Nou Cicle

Entrevista a Raimon Obiols: “L’objectiu de Junts pel Sí és la supervivència de Mas”

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

robiolsGiuseppe Tomasi di Lampedusa, l’autor d’El Gattopardo, deia que el memorialisme hauria de ser obligatori de tots els ciutadans. Ho recorda el propi Raimon Obiols al pròleg de les seves memòries (“El mínim que es pot dir”, 2013) i val a dir que ell ha seguit el consell al peu de la lletra. Tampoc ho sap, però aquesta entrevista estava pendent des d’aleshores perquè quan jo era més jove -i ell també- l’havia vist de vegades comprant llibres a la Llibreria Mitjans del Vendrell.

– No m’havia passat mai anar a una roda de premsa i que un periodista li digués als convocants: “No sigueu mesells, a qui voleu enganyar?”. S’ha recuperat de l’ensurt?

Gràcies per interessar-se per la meva salut. N’he vist de més grosses i, d’altra banda, el periodista en qüestió era un extravagant, no un energumen. El percentatge de sonats (per sort, petit) és més o menys constant en tota societat, però, en situacions com la que vivim, els torrats s’exalten i es fan més visibles. Miri les xarxes socials, on l’insult anònim és tan habitual. Les desqualificacions i el menyspreu són signes de feblesa.

– De totes maneres, perdoni, vol dir que no és una mica tard per fer manifestos a favor d’una Espanya plurinacional?

La proposta que vam presentar serà útil després del 27-S. Com ha escrit Joan Majó, després de les eleccions, sigui quin sigui els resultats, hi haurà quatre opcions: “1) Independència peti qui peti. 2) Independència negociada. 3) Negociar una nova relació. 4) Quedar-se com ara, o pitjor”. La veritable alternativa, però, serà “negociar, sí o no”. Tots els que estiguin a favor d’avançar,  trobaran en les nostres propostes una eina útil.

– Diuen que, a les seves memòries, li falten mala llet. Passa comptes amb tothom?

En el pròleg del meu llibre (“El mínim que es pot dir”, RBA) dic que  he evitat els dards retrospectius, evitant l’argúcia dels arquers escites, que fingien retirar-se i cavalcaven amb la muntura a l’inrevés, acarats per tant als seus perseguidors, llançant les seves sagetes enrere.

– Vostè explica que l’històric Joan Cornudella, en una intervenció al Parlament l’abril del 1983, va advertir del perill que Catalunya “no se’ns parteixi en dues”. No sé si ara correm el risc.

Cornudella tornà clandestinament a Catalunya l’agost de 1940, essent secretari general d’Estat Català i morí essent diputat del PSC. Un homenot que es jugà la vida per Catalunya. Tenia raó quan alertava del perill d’una escissió a Catalunya per raons de llengua i sentiments d’identitat. La seva opció per la unitat civil de la nació segueix vigent. Seria estrany que la tensió actual, les batalles amargues i les fractures que ha produït l’acceleració independentista (a CiU, a UDC, al PSC, a Iniciativa, i als moviments d’esquerra alternativa) no tinguessin un reflex en la pròpia societat. De fet, les esquerdes de base identitària i etnicolingüistica són ben visibles. Es tracta de reparar-les, sabent que si es neguen o s’aprofiten interessadament poden fer-se permanents i potser irreversibles. Si les conseqüències del “procés” són la fragmentació i el “frontisme” permanents (amb C’s, a més, com a segona força) hauríem fet, perdoni l’expressió, un pa com unes hòsties.

– “En política, en general, només rares vegades és possible tirar pel dret”. Ho escriu a la plana 66, Sembla que ho digui per Artur Mas.

Seria terrible que l’emocionant mobilització de tanta gent il·lusionada es frustrés en un cul-de-sac sense sortida, fruit d’impostures deliberades o d’autoenganys arrauxats. Alguns intenten fer “surf” sobre l’onada popular cometent el pitjor pecat polític: dir a la seva gent el que volen sentir, sabent que és mentida. Una independència ràpida i indolora és simplement un miratge. Ara: si l’encertem, podrem avançar, no vers “la” independència sinó vers “més” independència. No és un joc de paraules: és el camí de la federalització de l’Estat i d’Europa, l’únic possible, perquè va en la lògica històrica de superació de l’Estat nació, que, com deia Karl Jaspers,  ha estat en l’origen de les tragèdies de l’Europa del segle XX.

– També que, en política, és important “no embolicar la troca”

“La política ha de contribuir a fer més simple la vida i no a complicar-la sense motiu”, deia Willy Brandt. He mirat de tenir-ho en compte. És la recomanació de Violeta Parra: dedicar-se més a la “solucionàtica” que a la “problemàtica”.

– Potser li he llegit una de les millors definicions del procés: “La travessia al final potser no té altre secret que la mateixa travessia” (pàg 425)

El problema del “procés” és que no és un procés. Millor dit: no és un procés viable en els termes plantejats pel conglomerat de “Junts pel sí”, que intenta treure suc polític de la gran mobilització popular. De fet, a JxSí hi ha dues estratègies en joc: la de supervivència de CDC i de Mas, i la de desbordament dels qui volen “accentuar les contradiccions” cap a la “independència exprés”. En ambdues estratègies hi ha elements d’engany, en el primer cas conscient, i en l’altra a vegades, no sempre, inconscient.

– Recull una cita del politòleg Josep Maria Colomer segons la qual el PSC i el PSOE haguessin tret més vots a per separat. Amb Convergència i Esquerra pot passar el mateix, vostè creu que Junts pel Sí suma?

Impossible saber-ho fins la nit del 27-S. Crec que no superaran de manera significativa els suports que van tenir per separat en les darreres eleccions; però em puc equivocar. Desconfieu dels pronòstics dels uns i els altres: Ciceró deia dels àugurs del seu temps que quan profetitzaven i es creuaven la mirada no podien dissimular que es pixaven de riure.

– El felicito per una cosa: quan diu que “no hi ha res de progressista en endeutar-se i mantenir dèficits elevats”. 

Els socialistes catalans hem tingut altres defectes, però no hem estat mai, per usar una expressió de Sarkozy, uns “drogats de la despesa”. Més aviat el contrari: Ernest Lluch, parlant de Joan Reventós, que tenia una immerescuda fama de gasiu, deia que “tenia la ma foradada”… Més seriosament: miri’s l’estat de comptes de l’ajuntament de Barcelona que es trobà el senyor Trias, després de decennis d’administració socialista.

– També critica que, a Catalunya, hi hagi “sis diferents nivells d’administració”

És una situació demencial i escandalosa, en efecte. Com ho és que no s’hagi fet una llei electoral catalana.

– Ja sé que a Marta Mata la té en gran estima -i a l’Associació de Mestres Rosa Sensat- però el progressisme mal entès no ha fet molt de mal a l’escola? Hem perdut la cultura de l’esforç.

Maria Antonia Canals, companya de la Marta i també gran mestra, escrivia que “no ens atrevim a exigir esforç a la canalla i això continua sent necessari, ara i sempre. Sembla que no estem en una cultura de l’esforç i tot els ho facilitem. Els nens s’eduquen en el consumisme i això és terrible. Els que són pares de família tenen una responsabilitat considerable!”. Estic segur que Marta Mata ho subscriuria. Hi afegiria un matís, potser: parlar d’esforç als joves d’avui, que tenen la vida dura, s’ha de fer de manera coherent, sense retòrica. D’altra banda, hem de ser optimistes, perquè el fet català és, en bona mesura, una història d’esforç i resiliència. Aquest fet de tant llarga durada du a pensar que prosseguirà en el temps. Però hauríem d’esforçar-nos, ara que cada quatre dies es parla d’ “esdeveniments històrics”, a pensar més en funció del temps històric.

– Faci’m un favor: defineixi el ‘tempo’. Què és el ‘tempo’ en política? Encertar-la?

Pierre Vilar, que convé rellegir, distingia entre el “fet català” (“que salta als ulls”, deia) i el “fenomen català”, més complex i entrelligat amb la història dels nacionalismes i les esquerres a Europa. En el joc de cadires musicals de la història, Catalunya ha sigut una nació que no ha aconseguit un Estat nacional propi: “Un Portugal mal reeixit”, diuen que deia De Gaulle a propòsit del nostre país. Reeixiran ara els que ens diuen que la independència és a la cantonada (i a més sense costos, i amb beneficis esplèndids)?  Em sembla evident que no. Cal tenir sempre en compte els drets de la realitat, que sempre s’acaben imposant. Les emocions, encara que siguin col·lectives, no creen realitat per miracle: en el millor dels casos poden anar-la modificant progressivament. Això determina el “tempo” polític, que cal adequar al temps històric, més lent. Avui, això significa afavorir a Catalunya el consens nacional, així com la negociació que tant Catalunya com Espanya necessiten. També cal afavorir el canvi de mentalitats que ens convé i que convé als altres pobles de l’Estat. Què hauria dit Alcalà Zamora, primer president de la II República,  si li haguessin proposat, l’abril del 31, una llei pel matrimoni homosexual? El canvi de mentalitats sobre la realitat plurinacional de l’Estat no sols és necessari, és inevitable. A més, ara aquestes coses van més ràpides!

– Que Franco morís al llit va ser frustrant per als de la seva generació?. Vostè, en certa manera, ho reconeix: “que el franquisme durés tants i tants anys és una qüestió que encara avui em sorprèn i m’indigna” (pàg 27)

La burgesia catalana, que ha tingut altres mèrits, no s’ha caracteritzat precisament pel valor i la clarividència en els afers polítics, és el mínim que es pot dir. En un moment determinat, després de dècades d’acceptació interessada o acovardida al franquisme,  va donar suport i va subrogar els seus interessos al pujolisme. Si no es té això en compte, és difícil comprendre i fer comprendre la situació actual.

– Deixi’m acabar amb una pregunta històrica: va ser un error del PSC no pactar amb Pujol el 1980?

Tinc els meus dubtes. Quan li vam proposar a Pujol un govern d’unitat a Pujol, després del 23-F del 81, va refusar tan taxativament que això em portà, en aquell moment, a una certa suspicàcia retrospectiva sobre la seva posició d’un any abans. Aquesta suspicàcia la mantinc. Però les ucronies (què hauria passat si les coses haguessin anat d’una altra manera?) són en general un exercici poc productiu.

Una entrevista de Xavier Rius per a e-Notícies

3 Responses to Entrevista a Raimon Obiols: “L’objectiu de Junts pel Sí és la supervivència de Mas”

  1. Mònica 23 setembre 2015 at 20:59

    Si? Seguro?

  2. Joan Santacana 3 octubre 2015 at 11:46

    Acabo de llegir l’entrevista, amb els resultats de les eleccions coneguts. Començo a ser gran i poc donat a entusiasmes, però crec que en Raimon Obiols hauria d’estar molt més present a la política del país. Continua essent un pensador intel·ligent i, sobretot, clarificador. N’estic tip de missatges immediats i pretesament contundents que només van a fomentar la irracionalitat. Falten polítics de la talla intel·lectual d’Obiols.

  3. Maurici Carbó 5 octubre 2015 at 10:15

    Coincideixo amb Joan Santacana.
    Falten polítics de la talla de Obiols.
    Però no per la seva talla intel·lectual, (que no desprecio) sino per la seva talla ètica.
    No és només intel·ligència el que falta:
    El que falta al PSC són persones intel·ligents i honrades.
    Ja hem tingut el Zaragoza (indescriptible) , el Pere Navarro (firmant coses que no hauria d’haver firmat mai) la Carme Chacón (sense comentaris) , en Joan Clos (del que patirem eternament la seva herència edificatòria), etc etc.
    Necessitem persones i una organització intel·ligent, honrada i que no es vengui per un plat de llenties (com està fent el PSC ara amb la direcció del PSOE).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: