Nou Cicle

Fernando Vallespín: Guerres identitàries de distracció

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

2017 ha estat un any en què les democràcies han viscut perillosament. Abans de cada elecció s’estenia el temor pel populisme; i un cop celebrades, per la ingovernabilitat. I en gairebé totes les campanyes s’ha hagut de témer la interferència de hackers, l’estrèpit de les notícies falses i la ja incòmoda emocionalitat que ho impregna tot.

Ser avui ciutadà s’ha convertit també en una cosa desacostumada. Una de les principals novetats és que els que s’enfronten a la palestra pública ja no són només els polítics; ara tots participen de la desqualificació del contrari. Tots contra tots. Ja sigui via eixam o exercint de franctiradors solitaris. I en aquesta guerra hobbesiana crida l’atenció com la principal font del conflicte gira entorn del qui som i contra qui som. Les qüestions identitàries han passat al centre de la confrontació política, diluint en el camí la tradicional confrontació esquerra/dreta.

Els Puigdemont, Orban, Kaczynski, han esdevingut els tontos útils de l’autèntic poder, el geopolític,  i el que se sustenta sobre la reproducció del sistema econòmic real, que ha aconseguit accedir a una despolitització sorprenent. Resulta així que la frustració derivada d’una distribució de recursos cada vegada més asimètrica s’ha aconseguit canalitzar cap a les batalles identitàries que s’esgargamellen en el ciberespai.

Per a mostra un botó. Mentre apreciem el gran avanç de la “rebel·lió de les dones” que va suposar el #MeToo, passa amb indiferència la reforma fiscal de Trump, que ha segellat la més espectacular submissió del poder polític al poder econòmic. Potser el moment de màxim desvergonyiment del neoliberalisme rampant. Petits salts emancipatoris, que contrasten amb el ja intractable desvergonyiment d’un ordre econòmic al qual ningú s’atreveix a posar-li ni una coma.

Per ara, la principal víctima d’aquest procés està sent la democràcia. Aquesta es troba, en encertada expressió de Yascha Mounk, cada vegada més encaixonada entre un (neo) liberalisme no democràtic a escala global i una democràcia no liberal a nivell nacional. Fantàstic! Els pobles i la seva suposada voluntat general per sobre dels ciutadans individuals, i els imperatius sistèmics doblegant la suposada autonomia de la política.

Ara que encara estem sota l’impacte de les últimes eleccions catalanes, és urgent més que mai posar-les en context, narrar d’una altra manera, aprendre a avaluar-les des d’altres claus i dins de pautes generals més àmplies de les merament nacionals. Perquè ja res del local s’explica sense recurs a fenòmens amb repercussió planetària. I si hagués de triar quin ha estat el tema polític central del 2017, el que els esdeveniments d’aquest any més han contribuït a treure a la llum, ho tinc clar: la fragilitat de la democràcia.

El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: