Nou Cicle

Entrevista a Thomas Piketty: “Mai hi ha hagut tanta riquesa privada en l’últim segle”

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

thomas-pikettyNomés en comptades ocasions, un llibre provoca tal revolució que força a avançar la publicació de la seva edició en un altre idioma. I menys encara si aquest llibre està originalment publicat en francès i és d’Economia. Però és el que ha passat amb “El capital al segle XXI”, Thomas Piketty (Paris, 1971), que aborda l’evolució de la riquesa i la desigualtat al llarg de la història. Piketty explica per telèfon les seves tesis, que han suscitat l’entusiasme entre alguns referents de l’esquerra.”Les meves conclusions no són importants, l’important és que cadascú tregui les seves pròpies i obrim un debat que ens afecta a tots”.

Pregunta: Per què creu que el seu llibre ha rebut tanta atenció?

Resposta: La desigualtat sempre ha estat un tema de debat però durant molt temps es va abordar des d’una perspectiva ideològica. La novetat d’aquest llibre és que aporta dades i evidència històrica sobre l’evolució de la distribució de la renda i de la riquesa. Hem recollit informació en gairebé 30 països, fruit d’un treball col·lectiu. El principal objectiu del llibre és oferir una interpretació coherent d’aquesta evidència històrica i intentar establir lliçons per al futur.

P. ¿Per què s’ha disparat la desigualtat en aquesta sortida de la crisi?

R. Les taxes de creixement molt baixes, com les que registra ara Europa, són una força molt poderosa que propicia un augment de la desigualtat perquè aquí és fàcil que el rendiment del capital, de la riquesa, tendeixi a ser més gran que la del PIB. Però una de les paradoxes, especialment a Europa, és que encara que el deute públic és elevat, mai hi ha hagut una riquesa privada tan gran en l’últim segle. En països com França, Regne Unit, Espanya o Itàlia la riquesa neta del sector privat equival a entre cinc i sis anys de renda nacional, de PIB. Cal remuntar-se a 1910 per trobar dades similars. La bona notícia és que és millor tenir riquesa que deute, encara que els governs siguin pobres i molts ciutadans també. Això permet observar que els fonaments econòmics a Europa són molt millors del que tendim a creure. El problema és a les nostres institucions, en com ens organitzem. Una moneda única sense una política fiscal ni un pressupost comú és un sistema molt complicat i no estic segur que sigui una organització raonable. La bona notícia és que això es pot canviar.

P. Però aquells nivells de desigualtat van donar pas a una guerra mundial i a la Gran Depressió…

R. Crec que ho podem fer millor que llavors. La distribució de la riquesa avui és menys desigual, comptem amb una classe mitjana que té bona part de la riquesa. La pregunta és: augmentarà aquesta classe mitjana i el procés històric de redistribució de la riquesa o provocarem un augment de la desigualtat i de reducció de la classe mitjana? És un tema seriós però encara hi ha temps de corregir-ho. Alguns han qualificat el meu llibre com una visió apocalíptica del futur i jo no em reconec en aquestes acusacions. De fet sóc bastant optimista especialment respecte a Europa a llarg termini.

P. ¿La seva tesi funciona també per als països emergents?

R. Crec que arribat un punt els països emergents s’enfrontaran a les mateixes qüestions que ara han d’encarar els països desenvolupats encara que per ara, els seus problemes són diferents. Al final, el principal impacte de l’augment de la desigualtat té a veure amb la relació entre el rendiment del capital i la taxa de creixement de l’economia. A llarg termini hi ha serioses raons per pensar que el ritme de creixement, en particular l’increment de la població, alentirà a tot el món, inclosos els països emergents i que el rendiment de la riquesa, especialment per a les grans carteres d’inversió, serà molt més gran que el creixement del PIB. Això ja passa a nivell global, inclòs Xina i els països emergents. La riquesa dels més rics ha crescut dues o tres vegades més que el PIB global durant els darrers 20 o 30 anys. És un clar reflex del mecanisme que intento explicar en el llibre.

P. També hi ha hagut períodes històrics de reducció de la desigualtat.

R. Una de les lliçons de la nostra investigació és que hi ha diversos futurs possibles, segons el tipus de polítiques i institucions que triem. Si el llibre té una conclusió fonamental és que no hi ha un determinisme econòmic que ens porti inevitablement en una direcció o una altra. D’alguna manera, tant Marx com Kuznets estaven equivocats. Les seves prediccions eren oposades però el nexe comú és que creien que el futur era inexorable i jo no comparteixo aquesta conclusió.

P. Quines mesures caldria adoptar per reduir aquesta desigualtat?

R. La forma més racional és apostar per la fiscalitat progressiva sobre les rendes i també sobre la riquesa neta dels individus. D’aquesta forma, redistribuïu d’una forma més equilibrada els guanys de la globalització i la solució ideal seria fer-ho a nivell global o amb la major coordinació possible. En tot cas, cada país pot modificar el seu sistema fiscal per facilitar una major mobilitat de les rendes i la riquesa. Per exemple, en molts països tenen un impost sobre el patrimoni que generalment és proporcional al valor de la propietat. Seria millor eliminar aquest impost i introduir un impost progressiu sobre la riquesa neta. Això reduiria la fiscalitat que suporta la gent que està intentant comprar una propietat i acumular riquesa i augmentaria sobre aquells que ja tenen milions i milions en actius.

P. En un món amb paradisos fiscals i enginyeria fiscal, no sembla tan senzill aplicar el seu pla

R. Depèn de quina part. La reducció dels impostos per als que acumulen poca riquesa és fàcil d’aplicar. Pel que fa a les grans fortunes, la Unió Europea representa una quarta part del PIB mundial i els Estats Units el mateix. I si es proposen de veritat batallar contra els paradisos fiscals i imposar sancions sobre els països que no cooperin, crec que són prou poderosos per aconseguir-ho. EUA va acabar amb el secret bancari dels bancs suïssos, per exemple.

P. ¿Les seves tesis representen una nova tercera via per als partits d’esquerres?

R. Crec que hem de repensar completament quin tipus d’institucions fiscals i de política econòmica necessitem per regular el capitalisme modern i una distribució moderna de les rendes i la riquesa. Però el tipus de tercera via que va impulsar Tony Blair en els anys 90 estava en contra de la progressivitat fiscal i crec que va ser un error perquè al final la progressivitat fiscal és el tipus de regulació que és més favorable al funcionament del mercat. Si vols preservar l’obertura dels mercats i la globalització crec que és millor tenir una fiscalitat progressiva que imposar barreres comercials o controls de capital.

P. Diguem llavors que reformula la política econòmica de l’esquerra

R. L’objectiu principal d’aquest llibre no és arribar a una conclusió política sinó facilitar les eines perquè cadascú adopti la seva pròpia posició. Fins i tot si la gent discrepa de les conclusions que jo trasllado de la meva investigació crec que l’anàlisi pot ser útil i interessant per a tothom. El meu principal missatge és que l’economia no és una qüestió reservada als experts sinó que és una cosa que afecta a tothom.

Entrevista d’Alicia González per a El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: