Nou Cicle

Entrevista a Raimon Obiols: “Rajoy no podrà aplicar el 155, excepte en els seus aspectes punitius.”

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

L’històric dirigent del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), exprimer secretari i exeurodiputado, viu entre Brussel · les i Barcelona, segons les setmanes, i segueix sent una veu escoltada en el socialisme català. Si hi ha una majoria clara en la crisi real entre Catalunya i Espanya, afirma, és la dels exasperats, entre els que diu no troba-rse, per cert. Si Rajoy s’ha mantingut al Govern és gràcies a la crisi de Catalunya, afegeix, i assegura que el 155 no es podrà aplicar, excepte en els seus aspectes immediats punitius.

Un significatiu grup d’exdirigents del PSC, entre els que et trobes, ha publicat un manifest sobre el 155. Amb quins arguments?

La nostra posició podria definir-se com d'”equidistància de combat“. Estem contra els autors de l’enorme disbarat   produït pel foc creuat dels governs de Rajoy i Puigdemont. O, dit d’una altra manera, pels intents d’involució del “pacte territorial” del 78 per part del PP (a partir de les taules petitòries de 2006 contra l’Estatut), i pel correlatiu “procés” que s’ha desenvolupat a Catalunya. Uns i altres s’han prestat mútuament un suport inestimable, i s’han retroalimentat de forma irresponsable, fins arribar a la crisi actual, que sembla un carreró sense sortida. Una cosa que es tendeix a oblidar és que si Rajoy s’ha mantingut al govern és gràcies a la crisi de Catalunya. En altres circumstàncies, el vendaval de la corrupció se l’hauria emportat per davant. La crisi de Catalunya l’hasalvat, tot i que el problema de Catalunya pot acabar sent finalment letal per a ell i per al PP, a menys que canviïn de posició.
Veu en l’horitzó algun canvi en la situació actual?

Caldria exigir als governants un jurament hipocràtic que incorporés el “primum no nocere“, primer no fer mal, com a precepte fonamental. Si existís, tant Rajoy com Puigdemont haurien de dimitir, per haver portat al límit una confrontació d’identitats, brandant les respectives banderes. Explotar els sentiments d’identitat d’uns i altres ha estat i és una rifa que produeix suculentes fortunes polítiques i econòmiques, com tots sabem o hauríem de saber. Però tot té un límit, i ells l’han creuat amb escreix.
El PSOE ha donat suport al PP en l’aplicació del 155. Com he vist?

La situació actual seria còmica si no fos deplorable. L’article 155 no es podrà aplicar, excepte en els seus immediats aspectes punitius. Poden destituir del càrrec uns dirigents, enviar-los a la presó si les coses van malament. I després? Si seguís aplicant-se, produiria situacions que anirien des d’escenes del tipus “Sí, primer ministre” (em refereixo a la sèrie de la BBC) en el millor dels casos, fins a situacions de desobediència massiva, que encadenarien noves  sancions repressives. Soraya Sáenz de Santamaría ha evocat un “mando único” per a això. Que no els hi passi res. Si  van mostrar tanta incompetència per a fer front a la jornada del 1 d’octubre, imagini que succeirà si penetren en aquest pantà interminable.
Alguns dirigents del seu partit han renunciat. Es planteja vostè trencar el carnet del PSC?

Només conec el cas de Núria Parlón, que ha deixat l’Executiva Federal del PSOE, però segueix com alcaldessa i dirigent del PSC. La crisi actual produeix discussions en tots els partits, però hauríem d’evitar més divisions. Ja hi ha hagut prou trencadissa. Nosaltres ens hem limitat a expressar una opinió, que crec que acabarà imposant-se democràticament. Si no, al temps. Els nostres partits no han de ser ni convents ni casernes.
Les posicions del PSOE i del PSC no són exactament les mateixes. Quins són els arguments per què des de al resta d’Espanya es pugui entendre la posició del seu partit?

Des del PSOE s’ha d’entendre que és prioritari que el PSC mantingui el seu enfocament, la seva capacitat per vincular-se políticament i sentimentalment, no amb una part de la societat de Catalunya, sinó amb el seu conjunt. He dit a vegades que a Catalunya ens hem mogut en els últims anys entre el judici de Salomó i la dansa de Salomé. Ja sap: el perill que el nen (em refereixo a la societat catalana) sigui partit d’un tall per la meitat. El nacionalisme postpujolista (turbopujolista, de fet) i l’espanyolisme del PP i de Ciudadanos han fet el seu agost excitant els sentiments d’identitat i fent-los xocar entre si. Uns parlaven de la “Catalunya catalana“, els altres de la “Catalunya espanyola“. Haurien de deixar Catalunya en pau. Només el PSC, l’altra esquerra no nacionalista i els sindicats han aconseguit mantenir la unitat civil, que ara està greument en tensió. Un 60% de la població afirma que la situació actual crea problemes de convivència. Cal superar-los i per això el paper del PSC és vital.
I la dansa de Salomé, en tot això?

Figurada, naturalment. No vull ni imaginar-me a Oriol Junqueras ballant la dansa dels set vels. Però, certament, el poderós missatge del “processisme” ha tingut una capacitat de seducció carnal, gairebé eròtica, que ha captivat a sectors importants d’una societat catalana traumatitzada per la crisi, la corrupció i la brutal controvèrsia de l’Estatut votat en referèndum. Les promeses del “procés”, comunicades de manera potent i sense escrúpols, han fet vessar tones de salivera anhelant a centenars de milers de persones, i n’hi havia per a això: un “país nou“, lliure i just, sense desigualtats, acollit per Europa amb els braços oberts, sense corrupció i tel·lúricament identificat amb la terra. Un paradís, i sense pagar entrada. Hi ha hagut molts enganyats i bastants que han enganyat.
La seva actitud crítica pot significar la ruptura de la unitat de la esquerra a Catalunya?

No es pot trencar el que no existeix, o no existeix encara. Alguns pactes municipals sí que es discuteixen, començant per Barcelona, ​​però crec que, en general, i en aquest cas també, els acords mantindran . Una altra cosa és, pensant en el futur, la perspectiva de majories alternatives, d’esquerra i centreesquerra, tant a Catalunya com a Espanya. Que comptin amb nosaltres per a això. Res és més prioritari i urgent. O ens unim, o hi ha PP per a llarg.
 

I la declaració d’independència? També és un  disbarat absolut, un gest més o menys apocalíptic, sense altres efectes concrets que donar arguments al govern del PP i produir més i més confrontació. La independència no es declara; te la declaren els altres, reconeixent-la, i no ho farien ni Putin ni Maduro. Imagíni’s la UE i el resta de la comunitat internacional. La CUP i els sectors independentistes més radicals volien entrar en el joc d’una confrontació de llarga durada, amb els corresponents martiris de la causa, la repetició d’actes reflexos de solidaritat internacional com els que es produïen després de les brutalitats de l’1 d’octubre, i el corresponent desgast intern i extern de les institucions espanyoles. És una perspectiva que en el pitjor dels casos podria comptar amb la col·laboració indirecta d’un govern del PP cada vegada més cec i enfosquit.

Es refereix a portar la situació a l’extrem per obligar a la internacionalització?
Impracticable, excepte si les coses derivessin en tragèdia, cosa que podem i hem d’evitar. Però ni així: hauria de ser molt greu la tragèdia per comparar-se amb les del món que ens envolta. Doni una volta mental al Mediterrani i torni a Catalunya: probablement coincidirà amb mi en que en gairebé tots els altres llocs es viu pitjor.

Quina sortida veu?

Rebaixar les tensions, respectar i exigir respecte, votar, reformar la Constitució, donar als xoriços el que mereixen … Si pensés que això no té solució  callaria, per pudor i per decència. Però crec que és possible una rectificació que permeti més i millor autogovern a Catalunya i una modernització de l’Estat espanyol, que ha d’assumir d’una vegada per totes la seva realitat plurinacional. El temps històric per a això ha arribat. Després podrem construir fraternitat i obrir un nou cicle per aconseguir, no el paradís a la terra, però sí una realitat més digne i decent que la situació actual, que resulta humiliant per a tots.
(Entrevista de Teresa Carreras)
El Siglo de Europa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: