Nou Cicle

Eulàlia Vintró: Fins quan?

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Fa gairebé dos mesos des que es celebraren les darreres eleccions autonòmiques i tot segueix pendent, confús i sense decidir a l’espera, diuen, que el diputat electe i fugit, Carles Puigdemont, únic fins ara proposat com a candidat a President de la Generalitat, assumeixi la impossibilitat d’optar al càrrec mentre no retorni, com havia promès si guanyava les eleccions, i doni resposta als requeriments jurídics que té pendents.

Ja sabem que hi ha països europeus, com Bèlgica, que han pogut passar a la vora de dos anys sense govern i que la seva situació econòmica, social, política i internacional no n’han patit conseqüències especialment greus. Em temo, però, que aquest no és el nostre cas: en lloc del govern anterior en funcions, tenim l’article 155 de la Constitució que ha suspès l’autonomia de Catalunya i ha deixat en mans del govern espanyol amb el Sr. Rajoy i els seus ministres al capdavant la política i la gestió de tots els afers catalans. A més, els dos anys de la Presidència de Puigdemont no han tingut cap altre objectiu ni han dut a terme cap altra acció rellevant per al nostre país que no hagi sigut l’anomenat full de ruta del procés i que ens ha dut a l’atzucac on ens trobem ara. A aquest període podríem afegir-hi el de la darrera Presidència del Sr. Mas, dedicat també de forma prioritària, per no dir exclusiva, a la mateixa obsessió: la independència de Catalunya, tot i ser conscients, tant els dos governs esmentats com els actuals caps de fila dels partits independentistes, que aquest legítim desig no era fàcilment assolible i menys encara amb la voluntat de fer-ho de manera unilateral comptant amb una xifra inferior al 50% de la ciutadania catalana.

Fa, doncs, més de quatre anys que els governs catalans no es dediquen a allò que els hi correspon: governar i dur a terme les accions polítiques anunciades en els seus programes electorals i que haurien d’haver desenvolupat les diverses conselleries: economia, treball, educació, salut, obres públiques, medi ambient, cultura… La interlocució per a qualsevol acció concreta en qualsevol dels àmbits de govern no existeix a efectes operatius, com a molt escolten les peticions o propostes però mai resolen ni assumeixen responsabilitats i costos, i això, insisteixo, des de fa més de quatre anys. Com em va dir un conseller fa temps: “Ja que no podem posar-hi diners, al menys hem de tractar amb afecte les persones que ens venen a veure”. Ara bé, amb afecte no es pot anar gaire lluny i tothom té al cap problemes no resolts, necessitats no cobertes, projectes aturats, iniciatives malmeses i una preocupant sensació col·lectiva de desànim i de manca d’estímuls pel que fa a la voluntat i capacitat de resposta de l’administració autonòmica, al marge, això sí, de tota mena d’astúcies encaminades a desenvolupar el procés i assolir la independència.

Aquest darrer objectiu probablement dona satisfacció als dos milions de ciutadans que en les diverses convocatòries electorals, en forma d’eleccions autonòmiques o de referèndums no emparats per la llei, han votat per partits independentistes o han expressat el seu suport a la independència de Catalunya. I dic que deu donar satisfacció perquè en les darreres eleccions s’ha mantingut la xifra a favor d’opcions independentistes, tot i no créixer amb una participació històrica, propera al 81%.

Ara bé, per a la resta de ciutadans no independentistes, un 52% o 53%, un percentatge sempre superior al dels qui desitgen la secessió, què han ofert o què han dut a terme els governs de Mas i de Puigdemont? Quina és la proposta de la llista de Puigdemont, d’ERC i de la CUP per a més de la meitat del poble de Catalunya? En què podem sentir-nos representats? Què podem atribuir a la seva acció que hagi millorat la situació del nostre poble? Sincerament no trobo cap resposta. Per això no puc estar-me de fer la pregunta que encapçala l’article: fins quan?

No seria hora, ja, que els partits que no comparteixen l’objectiu independentista, deixessin d’esperar i que adoptessin alguna mesura tendent a obrir vies a l’esperança de recuperar l’autonomia de Catalunya?

Revista Treball

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: