Nou Cicle

Francesc Trillas: El demos europeu que ha frenat Marine Le Pen

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

emmanuel-macron-au-parc-des-expositions-in-paris-le-23-avril-2017_5867669Hem vist un president electe a França fent el seu discurs d’acceptació al costat d’una bandera europea i una francesa, a la mateixa alçada. Posteriorment, ha fet acte de presència a l’esplanada del Louvre sota els acords de la novena simfonia de Beethoven, l’himne d’Europa, l’oda a l’alegria. No estava escrit que hagués de ser així. Com ha dit Macron, la nostra civilització està en joc, i cal refer el lligam entre Europa i els seus ciutadans. En el seu discurs ha refermat el compromís de França i d’Europa de lluitar contra el canvi climàtic.

Personalitats i grups de tota Europa, que van des de l’esquerra al centre, s’havien mobilitzat en les darreres setmanes per barrar el pas a l’extrema dreta nacionalista, entre ells Daniel Cohn-Bendit, Yannis Varoufakis, Jurgen Habermas, Segolène Royal, Anne Hidalgo, Greenpeace i 25 premis Nobel d’economia, entre ells Joseph Stiglitz, Amartya Sen, Jean Tirole i Angus Deaton. Les xarxes socials havien rebentat els darrers dies de la campanya a tot Europa denunciant tots aquells que expressaven indiferència entre els dos candidats de la segona volta. Indiferència vergonyosa quan parlem d’una candidatura que flirtejava amb el negacionisme de l’Holocaust jueu.
El demos europeu que tantes vegades s’ha trobat a faltar s’ha mobilitzat per frenar l’arribada del feixisme a la presidència de França. El demos ha derrotat aquells que massa fàcilment parlen en nom del poble, com ha fet Marine Le Pen en el seu lema de campanya de la primera volta (i com han fet altres líders nacionalistes en altres contrades). A la segona volta va triar “Choisir la France” (triar França), intentant confondre’s amb el país, com fan els nacionalistes totalitzants en altres llocs. Le Pen ha estat la candidata de la divisió, del verí de l’enfrontament intern (especialment amb els immigrants i els seus fills i filles) i de la fragmentació europea, quan més que mai necessitem un continent unit, fort i democràtic, i societats cohesionades que avancen a través del diàleg, la negociació i el pacte.
L’elecció francesa ha estat una derrota del nacionalisme i del replegament identitari. L’esquerra ha de parar l’orella i escoltar el gran descontent social que fa possible l’ascens del nacional-populisme. Però també ha d’escoltar el crit d’esperança que envien molts votants joves, a Anglaterra, als Estats Units i a França, sobretot a les grans ciutats diverses i mestisses, un crit d’esperança que diu “no al tancament, no a la insolidaritat” i sí a la fraternitat, la igualtat i la llibertat.
Molts haguéssim volgut que un candidat clarament d’esquerres i europeista estigués a la segona volta. Però no ha estat així. L’esquerra a tot Europa ha d’abandonar l’error letal de l’europescepticisme, i ha de ser una part fonamental de la necessària evolució accelerada cap a un model federal europeu. Tant de bo que les eleccions alemanyes de la tardor, i les italianes de 2018, configurin uns governs d’aquests grans països europeus inclinats a l’esquerra i que facin avançar polítiques fortament distributives a la Unió Europea i la zona euro, i de creixement econòmic. Això, avui, és possible. Amb Le Pen presidenta, seria impossible, i estaríem centrant les energies en defensar la mateixa existència de la Unió Europea.
La derrota de l’agnosticisme de Mélenchon és la confirmació que “esquerra sobiranista” és un oxímoron, és a dir una combinació de paraules contradictòries, que no es poden produir simultàniament en la realitat. És vergonyós defensar la idea de sortir d’Europa si no canvien les polítiques dels seus actuals òrgans de govern, com és vergonyosa la postura d’alguns exponents de cert progressisme multimilionari a Califòrnia, d’advocar per la secessió d’aquest estat perquè no els agrada Trump, arraconant la solidaritat amb els pobres, els afro-americans, les dones i tants altres arreu dels Estats Units que patiran les polítiques de l’extrema dreta. Els grans problemes de la humanitat depassen totalment l’àmbit de l’estat-nació. Mélenchon fa una crida a la ciutadania a “federar-se” al voltant de les idees d’un nou humanisme ecologista. Si vol ser coherent de veritat amb les idees de federació, d’humanisme i d’ecologisme, ha de rebutjar la noció que això es pugui assolir en el context d’una institució obsoleta: l’estat-nació.
La cadena d’eleccions que ens havia de robar Europa està tenint tot un altre desenllaç: ni a Àustria, ni a Holanda, ni a França, no han guanyat els aliats de Trump, del Brexit i de Vladimir Putin. És hora ara de passar a l’ofensiva i treballar per més i millor Europa, sent fidels al missatge del Manifest de Ventotene escrit pels antifeixistes europeus després de la Segona Guerra Mundial.
La de França és una victòria per Europa i per una França diversa i jove. Ha perdut també la proposta de Le Pen de fer d’un referèndum divisiu per sortir de la Unió Europea, idea semblant a la d’altres nacionalismes divisius. Han perdut els mots d’ordre d’independència, sobirania i nació, els més utilitzats per Le Pen en el seu debat previ a la segona volta amb Macron. Ha guanyat la França de les llums i ha perdut l’obscurantisme nacionalista. Les persones treballadores que han anat a França a buscar un futur millor poden en els propers cinc anys dormir tranquil·les. Els grans guanyadors de les eleccions franceses són la democràcia i Europa, i els grans perdedors són l’extrema dreta i els defensors del mite de l’estat-nació. Les europeistes i els europeistes no hem de caure en l’autocomplaença. Tot el contrari. Però ho volguem o no estem en un món globalitzat. O ens federem, a Europa i al món, o l’espècie humana desapareixerà molt abans del que era previst.

Progrés real

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: