, a la literatura mística. Però no poden amagar que al capdavant hi tenen uns “clergues” corruptes que tapen o practiquen activitats delictives, com en tantes jerarquies religioses.

Aquest component religiós del procés independentista agafa però el pitjor de la religiositat (la fe cega i acrítica, utilitzada per cert en alguns temps i llocs per cometre autèntiques atrocitats) i en deixa de banda el millor que tenen algunes religions, o hi entra en seriosa contradicció. El millor d’algunes és la meditació i la vida interior; el millor d’altres és l’amor pel proïsme i en particular per la gent pobra; fins i tot algunes altres enalteixen l’estudi, la responsabilitat i la feina ben feta. A punt de complir-se 10 anys del “procés“, francament jo no veig per enlloc aquests aspectes positius.

Progrés real, d’agost de 2021

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button