Nou Cicle

Felipe González: “Si no es reforma la Constitució es pot esfondrar tot el que s’ha aconseguit”

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

felipegonzalezÉs dels pocs que veu assolible un acord polític a Espanya per reformar la Constitució. Diu que aquesta és l’única manera que la Llei Fonamental tingui futur, i advoca per iniciar ja un “diàleg” per sondejar les possibilitats d’aquesta iniciativa. L’expresident Felipe González (Sevilla, 1942), que va negociar el 1978 la Constitució com a cap de l’oposició i va governar a Espanya entre 1982 i 1996, contesta des de Mèxic a un qüestionari enviat per EL PAÍS. Aquest és el resultat.

Pregunta. Aquesta Constitució té futur o és urgent una reforma?

Resposta. La paradoxa que vivim és que la Constitució de 1978 té futur… si tenim la voluntat política de reformar el que calgui. I aquesta paradoxa es complica quan alguns personatges que s’oposaven durament a aquella Constitució avui s’oposen amb la mateixa duresa a qualsevol intent de reforma. Sembla com si allò que no volien llavors avui els pertanyés com la pedra de les taules de la llei. Així que crec que és necessari iniciar un diàleg seriós per explorar els canvis que necessitem. Només després veurem si el resultat és de més o menys entitat.

P. L’única sortida al conflicte creat a Catalunya pel Govern d’Artur Mas i les seves amenaces de promoure un procés independentista passen per una reforma de la Constitució que inclogui les singularitats d’aquesta comunitat i li doni més competències que la resta?

R. Com estic proposant el començament d’un diàleg en profunditat, no vull atribuir la responsabilitat del conflicte al Govern d’Artur Mas, perquè em dirien que ells han reaccionat a la sentència del Tribunal Constitucional de 2010. Es va reformar l’estatut, es va sotmetre a referèndum a Catalunya després d’un llarg procés parlamentari i el tribunal va anul·lar alguns articles d’aquest Estatut. Va ser la conseqüència d’un recurs del PP, que va incloure aquests mateixos articles a la reforma de l’Estatut de la Comunitat Valenciana i avui resulta que no estan vigents a Catalunya i sí ho estan a València. És fàcil pensar des del sentiment català que la sentència és contra Catalunya. Però, com ja vaig dir en el seu moment, el més inadequat de la sentència no eren els escassos articles suprimits, sinó un desafortunat judici polític sobre la percepció majoritària que Catalunya té sobre la seva pròpia identitat. L’acceptació de la singularitat de Catalunya, amb els seus fets diferencials i les corresponents competències derivades d’ells, no hagués exigit necessàriament una reforma de la Constitució. No obstant això, com va passar el que va passar amb el Constitucional, és probable que la sortida d’una reforma constitucional que reculli la singularitat sigui ara necessària.

P. La Constitució de 1978 és la que va aconseguir més suport en la història d’Espanya. Creu vostè que ara és possible un altre consens similar per abordar la seva reforma? O considera trencat l’esperit de la Transició?

R. No m’importa nedar a contracorrent de les opinions, que respecte, que afirmen que avui és molt més difícil o impossible arribar a un consens ampli per a la reforma. El que és impossible és que avui hi hagi més distàncies o diferències polítiques de fons que les que hi va haver en els primers moments de la Transició entre persones que venien de la lluita contra la dictadura i les persones que venien del mateix règim dictatorial. Els que no volien aquell consens constitucional, o els seus hereus, són el major obstacle per a la reforma d’allò que no volien. Però no és un obstacle insalvable. El més greu del que passa és com s’estan retroalimentant les posicions d’aquells que ni volien la Constitució ni volen la reforma i dels que temen que aquesta reforma pugui ser contrareforma o regressió a un model de centralisme passat de moda. En realitat Espanya ha estat i és plural en les idees i diversa en les identitats, en els sentiments de pertinença. Els que no siguin capaços d’acceptar aquesta realitat llisquen cap a un centralisme autoritari i unificador o cap a una ruptura impossible del territori. Avui més que mai, tenim necessitat de comprendre la nostra pròpia realitat i assumir-la mitjançant el diàleg i el pacte.Les Constitucions que duren en el temps més enllà dels canvis generacionals han de respectar-se, adaptant-se a les noves percepcions de la realitat. Diria que és un respecte generacional. Afirmaré una cosa que serà sens dubte interpretada conflictivament: no és possible que repetim la part més cega de la nostra història que no ens ha permès canviar a temps fins arribar al punt en que el canvi està obligat per l’ensorrament total del que s’ha aconseguit.

P. Va ser un error de les Corts Constituents aprovar l’article 150.2, que deixava oberta de manera indefinida la possibilitat del traspàs de noves competències a les autonomies?

R. No, no va ser un error, va ser una necessitat en aquella conjuntura històrica. La Constitució preveia un procés de descentralització política al llarg del temps, de manera gradual. Hauria estat insensat en aquells liquidar, per exemple, l’estructura territorial de l’Estat heretada de l’època napoleònica, amb les províncies i el que portava aparellat, sense que estigués consolidada una nova estructura de poder regional. Tampoc era previsible qui podia aspirar a organitzar-se territorialment en comunitats autònomes, excepte en els casos en què la reclamació de les llibertats democràtiques estaven lligades a la reclamació d’un poder autonòmic. Aquests casos eren molt limitats perquè es tractava més d’una recuperació que d’una implantació de nou encuny. Avui, 35 anys després, pot i ha de fer-se l’exercici reformador que permeti tancar en gran mesura el procés. És evident que ja tenim una altra estructura de redistribució del poder, que conviu de forma poc eficient amb les velles estructures del passat. Per fer aquest exercici, que poc té a veure amb la petició immediata del Govern català sobre el dret a decidir, caldria tenir clar que en la redistribució del poder en un país complex per la seva diversitat, com Espanya, cal aplicar dos principis: el principi de subsidiarietat-definir com es reparteixen les competències entre els diversos poders, central, autonòmic i locali el principi del respecte a la diversitat d’identitats. A Espanya hem de tenir en compte el que anomenem fets diferencials, que trenquen la igualtat bàsica entre tots els ciutadans però integren percepcions diferents de la identitat. Per seguir amb el cas de Catalunya, és indiscutible, encara que alguns obtusos no ho vegin, que la seva llengua pròpia, la seva identificació amb una policia pròpia o les seves diferències històriques en el dret civil són singularitats que han de ser reconegudes en el seu autogovern, i no en l’autogovern, per seguir l’exemple, de Castella-la Manxa.

P. La Constitució va regular les condicions per a la seva reforma, que són especialment rígides i que obliguen a reunir majories molt qualificades de dos terços o tres cinquenes parts dels diputats. Aquesta rigidesa és un error o un encert del constituent?

R. No, no va ser un error. Els revisionistes de la Transició s’equivoquen perquè s’obliden arbitràriament del context en què es va produir. Si hagués estat fàcil canviar aquest marc constitucional, les garanties per a uns i per a altres que no es canviarien les regles del joc per majories i minories sempre conjunturals no haguessin permès aquell gran acord. A la desitjable reforma, 35 anys després, això pot ser motiu per a un acord que augmenti el marge de flexibilitat.

P. Durant els debats parlamentaris sobre l’article 2 de la Constitució, els principals partits nacionalistes bascos i catalans van donar a entendre que aquest era el seu límit i que no anirien més enllà en les seves aspiracions d’autodeterminació. Esperava vostè que aquell compromís es trenqués 35 anys després?

R. No, no ho esperava. Perquè els poders autonòmics, com tots els poders de l’Estat, estan obligats a complir i a fer complir la Constitució i les lleis, fins i tot quan legítimament aspirin a canviar-les. La democràcia, com a sistema de convivència, és un assumpte més seriós que algunes interpretacions inconsistents que estan fent dels seus elements definitoris. És obvi que la democràcia s’exerceix respectant el joc de les minories i de les majories, però l’exercici democràtic ha de respectar les regles establertes i les competències atribuïdes a cadascú .Per tant, quan s’afirma “amb la llei o contra la llei faré el que la majoria decideixi” es posa en joc la legitimitat de l’exercici democràtic i s’entra en una dinàmica dissolvent en què tots acabarem perdent.

P. Veu diferències entre l’Estat autonòmic que va configurar la Constitució i l’Estat federal que proposa el PSOE com a solució a aquesta crisi territorial?

R. Nosaltres, com a país, hem fet una progressió clara a la federalització que anomenem Estat autonòmic. He de recordar que en el moment de sortida d’una dictadura el fet mateix de parlar d’un Estat federal generava reaccions tan dures i negatives que feien gairebé impossible l’acord. Per tant, els que crèiem i creiem en una estructura federal, que sens dubte seria més clara com a estructura descentralitzada de l’Estat, acceptem avançar a través de la descentralització autonòmica. És clar que s’assemblen un model i un altre, però un dels temes candents, com el de la fiscalitat i el finançament autonòmic, i fins i tot local, tindrien un encaix molt més racional i fàcil en un Estat federal. Alemanya no és una mala solució.

P. Vostès van aprovar l’article 155 de la Constitució, que permet prendre “les mesures necessàries” contra una autonomia que incompleixi la Constitució. Seria partidari d’aplicar-la a Catalunya si la Generalitat impulsa una consulta il·legal?

R. Respondre a aquesta pregunta suposaria que crec probable o fins i tot possible que un Govern autonòmic com el de Catalunya estigui disposat a trencar les regles del joc que ens obliguen a tots. La veritat és que no ho crec. I no vull que la meva resposta tensi la corda innecessàriament. Però sí que és clar, i ho reitero, que la Constitució i les lleis estan per complir-les i respectar-les, fins i tot quan s’intenten canviar. I això és una obligació de tots els poders de l’Estat.

P. El PSOE va demanar el 1978 la República. Avui és un ferm defensor de la monarquia. Per què es va donar aquest canvi?

R. La història del PSOE està impregnada d’un sentiment republicà, tot i que en la seva definició era el que es diu “accidentalista”. La forma d’Estat havia de ser compatible amb els seus objectius com a partit al servei de la societat. Històricament la monarquia apareixia com un obstacle a les aspiracions socials i polítiques del PSOE, però això va deixar de ser així amb l’actual monarquia per la pròpia voluntat de Joan Carles I i, sobretot, per la definició del seu paper en la Constitució. Més enllà dels errors que hi hagi hagut, ningú pot negar que la monarquia juga lleialment el seu paper al servei de la democràcia i de la representació dels interessos d’Espanya en el món. Per això, respectem a la persona i a la institució sense que aquest respecte ens impedeixi analitzar críticament per millorar-les.

P. Miquel Roca sosté que no cal canviar la Constitució per eliminar la discriminació a la dona en la successió de la Corona, que n’hi hauria prou amb una llei orgànica.

R. Crec, com Miquel Roca, que una llei orgànica permetria acabar amb aquest anacronisme. Però si, com a desig, s’inicia un diàleg per a la reforma constitucional, aquest punt hauria de figurar a la Carta Magna.

El País

One Response to Felipe González: “Si no es reforma la Constitució es pot esfondrar tot el que s’ha aconseguit”

  1. Àngel Castanyer 21 desembre 2013 at 0:38

    aAquesta reacció és l’endemà de la sentència que s’havia de produir.

    Es veu que els nostres polítics, i sembla que Felipe González tampoc, això no s’ho han llegit:

    Sentència de 22 de juliol de 2010 del Tribunal Internacional de Justícia de la Haia:

    “Declarem que no existeix en Dret Internacional cap norma que prohibeixi les declaracions unilaterals d’independència. Declarem que quan hi ha contradicció entre la legalitat constitucional d’un Estat i la voluntat democràtica, preval aquesta segona, i declarem que en una societat democràtica, a diferència d’una dictadura, no és la Llei la que determina la voluntat del ciutadans, sinó que és aquesta la que crea i modifica quan sigui necessari, la legalitat vigent.”

    ——————————————————————————————

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: