Nou Cicle

Entrevista a Pere Ríos: “Em costa de creure que hi hagi un llegat Pujol. Probablement sigui un autollegat”

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

pere-riosSi hi ha algun llibre que apareix en el moment oportú, “Banca Catalana: cas obert”, subtitulat “Allò que mai no es va explicar de l’escàndol que va enriquir Jordi Pujol”, n’és l’exemple perfecte. Es presenta en plena efervescència de la Comissió parlamentària que investiga la confessió de l’expresident de la Generalitat que va tenir diners amagats a l’estranger durant 34 anys. El llibre no resol el dubte sobre l’origen d’aquests diners però aporta moltes informacions i novetats sobre la fortuna atresorada per l’ex-president i la seva família amb el banc que va fer fallida els inicis dels anys vuitanta. Encert periodístic de Pere Ríos, des del 1996 a “El País”, i encert editorial de Península (Planeta). I la Comissió d’Investigació del cas Pujol l’encertarà si convoca el periodista perquè hi presenti “Banca Catalana, cas obert” al Parlament.

Són dos llibres en un. Les primeres 100 planes són per economistes i les 150 següents tenen un to més literari, amb entrevistes intercalades fins i tot.

Els informes del Banc d’Espanya en els quals es sustenta l’escrit de la Fiscalia són molt contundents i clars. Cal entendre els conceptes. El company Andreu Missé (director d’Alternativas Económicas ) m’ha assessorat i he intentat explicar-ho de forma entenedora.

S’entengui o no d’economia, una conclusió és clara: Jordi Pujol va fer molts diners de diverses maneres amb Banca Catalana.

No m’ho invento. El llibre està fet a partir de la lectura del sumari del cas Banca Catalana. Un sumari que, per cert, els diputats del Parlament no poden consultar pel secret de les actuacions fins que passin quaranta o cinquanta anys. La comissió d’investigació el va demanar per via oficial i els van contestar que encara no es poden consultar aquests arxius judicials.

No es poden consultar però tu tens el sumari.

És la base del llibre. Els informes del Banc d’Espanya, elaborats amb la comptabilitat de Banca Catalana, quan va ser intervinguda, serveixen de base per l’escrit de la Fiscalia. Ningú no va qüestionar mai aquests informes. Els jutges no els van qüestionar, però van considerar que no hi veien delictes sinó irregularitats comptables.

Llegint aquesta primera part del llibre queda claríssim que Jordi Pujol va fer molts diners per diferents vies a Banca Catalana. En canvi, a la segona part del llibre apareixen persones com Francesc Cabana o Joan Piqué Vidal que diuen que no és veritat.

Probablement perquè compten que els papers que desvetllen que no diuen la veritat són inaccessibles. M’ha arribat la informació que el conseller de Justícia ha ordenat l’obertura d’una investigació per saber qui m’ha filtrat el sumari. Amb un argument tant estúpid com que he tingut accés al sumari original. Però totes les parts afectades tenen accés a un sumari.

Són molts milers de papers i no tothom té espai a casa per guardar-los. El fiscal José María Mena explica en el pròleg del llibre que ell va destruir molts papers. No són precisament els fiscals el que guarden el sumari.

T’has trobat moltes sorpreses en fer el llibre?

He descobert que la tesi que va construir el pujolisme durant tants anys no és veritat. Si llegeixes els llibres de memòries de Jordi Pujol, ell diu que no es va enriquir amb Banca Catalana, que mai no li van importar els diners. Però quan comences a llegir totes les operacions que el van beneficiar a ell i a la seva família veus que és totalment el contrari. Això ajuda a entendre, potser, la confessió. Un home que passava per auster, que no tenia cap afecció pels diners, que menjava fricandós i ous ferrats, que no li agradava el bon peix ni el bon vi, que no portava diners damunt, que l’havien de convidar a un tallat,… Resulta que, al final, ens ha enganyat a tots i té una fortuna oculta.

El llibre dic que em recorda Enric Marco, el personatge de “El impostor”, el llibre de Javier Cercas, que va dir que va estar molts anys als camps d’extermini nazis i era mentida.

La veritat és que Jordi Pujol malgrat tenir tots aquests diners no els ha utilitzat. Ha estat realment auster.

Els tenia amagats sota una rajola o a comptes suïssos. En això no hi entro. Relato documents del sumari que ningú no va qüestionar mai, elaborats per uns inspectors que, com diu el fiscal Mena, eren gent d’ordre, que venien a Barcelona amb el “ABC” sota el braç.

Malgrat totes les crítiques i, fins i tot, amenaces, que van patir aleshores els fiscals que van elaborar la querella –José María Mena i Carlos Jiménez Villarejo- ara molta gent reconeix la seva feina i honestedat.

Els acusaven de no saber economia. O als jutges, que tampoc no sabien d’economia i van exculpar Jordi Pujol. És la tercera pota del llibre, l’últim capítol, on apareixen jutges que relaten que van mirar el sostre en comptes de mirar el sumari. Amb independència que després processessin o exculpessin Jordi Pujol. L’obligació dels jutges és mirar-se els papers. I molts tenien l’actitud pre-determinada de no fer-ho.

És molt interessant el relat que fa Margarita Robles, que va votar a favor de la imputació, explicant que companys seus li reconeixien que no es mirarien el sumari.

Hi ha un jutge que parla des de l’anonimat, amb un nom fals: Antoni.

Està a sou de la Generalitat encara.

Algunes entrevistes deuen haver estat difícils

La de Joan Piqué Vidal va ser dura. I ho explico al llibre. Semblava que jo fes de fiscal més que de periodista. Em vaig sentir estrany. M’intentava enredar, entabanar. Quan no sabia com sortir-se’n, em deia que no se’n recordava.

La conversa amb Francesc Cabana també és reveladora, quan diu que fa vint anys que no va a casa de Jordi Pujol. “A en Jordi no li dec res”, va dir amb contundència.

També té buits de memòria. Esmentes una operació de la seva dona a Banca Catalana i Cabana diu que no en sap res.

Després, a la Comissió d’Investigació, va explicar que havia mirat al sumari i ho havia trobat. “La meva dona va comprar unes accions però se les va vendre”, va dir. Aquesta operació defineix el sistema d’actuació que feien servir. El gener de 1982, Jordi Pujol, Maria Pujol i la seva mare venen 9.000 accions a una societat que es diu Hoe SA, per 25 milions de pessetes, que era el preu oficial, tot i que Banca Catalana ja estava de capa caiguda. Quin és el problema? Que Hoe SA és una de les 27 societats instrumentals utilitzades per desviar fons a la Caixa B. Hoe SA compra aquestes accions als Pujol a través d’un crèdit que li dóna Banca Catalana, un crèdit que no podrà tornar mai perquè té unes pèrdues de centenars de milions de pessetes.

És pervers. Creen una Caixa B i societats instrumentals. Els donen préstecs que no podran tornar mai però que serveix per vendre’ls-hi accions. I amb la venda d’aquestes accions, els Pujol van pagar l’impost de successions a la mort del seu pare. Els va sortir gratuït.

Al llibre et sorprens que Banca Catalana detalli en els seus documents que aquesta venda d’accions va servir per pagar aquest impost de successions.

El més sorprenent és que Banca Catalana certifica aquesta operació el setembre de 1986. A quin cap entra que si ets client d’un banc, al cap de quatre anys de tenir un dipòsit i cancel·lar-lo es faci un document que diu que aquells diners es van dedicar a pagar un impost de successions. Què l’importa al banc?

I perquè ho fan constar?

No ho sé. Potser necessiten encobrir una operació o una persona. Estem a l’any 1986, quatre anys després de l’operació.

Són molts milions per pagar un impost de successions. Vol dir que l’herència va ser considerable.

Són 22 milions de pessetes. Faig un càlcul en el llibre. Un fiscalista calcula que la totalitat de l’herència de Florenci Pujol són 107 milions de pessetes. Per la dona de Florenci Pujol i els seus fills, Jordi i Maria.

Aquí hi ha el moll de l’ós de la qüestió: l’herència de Florenci Pujol i el famós llegat a l’estranger. N’has tret l’aigua clara sobre l’origen dels diners del llegat que va confessar Jordi Pujol?

És evident que Jordi Pujol va fer diners, molts diners amb Banca Catalana, i que relacionar-ho amb l’origen de la seva fortuna no és una hipòtesi que es pugui descartar. Entre l’any 1974 i 1980 va cobrar 84 milions de pessetes en dividends il·lícits. Són molts diners. A la plana 77 del llibre faig un càlcul de quants euros serien ara, amb la desviació de l’IPC, i em surten 4 milions.

Queda clar que la família Pujol tenia molts diners.

Hi ha més operacions. Hi ha dipòsits a termini en condicions molt avantatjoses, crèdits creuats a les empreses, crèdits ficticis. La tesi del llibre és que Jordi Pujol no es va arruïnar amb Banca Catalana. Al contrari, va guanyar molts cèntims, a diferència de milers d’estalviadors que el novembre del 1982 van veure reduït el valor de les seves accions a una mil·lèsima part.

Francesc Cabana, el cunyat de Jordi Pujol, quan es tracta aquesta qüestió sempre treu el nom de Josep Andreu Abelló, que es va queixar molt que s’havia arruïnat amb Banca Catalana mentre els Pujol obtenien grans beneficis. Cabana diu que Andreu Abelló menteix.

Perquè era socialista. Cabana diu que Andreu Abelló es va enriquir i que ell, en canvi, dedicava els seus diners a comprar accions de Banca Catalana. Reconeix que Jordi Pujol es va desprendre de les accions abans de la crisi, però insisteix que no es va enriquir.

Després hi ha el tema de la donació fictícia de Jordi Pujol a la Fundació Catalana. Encara està per esbrinar. Intento aportar una mica de llum. La tesi dels periodistes Félix Martínez i Jordi Oliveres en el seu llibre sobre Jordi Pujol que va vendre les accions pot ser correcta. El maig de 1982, Jordi Pujol fa una donació de 90.000 accions a la Fundació Catalana. Eren accions de sèrie A, que valien 5.000 pessetes, i de sèrie B, que en valien 1.000. Les accions de la sèrie A són sindicades. Per desfer-te’n calia oferir-les primer a la resta de posseïdors d’accions de la sèrie A.

Francesc Cabana va dir a la seva compareixença a la Comissió que portava l’escriptura on constava aquesta donació i que l’operació es va inscriure a la Generalitat i el ministeri de Justícia. Però l’escriptura té una clàusula suspensiva que diu que perquè la donació sigui real s’ha d’oferir les accions a la resta d’accionistes de la sèrie A. Aquesta oferta no es va fer mai. Per tant, la donació no va tenir efectes legals. No es va produir mai.

I Francesc Cabana què en diu?

Que va ser un error. No va ser un error. Si l’operació està supeditada a aquesta condició i no es compleix, la donació no es va produir mai. Què penso que va passar? Que Pujol va conservar la titularitat de les accions. Cabana diu que, després d’uns anys, Pedro Toledo, president del Banco de Vizcaya, que es va quedar Banca Catalana, va oferir la possibilitat de revaloritzar les accions de la sèrie A i que van triplicar el seu valor.

El que penso és que Pujol va conservar les accions i que quan es van reflotar, allò que no valia res va tornar a valdre una milionada. Això explicaria que, l’any 1986, Banca Catalana digui que no els consta als seus arxius aquesta donació.

Probablement no aclarirem els dubtes sobre el famós llegat fins que Jordi Pujol Ferrusola no comparegui al jutjat el dia 26. O potser tampoc.

Han construït una tesi tramposa. Cabana no s’ha cregut mai que existís aquest llegat. A mi em costa de creure que hi hagi un llegat. Els diputats de la Comissió d’Investigació del Parlament demanen que s’aixequi el secret bancari, que és la via per aclarir-ho. És el que ha fet Xavier Trias quan el van acusar de tenir diners a l’estranger. Així sabríem on són els comptes, d’on han vingut els diners, qui els ha posat, quan, per quina quantitat, amb quin concepte,…

Hi ha algú que ens pugui explicar això algun dia?

Sí. Qui ho sap tot és Joan Anton Sánchez Carreté. No en tinc cap dubte.

A la Comissió d’Investigació ja es va veure que no tenia massa ganes d’explicar res. I el propi Jordi Pujol?

És que no sé perquè va confessar. M’ho demanen a les entrevistes. Vés a saber!. La relació tèrbola amb Marta Ferrusola? El complex de mal pare? Que si tenia els seus fills abandonats, que si no se n’ha ocupat mai d’ells, que si la Marta l’ha obligat,…

Allò que importa és que ho fa. I a partir d’aquí destrueix el mite o el personatge que havia creat.

Ens han enganyat durant molts anys.

Sí. Al llibre intento explicar l’engany que la querella de Banca Catalana era contra Catalunya. Pujol, des del balcó del Palau de la Generalitat, acusa el Govern espanyol de fer una jugada indigna. I resulta que el primer que va fer Felipe González és posar Javier Moscoso de Fiscal General de l’Estat que veta el recurs contra l’exculpació de Jordi Pujol. Moscoso va substituir Luis Antonio Burón Barba, que va dimitir perquè no va suportar les pressions que rebia en aquest tema.

Per la història, però, quedarà que van ser els socialistes els que van promoure la querella. Marta Ferrusola i Francesc Cabana n’estan convençuts.

Felipe González diu que no creu que Jordi Pujol sigui corrupte. Vaig intentar parlar amb ell mentre feia el llibre però no ha volgut. Primer em van dir que s’ho estava pensant i després que “no era el moment”.

Hi ha més gent que no s’hagi deixat entrevistar?

Narcís Serra, a qui Jordi Pujol assenyala com instigador de la querella. El propi Jordi Pujol. Des de que va fer la confessió no ha donat cap entrevista. En canvi, m’ha sorprès que Joan Piqué Vidal, advocat de Jordi Pujol, acceptés de parlar amb mi. Piqué Vidal és una peça bàsica. Un dels cinc jutges que parla al llibre em va explicar, demanant l’anonimat, que Piqué Vidal es va presentar al seu despatx oferint-li un pis a bon preu, amb els plànols i tot. Això és espantós, no?

El testimoni de Fernando Ledesma, ministre de Justícia de l’època, és prou eloqüent i contundent. Explica que la querella incomodava el Govern i que ell no la va veure amb bons ulls.

Hi haurà molta gent a la qual no agradarà “Banca Catalana, cas obert”

Espero. No escric articles i llibres per agradar. Ho faig per desvetlar fets. Però això no és el Codi da Vinci. És la lectura del sumari i entrevistes a persones de l’època.

Mirant enrere, perquè ha trigat trenta anys a aparèixer un llibre així? L’omertà?

L’omertà s’insinua al llibre. El diari “El País” es va quedar bastant sol en tot això. Contraposo les editorials de “El País” i “La Vanguardia” el dia de l’exculpació. Pujol va utilitzar els mitjans de comunicació com a arma de combat. Els mitjans públics li van fer molt de costat. El mateix dia de l’exculpació es va dirigir al poble de Catalunya amb un missatge institucional i va dir que “Catalunya respira tranquil·la”. És la idea de la patrimonialització del poder. Molt de silenci als mitjans, sí.

Està superada aquesta omertà?

Ha canviat una mica però no excessivament. La situació política és diferent. Hi ha més pluralitat de mitjans de comunicació. Es respira d’una altra manera. El nou poder polític té una altra concepció. Han passat més de trenta anys. Les coses han canviat lleugerament. Tampoc no ens pensem que podem escriure el que vulguem, però més per culpa del poder econòmic que del polític. La majoria dels mitjans estan en mans dels bancs.

A TV3 no hem vist cap debat seriós sobre Banca Catalana i la confessió de Jordi Pujol.

Cada mitjà té la seva línia editorial. És un tema que costa. A mi m’hauria costat vendre el llibre i publicar-lo sense la confessió. Semblava que estava tot dit. Vaig començar a escriure el llibre abans de la confessió. Tenia la sensació que s’havia instal·lat a la societat un missatge que no era real. Sobretot quan em vaig fer amb el sumari i em vaig adonar d’aquest engany.

Jordi Pujol, la seva família ens donaran més sorpreses?

Serà difícil. Les sorpreses estan en mans de Jordi Pujol. Sánchez Carreté, com a assessor fiscal, sap tots els secrets. Però no sembla que estigui molt disposat a explicar-los. O sí. Vés a saber!

Sabrem mai l’origen dels diners del famós llegat?

No ho sé. El que està clar, i ho intento explicar al llibre, és que Jordi Pujol va fer diners, es va enriquir, en contra del que diu a les seves Memòries, i relacionar aquests diners de Banca Catalana amb l’origen de la seva fortuna em sembla una hipòtesi raonable, fonamentada i lògica.

Què va fer amb aquests diners? Els va posar sota les rajoles? Els va invertir? No se li coneixen propietats, inversions,…

Al final resultarà que va ser un auto-llegat

Probablement. Ell parla d’un llegat però el seu propi cunyat no s’ho creu. La tesi que diuen ells és que el pare mor el setembre de 1980 i el llegat el gestiona Delfí Mateu, un dels 25 querellats de Banca Catalana. Mateu mor i a partir del 1989 el gestiona Joaquim Pujol i Figa, cosí de Jordi Pujol i secretari general de Presidència de la Generalitat. El 1990 el comença a gestionar Jordi Pujol junior i el 1992 es fan les particions entre els set germans i la mare.

Han construït aquest relat. Delfí Mateu és mort. Joaquim Pujol i Figa és mort. És difícil que algú surti a desmentir-lo.

Viure tants anys amb el pes de saber que tens aquest secret amagat no deu ser còmode. I menys sent president de la Generalitat.

Alguna raó deuen tenir els psicòlegs quan diuen que el delinqüent al final no pot amb la seva consciència i acaba confessant. Jordi Pujol és un home de profundes conviccions cristianes.

Quin final!

És el que ell ha triat.

ElDiario.es

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: