Portada

Francesc Trillas: Federalistes contra creacionistes en el nou cicle electoral

federalismeAlguns opten per ser neutrals entre les tesis evolucionistes, basades en l’evidència científica, i les tesis creacionistes, pròpies de determinades religions. Alguns dirigents educatius als Estats Units donen igualtat d’espais i recursos als qui proposen les dues teories, sense mullar-se (i a la vegada creient que la seva actitud és èticament superior). Cal respectar les persones que tenen creences religioses, i buscar el diàleg amb elles, però quan es tracta de dir com és la realitat d’aquest món, les persones sensates expliquen la veritat.

L’evolucionisme no és una veritat tancada, es pot formular de moltes maneres, i no permet fer prediccions exactes sobre com serà el futur. Però ens acosta molt més a com s’ha fet la realitat que ens envolta que no pas la interpretació literal del creacionisme, que com a molt alguns cientifics el poden defensar com a metàfora de l’existència de forces que no coniexem.
Les actituds d’alguns sectors de l’esquerra catalana i espanyola em recorda la d’aquests personatges neutrals entre evolucionisme i creacionisme: deixem que la gent decideixi, no ens mullem… O idealment intentem trobar una opció intermitja, com si entre el creacionisme i l’evolucionisme existís algun ens identificable en el món del segle XXI. Els entenc perquè des del nostre particular creacionisme les coses són tot el contrari que neutrals. En aquest cas no és per pressió del Tea Party, sino de la Tieta Party. Però la realitat és federalista, i no s’hauria de perdre cap oportunitat per posar-ho de manifest, certament de la forma més intel·ligent i eficaç que sigui possible en cada moment. No es tracta d’atacar els creacionistes amb un ateïsme militant i agressiu, sinó de convèncer el màxim número de persones que postular un creador literalment amb barba blanca no pot substituir les teories de Darwin i els qui l’han seguit que són molts i diversos, com els federalistes.
El proper mes de maig tenen lloc eleccions municipals a tota Catalunya i Espanya. I després tindran lloc eleccions al Parlament de Catalunya i eleccions generals. En el cas concret de Catalunya, tot i que potser amb menys intensitat del que es preveia fa uns mesos, les candidates i candidats estaran sota molta pressió per expressar la seva lleialtat al procés independentista o, en la seva absència, al “dret a decidir”. Les persones que siguin candidates i que simpatitzin en línies generals amb les idees del federalisme, no s’han de deixar arraconar, i haurien de proclamar amb el màxim orgull el següent:
-Que estem a favor d’una Espanya federal en una Europa federal.
-Que certament hi ha diferents federalismes possibles, però que aquest és el debat que hem de tenir: quin federalisme? Fora del federalisme i dels seus valors i solucions, no hi ha cap futur.
-Que l’estat-nació està obsolet al segle XXI, especialment a la Unió Europea, i que per tant té poc sentit centrar gran part del debat polític en crear un nou estat-nació (igual que no té sentit intentar conservar els antics sense reformar-los per adaptar-los a una realitat nova), o els eufemismes i subterfugis que els amaguen, com estat propi, estat nou, o estructures d’estat.
-Que en el món d’avui, la majoria de grans problemes de la humanitat tenen poc a veure amb la capacitat de resposta dels estats-nació, antics i potencialment nous.
-Que la majoria de ciutadans que viuen en democràcia al món ho fan en organitzacions federals o que caminen cap al federalisme, en grans agregats democràtics que inclouen la Unió Europea (a mig camí, però en la bona direcció si no fem passos enrera), els Estats Units, Canadà, Austràlia, l’Índia, Sudàfrica, o Brasil.
-Que és veritat que avui hi ha més estats que fa 100 anys, però ha estat per la descolonització i per la disgregació del bloc soviètic, i que molt probablement els territoris afectats avui estarien molt millor si tinguessin estructures federals democràtiques (i s’haguessin estalviat alguns milions de morts).
-Que és impossible i molt poc desitjable intentar retallar el món fent un estat per cada nació, perquè produiria una gran inestabilitat en un món ja prou convuls, i perquè de nacions n’hi pot haver més de 5000 i estan barrejades cada cop més en els territoris, i d’estats n’hi ha només uns doscents.
-Que l’organització més racional de govern és una arquitectura institucional multi-nivell federal clara i simplificada, on els ciutadans puguin influir al màxim de directament a cada nivell a través del seu vot i de l’elecció dels seus representants, des del barri fins al món global, passant pel districte, el municipi, les regions metropolitanes, els òrgans supra-municipals, els governs d’àmbit superior i el govern europeu.
-Que el federalisme no és només el projecte més racional, sinó que també és el que facilita més la concòrdia, la solidaritat i tots aquells valors posititus i emotius que treuen el millor, i no el pitjor (com fa el nacionalisme sovint) del que els humans portem a dintre.
-Que els conceptes monistes de sobirania i de subjecte polític estan avui obsolets.
-Que el gran traspàs de sobirania que està pendent avui i és perfectament viable és el de reforçar la sobirania del nivell europeu, creant un autèntic tresor europeu amb un pressupost rellevant i capacitat redistributiva i inversora.
-Que encara que avui soni utòpic, s’ha d’avançar en el debat per crear instàncies de govern democràtic mundial, perquè alguns dels nostres grans problemes tenen escala global, i no s’estan resolent bé per la via d’institucions merament inter-“nacionals”.
-Que la humanitat té plantejats grans problemes (les desigualtats, la creixent concentració de riquesa, l’atur, el frau fiscal, les migracions, la inestabilitat financera) que depassen totalment l’estat-nació però que acaben afectant a la qualitat de vida dels nostres pobles i ciutats: només amb una arquitectura institucional federal, amb competències clares i alhora cooperació i govern compartit, es poden resoldre aquests problemes.
-Que els nostres pobles i ciutats reflecteixen una gran i creixent diversitat, que aquesta és positiva, i que no es pot estar permanentment obligant a la gent a triar entre les seves identitats compartides.
-Que els nostres pobles i ciutats tenen dret a desenvolupar-se amb la màxima llibertat i flexibilitat en un món sense fronteres, on no només no ens desconnectem de ningú (i molt menys d’aquells amb qui compartim parentiu, idiomes, negocis i problemes), sinó que treballem solidàriament amb els qui ens envolten.

-Que els federalistes volem resoldre les coses democràticament, i per això proposem per tots els mecanismes legals que existeixin (eleccions, referèndums i consultes), que els ciutadans expressin el seu suport per aquest tipus d’arquitectura institucional aquí defensat, igual que defensem el dret d’altres ciutadans a canviar els mecanismes legals per vies legals i democràtiques quan no trobin els camins per fer avançar les seves propostes.
-Que en el cas concret de Catalunya, defensem una reforma federal de la Constitució espanyola i un ferm compromís de tots els responsables polítics en la construcció d’una Europa cada cop més federal i democràtica, i no tant confederal i inter-governamental, i on les fronteres perdin cada cop més el sentit legislatiu i regulatori que tenen, i no tornin a tenir mai més el sentit policial i repressiu que havien tingut en el passat.
-Que els que no defensin amb claredat aquestes idees estan rebutjant el marc institucional idoni per resoldre els grans problemes de la humanitat, incloent la injustícia social i la corrupció, i per tant mostren en realitat un compromís pràctic molt feble amb la solució d’aquests problemes.
Els Jocs Olímpic de Barcelona, el millor que ha sortir del municipalisme progressista, per exemple, no hagués estat mai possible sense una òptica federal: una iniciativa local que arrossega a tots els nivells de l’administració en un mateix objectiu, i projecta una Catalunya moderna i plurilingüe, que té els braços oberts a la resta d’Espanya i del món (per exemple, amb alguns icons posteriors de l’independentisme recollint la medalla d’or per Espanya al Camp Nou). Un alcalde de Barcelona independentista no hagués aconseguit mai que es fessin les Olimpíades de 1992.
No podem donar la mateixa credibilitat al creacionisme que a l’evolucionisme, ni a la quimera independentista (es vesteixi com es vesteixi) que al federalisme. No debades Joan Rigol, Doctor en Teologia segons Viquipèdia, és el cap visible de la Plataforma pel Dret a decidir i va ser president del Patronat del temple expiatori de la Sagrada Família. Un senyor molt educat i agradable. Però en algunes coses equivocat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button