Al secessionisme màgic, que havia de solucionar sense dolor tots els problemes de Catalunya, no cal contraposar-hi un federalisme màgic, sinó un programa federal seriós de reformes i una acció política clara.
El conjunt de la societat catalana va assumint a poc a poc que el context en què vivim és el de la federalització d’Espanya i Europa. Espanya és ja un Estat compost amb nombroses característiques federals, amb algunes regions dotades de les competències d’un quasi-Estat. Formem part del nucli més integrat de la Unió Europea (la zona euro i l’espai Schengen); una Unió Europea que al Banc Central Europeu i el Parlament Europeu afegeix ara uns importants fons Next Generation finançats amb deute comú. Es pot discutir si això és un Moment Hamiltonià, previ a la federalització definitiva de la UE, però recordem que a l’assumpció del deute dels Estats per part de Hamilton als Estats Units van seguir dècades d’evolució federalista, conflictes i creació de noves institucions, fins a trobar l’actual configuració federal d’aquell país. No hi va haver un “moment” en què els nord-americans es fiquessin al llit confederals i es llevessin federals. No cal somiar amb un “federalisme autèntic” que es diferenciï del que tenim com el dia de la nit -Espanya, insisteixo, ja és un Estat pre-federal-, sinó que cal avançar amb reformes profundes (per la resta ja dissenyades per hisendistes i constitucionalistes) que prenguin com a referència les principals federacions del món, que per cert són algunes de les democràcies més pròsperes existents. No hi haurà una Declaració Unilateral de Federalisme (una DUF), ni cal que n’hi hagi, però sí que hi ha d’haver un esforç rigorós per millorar les nostres estructures, conscients de les nostres interdependències a Espanya, i les d’aquesta amb la UE.
La gestió de la pandèmia en un context de democràcia multinivell ens ofereix moltes lliçons sobre quina és la nostra realitat, i com millorar-la. Les competències de gestió de la sanitat (igual que les de gairebé tot l’Estat de benestar) es troben en mans de les comunitats autònomes, i molts experts recomanen complementar aquesta estructuració amb una agència federal de salut pública. Altres aconsellen millorar el nostre finançament autonòmic, entre d’altres raons per impedir que els xocs econòmics dificultin prestar serveis públics quan aquests es fan més necessaris. Les vacunes s’han administrat de forma planificada i igualitària a tot Europa, però cal estendre aquest procés a nivell global. Podríem seguir: les lliçons són abundants.
Però no incorrem en l’error de no anomenar al federalisme pel seu nom, error que, sobretot en l’imaginari col·lectiu, ens impedeix prendre com a referència a les millors democràcies del planeta (tot i que ja es faci en molts àmbits acadèmics especialitzats, on Espanya és considerada com una mena d’Estat federal). El federalisme del segle XXI no és el de la primera República. Ni és un caos, segons la caricatura que difon certa dreta, ni té per què copiar literalment les receptes de Pi i Margall, per molt sensates (i incompreses) que fossin en la seva època. El federalisme de segle XXI és el de Piketty, Verhofstadt, Dion, els fons Next Generation i la nostra co-governança encara molt millorable en una Europa cada vegada més federal. És el de la foto de Von der Leyen amb Sánchez, les presidències autonòmiques i la representació municipal.
El federalisme no és en si d’esquerres ni de dretes (com ha recordat recentment l’Associació per una Espanya Federal), i ja el practiquen diversos presidents de comunitats autònomes fins i tot del PP, potser inconscientment, igual que el personatge de Molière parlava en prosa sense saber-ho. Però el més absurd de tot és ser d’esquerres al segle XXI i no ser federalista, perquè avui és impossible resoldre els grans problemes socials i ambientals en el marc estret de la sobirania nacional. I per això hem de dedicar tot el temps necessari a donar la batalla ideològica per aquesta obvietat, atès que una part de l’esquerra, i no només a Catalunya, creu que el sobiranisme és el més progressista que existeix, contradient sense anar més lluny al propi Piketty, que en en el seu últim llibre va mostrar, per si fes falta, que l’independentisme català està associat als interessos (i al vot) dels sectors més opulents de la societat catalana.
És veritat que el federalisme entès com a govern multinivell és una arma de doble tall per frenar cert populisme iliberal: altres governs protegeixen de les seves derives populistes a un d’ells, i aquesta protecció actua com una forma d’assegurança per als propis populistes (una cosa semblant al too big to fail), com garantia que altres acabaran rescatant dels seus fracassos, sense que ells arribin a retre comptes. Les nostres institucions han de protegir-nos dels riscos derivats del nacionalpopulisme abans que sigui massa tard i no després.
Alguns autoproclamats progressistes creuen o diuen creure que els seus objectius de justícia social es poden fer realitat en comunitats que no comparteixin la seva sobirania amb les comunitats veïnes, i en certa mesura amb la resta de món. S’equivoquen del tot: així no li fan ni pessigolles al problema del frau o la competència fiscal, del canvi climàtic o de la regulació de les grans multinacionals tecnològiques; i no diguem al capitalisme desregulat, que se’n riu de les propostes d’aquests anticapitalistes de saló (suports constants del pitjor capitalisme al Parlament de Catalunya).
El federalisme va contribuir durant el procés a frenar la deriva secessionista de part de l’esquerra catalana; però el treball no està ni de bon tros acabat. Mentrestant, el secessionisme no para d’insistir en un discurs progressista fraudulent que serveix de coartada perquè centenars de milers de persones votin amb la consciència tranquil·la a un moviment la proposta principal del qual és de naturalesa insolidària. La batalla federalista i d’esquerres contra aquesta gran mentida (el suposat progressisme sobiranista) ha de lliurar-se, i amb més força que mai. Si el federalisme s’aïlla en un suposat “eix territorial” perdrà tota força. Per a les esquerres, el federalisme és el complement necessari de l’acció social. El famós “discurs dels dos eixos” (el social i el nacional), que gaudeix de tant prestigi a Catalunya, és una fal·làcia que només serveix com a excusa per abraçar una cosa insolidària. A Catalunya tothom diu compartir els valors progressistes, però la veritat és que el progressisme dels líders secessionistes és una enganyifa; el separatisme està, diguin el que diguin els seus portaveus, contra els interessos de la majoria social a Catalunya, que no és independentista, perquè impedeix que els secessionistes rendeixin comptes d’una gestió molt deficient de les polítiques socials, que no beneficia els més febles , ni a ningú excepte als propis secessionistes. A més, és flagrantment insolidari en relació a la resta dels ciutadans espanyols, quan no obertament xenòfob, i prioritza el benestar dels catalans i només dels catalans -¡Catalonia, first! -, definits aquests de la manera en què més convingui als separatistes, cosa que acaba sent totalment contraproduent per a tots els catalans.
Davant el separatisme insolidari, reaccionari i divisori, res millor que el federalisme progressista i solidari. Però deixem de banda les solucions màgiques, i dediquem-nos a estructurar millor les nostres institucions per resoldre els grans problemes col·lectius.
El País, 22 d’octubre de 2021
