Portada

Francesc Trillas: La corrupció i la paradoxa Eubulides

masfernandezLa paradoxa Eubulides o paradoxa sorites consisteix en adonar-se que un munt de sorra està format per molts grans, i que quan queden pocs grans deixa de ser un munt de sorra, però que és molt incert quants grans cal treure perquè el munt de sorra deixi de ser un munt. Això ve al cas que ara molts, com els periodistes Juan Luis Cebrián i Enric Juliana, han arribat a la conclusió que la corrupció política a Espanya és “sistèmica”, i que té molts paral·lelismes amb el procés anomenat Tangentòpolis, que va acabar amb el vell sistema de partits a Itàlia, encara que va donar lloc al berlusconisme. A mi em sembla sospitós el pas de parlar d’un conjunt molt ampli de casos individuals de corrupció a parlar de corrupció sistèmica, perquè em sembla que parlar d’una cosa tan generalitzat banalitza els casos individuals. ¿No deu ser que alguns parlen ara de corrupció sistèmica per no parlar d’alguns casos individuals importantíssims, com el del Sr. Pujol? ¿Què diria Eubulides? En qualsevol cas, a Espanya, com en altres països, hi ha un problema gravíssim de corrupció. Els experts diuen que no hi ha per desgràcia receptes màgiques contra la corrupció. Tampoc crec que sigui un fenomen únicament polític, o la responsabilitat sigui només dels responsables polítics. D’una banda, molts polítics corruptes són reelegits, o les seves maniobres perquè deixi de parlar-se de la corrupció i es parli d’altres coses són àmpliament recolzades com si no passés res. Avui mateix hem vist com el president de la comissió parlamentària que ha d’investigar les possibles corrupteles de la família Pujol s’abraçava amb l’hereu polític del Sr. Jordi Pujol.

D’altra banda, tot i que la corrupció es defineix com l’apropiació privada de recursos públics, per extensió també és corrupció l’aprofitament individual d’alguna cosa que pertany a un col·lectiu, com és el frau empresarial en detriment d’accionistes i consumidors, o les trampes en el esport, o el frau fiscal. Llavors, en un país on el frau fiscal està força estès, on la premsa no informa de les males notícies que afecten a les grans empreses per por de perdre publicitat, on el dopatge en l’esport ha afectat molts dels principals esportistes, i no només a una senadora del PP, un es pregunta si la corrupció política no és només la punta de l’iceberg. Aquesta setmana vaig llegir que un professor que havia gaudit de tot tipus de privilegis, ell i un familiar seu, en una universitat per-pública que bàsicament es dedica a regalar títols (amb honroses excepcions), es lamentava també que hi havia molta corrupció a Espanya i que alguna cosa calia fer. A mi em sembla difícil que se solucioni el greu problema si no s’assumeix que el problema és de tots i no només dels polítics. Dit això, crec que mentre esperem una gran revolució ètica, que és imprescindible, algunes mesures poden ajudar, com ara reduir el nombre de càrrecs de confiança en l’administració i simplificar l’administració, a Espanya per exemple eliminant les diputacions provincials. Aquest tipus de mesures van ajudar a reduir el poder de les maquinàries polítiques als Estats Units en el canvi del segle XIX al XX, però és obvi que la corrupció no va desaparèixer, perquè avui als Estats Units els diners privat continua tenint un enorme poder polític. Tampoc sé com la corrupció es pot deslligar d’aquest problema més general, que és la concentració creixent del capital internacional. Però el munt de sorra no ens ha d’impedir veure que amb una bona pala es poden desplaçar força grans.

Progrés Real/Progreso Real

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button