CatalunyaPolíticaPortada

Francesc-Marc Àlvaro: Sortir del Govern, no tenir memòria

Hi ha gent –figures rellevants també– que rebutja avui el fet de poder governar aquest país. Alguns polítics independentistes i altres veus consideren que un gran gest seria sortir del Govern de la Generalitat, cop de porta i ja s’ho faran. Ignorància de la història? Incultura política? Inconsciència desfer­mada? No ho sé, però és un símptoma que no pot passar per alt. Laura Borràs i alguns dirigents de Junts no descarten sortir de l’Executiu autonòmic. Val a dir que ja no eren gaire partidaris de ser-hi. Si Enric Prat de la Riba tornés del més-enllà, els picaria amb unes xurriaques, a veure si s’adonen del que tenen entre mans. Dic Prat de la Riba perquè el president de la Mancomunitat de Catalunya fou el primer polític catalanista que va tenir el privilegi i la responsabilitat de governar.

El catalanisme és una contracultura que neix de dos elements en combinació: la memòria d’un passat de constitucions i llibertats pròpies i l’evidència del fracàs que representa l’Espanya de la Restauració. El catalanisme –en les seves formulacions polítiques més enllà de la Renaixença­ i les idealitzacions historicistes dels regionalistes culturals– és una contracultura que no es conforma en ser-ho i, per això, acaba formulant estratègies per aconseguir poder per bastir un autogovern i reformar el marc espanyol. Sense aquesta voluntat de poder i de govern, el catalanisme hauria estat una passió inútil i avui Catalunya seria com Occitània.

Hi ha la contracultura del catalanisme (que impugna el relat de l’Espanya uniforme i centralista) i hi ha la cultura del catalanisme polític que, quan entra a les institucions, juga fort i aixeca la bandera del reformisme modernitzador. Política i lleis, administració i normes. La contracultura del catalanisme s’institucionalitza, no vol deixar les palanques en mans dels partits dinàstics i corruptes. Com assenyala Sebastià Frau en el seu recomanable llibre De la nació a l’estat. El conflicte Espanya/Catalunya (Lleonard Muntaner Editor), no és casual que Prat de la Riba fos doctor en Dret, atès que una de les bases del catalanisme polític i de la consciència nacional contemporània és “la constància històrica del dret públic i privat català destinat a regular les rela­cions econòmiques i personals dels ciutadans, però també a disposar el cos normatiu institucional que necessita qualsevol poder polític per autoregular-se i consolidar-se”. Prat vol fer projectes i tenir pressupostos, només així el catalanisme serà útil a la gent.

Podem fer veure que el nou independentisme català no té res a veure amb el catalanisme polític, però seria una gran fal·làcia. No només perquè Junts és una formació que no s’explicaria sense l’existència de Convergència. També perquè ERC, en el període de la Segona República, va assumir un paper similar al que abans havia exercit la Lliga de Prat de la Riba i Cambó, pel que fa a l’autogovern i la política espanyola, fins i tot assumint alguns­ ministeris. El 6 d’octubre del 1934 –que mai va ser de debò una revolta separatista malgrat el paper de Dencàs i Badia– no ha de tapar el compromís del partit­ de Macià i Companys (que era majoritàriament federalista) amb una estratègia que s’inseria en els plantejaments generals del catalanisme polític.

De les dues metes del catalanisme, la de contribuir a la modernització d’Espanya deixa de tenir sentit després dels governs de Felipe González. El pacte del Majestic entre Pujol i
Aznar és el cant del cigne d’aquest recorregut històric. A partir del 2000, amb la majoria absoluta del PP i la recentralització, tot passa per intentar reforçar un autogovern amenaçat. L’Estatut del 2006 és un intent de blindar-lo que provoca la resposta ferotge del Minotaure, per dir-ho com Vicens Vives. El nou independentisme creix a partir d’aquell moment. Però ara, un cop s’ha comprovat que la via unilateral és impracticable i té costos altíssims, els independentistes no es poden permetre el luxe de veure l’autonomia com un obstacle, com deia Quim Torra. De fet, això ho tenen igual de clar els consellers d’ERC com els de Junts, només cal escoltar Jaume Giró.

Amb tot, el partit fundat per Puigdemont i dirigit pel tàndem BorràsTurull juga frívolament amb la possibilitat de sortir del Govern. No tenen memòria del que significa governar per a qualsevol catalanista­? Com si estar a l’oposició regalés­ la recepta màgica per obtenir el momentum que l’octubre del 2017 no va poder ser.

La Vanguardia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button