Portada

Francesc Trillas: Federalisme democràtic a Espanya i Europa (el que realment va ocórrer el 2034)

europeDels nostres corresponsals a Brussel·les, Madrid i Barcelona (gener de 2035).

El suggerent i ben documentat llibre de Luis GaricanoEl dilema d’Espanya” (molt millor que el de Cèsar Molinas, que havia sortit poc abans amb un propòsit semblant de regenerar Espanya) publicat el 2014 finalitzava amb dos escenaris possibles: el 2034 Espanya s’havia convertit en un país semblant a la Veneçuela de 2014, o el 2034 Espanya s’havia convertit en un país semblant a Dinamarca de 2014. El llibre, que va rebre comentaris parcialment crítics com els de Diego Beas i de Toni Roldán, en realitat expressava la desitjabilitat que Espanya s’assemblés el més possible als països del nord d’Europa, i l’autor utilitzava diverses vegades, incloent aquests escenaris finals, l’exemple concret de Dinamarca. La principal contradicció del llibre era que l’admiració pel nord d’Europa corria paral·lela a la recomanació que a Espanya es reduís “de manera substancial” la mida de l’estat, que aquest fos “menys però millor”, encara que aquestes recomanacions mai acabaven de desenvolupar-se en el llibre. Sens dubte, per assemblar-nos a Dinamarca, l’estat hauria d’haver funcionat molt millor en els seus diferents nivells, però una de les característiques precisament de Dinamarca era i és que es tractava i es tracta encara del primer país d’Europa en quant a grandària de l’estat. En realitat, encara que Garicano ho va aconseguir, és difícil referir-se al model nòrdic sense parlar de la socialdemocràcia. L’enorme pes de l’estat en països com Dinamarca es pot comprovar tant si ho mesurem en despesa pública sobre el PIB com en ingressos públics sobre PIB (tots dos per sobre del 50% en la dècada anterior al llibre de Garicano), utilitzant dades d’Eurostat. En un primer gràfic podem veure les diferències en la despesa pública entre Espanya i Dinamarca.
 grafic1
I en un segon gràfic podem veure les diferències, encara més, en ingressos públics entre aquests dos mateixos països.
 grafic2
Avui sabem que, tal com va pronosticar Garicano en l’escenari favorable, a Espanya hi va haver un govern de gran coalició per un breu però crucial període de temps, encara que aquest va arribar el 2015 i no el 2014, i va estar presidit pel socialista Ramón Jáuregui, un valor segur que combinava experiència i prestigi, la candidatura va ser la més votada a les eleccions generals, tot i que queda molt lluny de la majoria absoluta. Sent un país gran i divers, i formant part Espanya de la zona euro i del sud d’Europa, avui sabem que la trajectòria del nostre país difícilment podia semblar-se a la de països amb característiques tan diferents de les nostres com Veneçuela o Dinamarca. No obstant això, el govern de Jáuregui i els governs posteriors, encara que amb grans dificultats, sí que han seguit alguns dels savis consells de Garicano, com aquells que es refereixen a la reforma del subsidi d’atur, la defensa de la competència, la reforma de la justícia o les referides a la supressió de les diputacions i la reducció del personal col·locat a les administracions. L’acció col·lectiva, l’atzar i l’evolució adaptativa dels diferents agents en condicions de racionalitat limitada, més que el disseny dels consells d’experts, ens han permès avançar cap a millor, no sense grans dificultats i mai de forma lineal. Respecte a altres propostes que va fer Garicano, va caldre esperar alguns anys, perquè el 2015 no hi havia tanta gent preparada a Espanya com per omplir totes les agències independents que volia crear l’autor de “El dilema d’Espanya” de personal de primera qualitat perquè aquestes agències no fossin una pantomima. Altres propostes, com la del contracte únic, finalment van poder aplicar perquè van ser complementades amb altres mesures que l’autor no havia tingut en compte, però que s’inspiraven precisament en països admirats per Garicano, com Alemanya i Dinamarca. Efectivament, els sindicats (que han seguit sent una part molt important del nostre marc institucional després d’un profund procés de modernització, com al nord d’Europa) han acceptat el contracte únic, juntament amb l’opinió pública, quan a Espanya s’ha posat en marxa un sistema fiscal modern, combatent a fons el frau fiscal i amb uns impostos elevats, i un sistema de participació dels treballadors en la gestió de l’empresa. D’aquesta forma els treballadors acceptaven major flexibilitat a canvi de més seguretat i una societat més justa, després dels augments en les desigualtats que s’havien produït a Espanya en els anys de crisi, dels quals Garicano no es va fer ressò.
Gràcies a l’esforç d’economistes com Garicano, intel·lectuals i molts ciutadans, Espanya va deixar enrere el risc del populisme. És avui un país fermament assentat a la zona euro, la qual, com no podia ser d’una altra manera, ha fet passos decidits cap a una completa unió política (cosa que a Garicano li semblava poc realista i innecessari), i per tant fiscal i bancària.Aquesta unió política no era només un desig dels funcionaris de Brussel·les, com deia Garicano, sinó un somni de la primera meitat del segle XX que van tenir personalitats demòcrates, liberals i progressistes com el britànic Robbins, o els italians Spinelli i Einaudi entre molts altres, i que després van recollir personalitats de diferents ideologies com Jacques Delors, Jurgen Habermas, Felipe González o Daniel Cohn-Bendit. Un somni de pau després de segles de rivalitats i enfrontaments nacionals, i un somni de prosperitat basat en un mercat comú governat per institucions democràtiques. És la idea d’economistes com Rodrik, Bowles o Aoki: els mercats de gran abast només són estables quan estan acompanyats per institucions que faciliten l’intercanvi i permeten combinar equilibradament eficiència i equitat. Quan el somni europeu es va formular a mitjan segle XX, molts van creure que era molt poc realista que algun dia anés a existir un mercat comú, una frontera comuna o una moneda comuna, i tot això ja era realitat el 2014. La unió política també els va semblar poc realista a molts el 2014, però ha estat una realitat, gràcies entre d’altres a la insistència d’economistes com Stiglitz, Sen o Piketty, que no apareixien entre les referències del llibre de Garicano. Avui tenim una Europa políticament unida, amb una presidenta elegida directament per una majoria d’europeus. Tenim un impost progressiu sobre la riquesa com el que va suggerir l’economista francès Thomas Piketty i el federalisme de la zona euro està governat per una càmera pressupostària especial basada en els parlaments nacionals de la zona euro, que decideix sobre importants paquets de transferències, les quals en els últims anys han beneficiat Alemanya després d’una sèrie de catàstrofes naturals produïdes pel canvi climàtic el 2025.
El llibre tenia molta raó en que moltes institucions no funcionaven bé a Espanya el 2014, tot i que les reformes que s’han anat introduint des de llavors s’han basat en algunes institucions que sí funcionaven bé. Al cap i a la fi, si Espanya va aconseguir superar sense greus problemes de convivència la dura crisi de 2008-2015 va ser perquè algunes institucions sí qur funcionaven bé, incloent la institució de les eleccions democràtiques, que a diferència d’Itàlia, a Espanya si facilitaven l’alternança i la rendició de comptes, i incloent també la tasca de molts mestres, tot i no comptar amb uns pressupostos com els dels països del nord d’Europa, encara que també això ha anat millorant gràcies a l’augment dels ingressos públics i a la introducció d’alguns dels canvis normatius suggerits per Garicano. Tot i això, avui en les ciències socials segueix sense estar molt clara la relació entre institucions i desenvolupament econòmic. Al cap i a la fi, l’Espanya franquista, que era una cosa horrorosa des del punt de vista institucional, es va desenvolupar força en els anys 1960, i la Xina d’institucions poc transparents  i totalitàries segueix creixent avui i planteja grans reptes i amenaces a la pau mundial, el que ha estat un esperó més per aconseguir que Europa parli avui amb una sola veu.
A Espanya s’han anat alternant coalicions d’esquerres i de dretes després del govern de coalició de 2015-2018, i el 2030 el PP per fi va condemnar el règim franquista, amb el seu líder Pío Cabanillas IV al capdavant. Respecte al problema molt greu que es plantejava el 2014 de les relacions entre Catalunya i Espanya, l’esperit del que deia Garicano s’ha tingut molt en compte: s’ha imposat el diàleg i el principi de la interdependència, i avui Catalunya segueix formant part lleial d’una Espanya i una Unió Europea que han canviat molt. El senat espanyol, lluny de abolir-se com demanava Garicano, s’ha transformat en una autèntica cambra territorial on es practica el govern compartit. Sota l’impuls d’intel·lectuals tant de Catalunya com d’altres zones d’Espanya, avui hi ha quatre idiomes oficials, que no obligatoris, en tot el territori, i l’Estat és multilingüe com al Canadà o Suïssa. La monarquia espanyola (que per alguna raó no explicitada quedava indemne de la rottamazzione reclamada per Garicano) no ha desaparegut, però amb la unió política europea, juntament amb altres monarquies, ha quedat reduïda a una cosa folklòrica sota estreta vigilància d’un Tribunal de Comptes que per fi funciona amb celeritat i rigor. Tota Espanya, com la Unió Europea, funciona sota criteris federals i no confederals com suggeria Garicano. D’aquesta manera, els governs a tots els nivells que actuen sobre un territori rendeixen comptes directament als ciutadans i no a altres governs. Això facilita la transparència enormement i ens ha permès dotar-nos d’institucions semblants a les de Canadà, Estats Units, Austràlia, o l’Índia, que en les últimes dècades han seguit creixent en la diversitat i la democràcia. Només en grans democràcies diverses que coordinin la seva fiscalitat ha estat possible combinar a gran escala mercat i protecció social. A Catalunya, com va passar al Quebec 20 anys abans, han acabat guanyant per majoria absoluta els federalistes, després del cansament de la ciutadania que les seves institucions d’autogovern fossin capturades per un projecte que pertanyia al passat, i després de reformar de dalt a baix els seus partits burocràtics gràcies a la implicació de molts intel·lectuals i personalitats de la societat civil que van abandonar la torre d’ivori i la neutralitat i van abraçar el compromís polític. Encara que avui el món s’enfronta a enormes reptes, i el primer d’ells és el del canvi climàtic, Europa, i nosaltres amb ella, va superar molts dels seus problemes, i avui és un referent d’esperança per a tothom no només pel que fa a eficiència, que era el gran eix del llibre de Garicano, sinó també en justícia social, pau i convivència.

Progrés Real/Progreso Real

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button