Portada

Francesc Trillas: El federalisme democràtic i la fletxa del temps

federalismeL’argument “és massa tard per al federalisme”, que sovint se sent a Catalunya (sobretot ara que ja “no cola” dir que no hi ha federalistes a la resta d’Espanya) és ridícul. És veure el món per un forat. En realitat el món, i en especial i per sort Europa, evolucionen des de fa temps en una direcció clarament federal. També Espanya porta 30 anys avançant, d’una forma certament no linial, en una direcció federal.  És trist veure com l’argument és utilitzat, a Catalunya,  per algunes persones que van defensar el federalisme amb arguments universalistes (bastant independents de l’espai i el temps) quan a Catalunya no hi havia una pressió social sobiranista. Per sort de forma creixent, més i més federalistes aixequen la veu, tant a Catalunya com a fora d’ella, o si més no més i més persones veuen que el camí cap al federalisme té una força semblant a la llei de la gravetat, i és millor avançar en aquesta direcció i no fer marxa enrera via replegament identitari per tornar a la trinxera de l’estat-nació. Europa i el món van cap al federalisme: grans agregacions amb autonomia per a les parts, solidaritat interterritorial, govern i riscos compartits, sobiranies solapades, reconeixement de la diversitat, flexibilitat i innovació institucionals. Els mercats són cada vegada més internacionals i és molt convenient, per raons socials i econòmiques, que l’estat s’adapti a la seva grandària.

L’acadèmic i assagista multidisciplinar Jareed Diamond ens recorda que el món ha evolucionat de forma clara cap a la construcció d’estructures polítiques cada vegada més complexes. La caiguda dels grans imperis que van desaparèixer amb la primera guerra mundial, la descolonització i la caiguda del comunisme donen la sensació enganyosa d’una creixent proliferació de petits estats. En realitat, segueix havent-hi moltes més realitats nacionals que estats perquè existeixen òbvies economies d’escala en la provisió de béns públics. Pensar que ja estan creats tots els estats i que només falta Catalunya és de nou veure el món per un forat. La idea d’un estat per a cada nació és una idea del passat, com ja ens va recordar l’historiador britànic i jueu socialdemòcrata Tony Judt posant com a exemple la desafortunada evolució de l’estat d’Israel, gran mirall per cert del nacionalisme català.
Quan se’ls explica això, alguns diuen que aquests arguments són correctes però que “és massa tard per al federalisme” a Espanya, no a la resta del món, com si Espanya estigués al marge dels grans processos mundials i aquí s’apliqués una lògica diferent.  Anem cap a grans estats multi-culturals i en molts casos multi-nacionals, així són les grans potències emergents, i és impensable que una Europa unida sense fronteres no sigui una d’elles.
Existeixen ben coneguts problemes d’incentius i informació asimètrica en els sistemes molt centralitzats en un territori gran. Per això va fracassar la Unió Soviètica i per això la Xina s’està desenvolupant donant molta autonomia a les seves localitats i regions, i la majoria dels experts coincideixen que serà difícil que es mantingui unida i segueixi prosperant si no avança cap a un federalisme democràtic. L’alternativa al federalisme democràtic per a les grans jurisdiccions del futur no és la proliferació i re-afirmació dels estats-nació, que ja no es produirà, sinó un federalisme tecnocràtic, on les èlits i el capital decideixen sobre les grans qüestions.
La democràcia no es garanteix millor votant de qualsevol manera sobre les fronteres. Al Regne Unit, els hereus de Margaret Thatcher acusen a laboristes i liberals de poc demòcrates perquè es resisteixen a organitzar un referèndum sobre la sortida del Regne Unit de la Unió Europea per a 2017. La dreta civilitzada, sota pressió d’un partit independentista i un líder populista (no parlo ara de Catalunya, sinó del Regne Unit) porten l’agenda política cap al replegament nacional, impedint trobar solucions democràtiques als greus problemes econòmics i socials que té plantejats la societat britànica.
El combat pel federalisme democràtic (on els ciutadans puguin escollir i controlar els seus representants en tots aquells nivells de govern que els afecten) no serà un combat exprés, sinó que és part d’una tendència evolutiva que va començar el mateix dia que els estats-nació van començar a mostrar les seves limitacions, i en alguns casos els drames que els acompanyen, i que van portar al món a viure guerres impensables. El combat per la democràcia va començar fa segles, i només fa dècades que el sufragi s’ha estès al vot femení. Per què és massa tard per al federalisme? És que és massa tard per a una democràcia millor? Qui decideix quan caduquen les bones idees? Els amants de les presses i els que s’omplen la boca parlant de democràcia farien bé a llegir-se els interessantíssims articles de Ferreres i Saiz d’ahir i de Xavier Pons d’avui al diari El Pais. Keep calm, and support democratic federalism.

Progrés Real/Progreso Real

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button