Nou Cicle

Entrevista a Josep Fontana: «El sistema està preparat per evitar l’esclat social»

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

josep-fontanaDe la desigualtat a les crisis, de les crisis a la privatització dels serveis públics, de la pèrdua de drets ciutadans a la repressió per mantenir aquest nou estat de les coses. Un procés que va començar als anys 70, que Josep Fontana apuntava en les conclusions del seu monumental Pel bé de l’imperi (2011) però a qui ara dedica un breu i amarg volum, El futur és un país estrany. Una reflexió sobre la crisi social de principis del segle XXI (Ed. Passat & Present).

-La tesi ja estava en el seu anterior llibre. El nou és una actualització, un epíleg, un resum?
-El que ha passat és més aviat el següent: quan vaig acabar aquell llibre la crisi va seguir avançant i vaig tenir més clares algunes coses. Que hi ha una inflexió molt important, que possiblement havia intuït però de la que no havia acabat de veure la transcendència. Vaig acabar aquell llibre quan la crisi teòricament encara semblava una crisi. Però és un procés de molt més abast, iniciat en els anys 70 i que aquí ha pres força després del 2008, i pel qual s’ha aprofitat el cobert de la recessió per anar a un procés de destrucció de l’Estat del benestar, no només els costos de la sanitat pública, l’educació pública o el sistema de pensions, sinó un canvi en les regles del joc que va venir clarament mostrat amb la reforma laboral. La naturalesa d’aquest procés és d’una gravetat i una profunditat que ningú preveia. L’esperança que pogués haver-hi algun tipus de canvi de trajectòria no era una esperança que hagués desaparegut. En aquests moments, la profunditat del desastre i l’evidència que es tracta d’un canvi de llarguíssima durada, que pot continuar i tenir unes conseqüències catastròfiques, és una evidència molt clara.

-Un procés que va començar als Estats Units però que ha acabat arribant a Europa, sosté.
-Volia explicar els processos pels quals això ha anat avançant, l’ocupació de la política pels interessos econòmics, que és cada vegada més visible. Només cal veure quina ha estat la reacció dels estats europeus davant la crisi bancària. Excepte a Islàndia, s’ha optat per preservar tot el possible el sistema. Està clar que aquí no hi havia cap problema de deute públic fins que no han assumit el deute bancari. El següent pas és la privatització de l’Estat mateix, el procés de vendre als ciutadans, i l’establiment d’un sistema repressiu eficaç. Cal que ens adonem que aquesta no és una situació temporal de la qual es sortirà. Potser hi haurà certs elements de crisi que es parin, encara que de moment els símptomes, per exemple a Anglaterra, no són aquests. Però fins i tot si sortíssim de la crisi, el món en què vostè viurà no serà el món en el qual haurà viscut abans d’ella, sinó que haurà canviat profundament.

-Comença dient que en cap lloc està escrit que les coses hagin d’anar millor. Però acaba citant dos autors que mantenen que l’única oportunitat és que el sistema no resisteixi que les coses vagin encara pitjor.
-Per a mi, la reflexió com a historiador va més lluny. Vam ser educats en la idea que la història era una narració de progrés continuat, però comences a veure que aquesta història no era veritat, que hi ha progressos i descensos i que tot està vinculat bàsicament a la capacitat de lluita que hi ha a cada moment determinat per exigir uns drets socials. Que les coses vagin a pitjor no és impossible. L’única cosa que podria dinamitar això és que s’arribés a un moment en què hi hagués por a que un esclat social profund pogués posar en perill les regles del joc, com en els anys 70 i 80 va exercir el paper de l’amenaça de la URSS a l’hora de fer possible la subversió del sistema. El que passa és que aquest està ben preparat per evitar-ho. Té uns recursos creixents d’informació i capacitat per atacar i desmuntar el tipus de protesta que es pot produir.

– I aquesta por no existeix ja avui?
-S’ha acabat una època, la de la vella política més o menys socialdemòcrata, en la qual les coses es negociaven. És difícil adonar-se de fins a quin punt durant 200 anys hi ha hagut efectivament unes pors que han justificat que els que tenien els recursos a les seves mans s’avinguessin a negociar. Eren unes pors irracionals. Però eren pors. Ara, l’exigència a la gent perquè es baixi els sous s’està convertint en una cosa sistemàtica. S’ha acabat negociar. Han decidit que les coses han de canviar i que anem a un procés de creixement de la desigualtat.

– I els moviments de protesta?
-Però no hi ha alternatives. Que surtin en manifestació uns noiets no importa a ningú. Mentre vagin a la Porta del Sol o la plaça de Catalunya i els seus pares votin al PP o CiU, no hi ha res a fer. D’on hauria de venir aquest esclat social? El moviment que semblava que havia de ser el futur, el de Occupy i els indignats, segueix funcionant però està completament controlat, en el sentit que està disgregat. S’estan fent coses petites, aïllades, davant uns mitjans per controlar que són cada vegada més eficaços. I això que a Europa tenen molt a aprendre dels EUA, segurament perquè tenen poques amenaces de les que preocupar-se. Els moviments de protesta i de queixa són encara de naturalesa molt puntual. Representen només interessos sectorials i no aconsegueixen mobilitzar res en una gran escala. Mobilitzar-se contra les hipoteques per aconseguir la dació en pagament és posar un cataplasma. Poden dormir tranquils per aquest costat, i evidentment dormen tranquils. Encara que de moment, des del Ministeri de Justícia es comença, d’una banda, a penalitzar la protesta de manera que et poden portar a la presó per qualsevol cosa, i per l’altre a dificultar els mitjans d’accés a qualsevol tipus de reclamació.

-En el seu últim article a EL PERIÓDICO deia que els sobres als polítics eren la xavalla.
-L’important és què han donat les empreses per aconseguir contractes i concessions. Les contrapartides. El problema és una política comprada pels interessos econòmics dominants i contra la qual la nostra capacitat de reacció és nul·la, a excepció de la possibilitat d’arrencar alguna concessió mossegant per aquí o per allà. S’ha passat del joc de condicionar la política a privatitzar l’Estat mateix, a convertir això en un sistema en què seràs, fonamentalment, un individu que paga per qualsevol servei que necessitis.

– Llavors podrem parlar de ciutadania o de servitud?
-Sí, en un sentit pràcticament medieval. Examinar el que passa als EUA és bo perquè veus que són regles de funcionament que trigaran una mica més a arribar, perquè el matalàs de la protecció social és més gran, però que arribaran. Als EUA els diuen que el nivell d’educació és fonamental per aconseguir un lloc de treball ben remunerat, que l’educació és cara i que cal que demanin préstecs. I el drama que als EUA significa el deute que els estudiants no poden tornar és semblant al d’aquí amb els desnonaments. Aquest és el grau de perversió de les regles socials, mentre el sistema té una capacitat increïble per seguir enganyant i distraient a la gent. El retorn a un sistema feudal és gravíssim. Per això parlo de crisi social, no econòmica. Adonem-nos que la història ha donat un gir global, important, que porta cap a on porta, i que cal una presa de consciència.

-El debat de la independència, al costat de tot del que hem estat parlant …
-Evidentment representa una explosió de malestar i indignació que bona part de la gent canalitza contra un mal govern, i com el Govern és de Madrid, pensa: «Separem-nos, que no anirem tan malament». És el més gran reconeixement a aquest malestar ja que la gent té el dret a decidir. El que és penós i immoral és que hi hagi polítics que per aconseguir els seus fins enganyin a la gent quan realment saben que aquest camí és inviable i no el poden seguir. Suposeu que, efectivament, fem un referèndum i que dóna majoria. Llavors, què fem? En un col·loqui em van contestar «anem a Europa». Sí, on hi ha una finestreta que diu «demandes de creació de nous estats», i els portem el resultat del referèndum… Normalment cap independència s’aconsegueix sense una guerra de la independència. La separació de Txèquia i Eslovàquia va ser un fet anormal que no té res a veure. Les independències de Iugoslàvia es van aconseguir amb molta sang i amb suport militar estranger. Pensar que hi ha un pla viable i realitzable que passa per la celebració d’un referèndum i posteriorment negociar una separació, avui dia, és una fantasia xinesca.

Entrevista d’Ernest Alós per a El Periódico

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: