Nou Cicle

Fernando Luengo: La fal·làcia del vincle salaris-productivitat

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

rellotgeCal que l’evolució dels salaris s’ajusti a la de la productivitat. Afirmació, en aparença, carregada de sentit comú i de lògica econòmica. Més ara, en temps de sotsobre, quan les empreses necessiten adaptar la seva estructura de costos a les adverses i variables condicions imposades per una crisi que no acaba de remuntar. No obstant això, en aquesta afirmació hi ha més confusió del que sembla, endevinant plantejaments i interessos que, com és habitual en els debats econòmics i polítics, estan convenientment camuflats.

Hem de suposar potser que els salaris han crescut a Espanya i a la Unió Europea més que la productivitat i que ha arribat el moment de corregir aquesta anomalia? En absolut. Ha succeït just el contrari. Des de fa diverses dècades, els ingressos de la major part dels treballadors comunitaris han progressat, quan ho han fet, menys que l’índex de productivitat. El resultat d’aquesta discordança ha estat que la participació dels salaris en la renda nacional ha experimentat un persistent declivi.

I en el període de crisi la bretxa entre les dues variables s’ha fet encara més pronunciada. Els últims anys, els salaris reals de molts treballadors s’han estancat o han estat en franc retrocés. Fruit d’aquesta deriva, la participació dels salaris en la renda nacional ha caigut entre 2009 i 2013 en sis punts percentuals, fins a arribar al 52%, de manera que, en quatre anys hem retrocedit tant com entre 1994 i 2007.

Alhora, la productivitat laboral (mesurada pel producte interior brut per persona ocupada, a preus de 2005) ha augmentat en un 9% acumulat. Aquest augment no s’explica perquè els béns i serveis oferts per la nostra economia siguin de més qualitat, sinó perquè els anys de crisi han estat testimonis d’una persistent i massiva destrucció de llocs de treball.

Des de la perspectiva dels centres de treball, per paradoxal que pugui semblar donada la insistència amb què, una i altra vegada, els mitjans de comunicació i l’acadèmia (conservadora) llancen als quatre vents que els salaris han de seguir el curs de la productivitat, aquest debat en realitat no s’ha obert. I no ho ha fet perquè introduir-lo en la negociació col·lectiva en tota la seva varietat i complexitat requereix d’un diàleg social, profund en els continguts, a més de participatiu i democràtic, que en les empreses ni existeix ni se l’espera.

En un context on la negociació col·lectiva ha estat de fet derogada o bé desvirtuada -aquest és un dels resultats més evidents de la darrera reforma laboral-, quedant reduïda a un expedient per baixar els salaris a canvi d’un va intent de preservar l’ocupació o de minimitzar els ajustos de plantilla, s’està procedint a una substancial intensificació dels ritmes de producció i a la prolongació de les jornades de treball.

A què es redueix, en bona mesura, la pràctica (més que el debat) d’associar salaris i productivitat? Que una part, variable però creixent, de la remuneració dels treballadors depengui de la seva productivitat (entenguis bé, no de la productivitat de l’empresa). Així, són moltes les empreses que estan introduint o actualitzant mecanismes d’avaluació i revisió dels ritmes de treball. En vincular un percentatge dels salaris a la consecució d’objectius, se suposa que l’esforç dels treballadors augmentarà, reduint els temps necessaris per a la realització de les tasques, amb el consegüent augment de la productivitat laboral.

Aquesta pràctica, que ja formava part de les polítiques retributives, ha cobrat una importància creixent. Són moltes les empreses que han implementat programes de “racionalització de tasques” consistents en definir els temps de cadascuna d’elles i sobre aquesta base incrementar el rendiment dels treballadors (sense eufemismes: augmentar l’explotació). Les empreses fixen les primes entre els diferents grups de treball o, en ocasions, les estableixen de manera individual.

S’aconsegueix així augmentar la pressió sobre els treballadors, obrint una via per reduir els salaris i intensificar els ritmes de producció (en un procés d’ajust continu dels temps exigits per rebre la corresponent prima). I això és compatible amb el manteniment de les condicions pactades en bona part dels convenis col·lectius, condicions que, per cert, també s’estan revisant a la baixa. Així mateix, i aquest no és el menor dels objectius, s’afavoreix una dinàmica de competència per les primes entre els mateixos treballadors. El conflicte d’interessos entre diferents grups d’operaris contribueix a la seva desunió, dificultant l’actuació dels sindicats.

En resum, discordança entre el comportament dels salaris i el de la productivitat? Sí, però en un sentit molt diferent del que, sovint, s’assenyala. Les retribucions dels treballadors van quedar despenjades dels avenços en la productivitat molt abans que esclatés la crisi, bretxa que s’ha accentuat en aquests darrers anys i que, atesa la relació de forces, cada vegada més favorable als interessos dels capitals, les elits polítiques i les oligarquies econòmiques, podria convertir-se en un tret estructural de la nostra economia, i del conjunt de les economies comunitàries.

El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: