Nou Cicle

Entrevista a Eva Chacón, directora de l’Escola del Bosc: “Els valors en què creiem a l’escola no són sempre els que imperen a la societat”

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

evachaconFa cent anys que l’Escola de Bosc batega al cor de la muntanya de Montjuïc. Era l’any 1914 i, aleshores, corrien temps de canvis, anhels de modernització i tant la Mancomunitat com l’Ajuntament de Barcelona coincidien en la importància d’invertir esforços i recursos en educació. En aquest context, va néixer l’Escola de Bosc, pensada sobretot per escolaritzar els nens i nenes de la ciutat que patien problemes respiratoris. Un segle després, aquest centre segueix al mateix lloc, estretament vinculat a una muntanya que ha marcat la seva vida educativa. Des de l’any 2001, Eva Chacón és la directora d’una escola en què la figura de la pedagoga Rosa Sensat, la seva primera directora, segueix molt present. Parlem amb ella, que rep el Diari de l’Educació acompanyada per les mestres Conxita Mundí i Maria Esquius.

L’Escola de Bosc és pionera a combinar natura i educació. Ho feien fa un segle i amb finalitats terapèutiques…

Escolaritzàvem nens amb problemes respiratoris. De fet, els primers alumnes de l’Escola de Bosc van ser els fills dels treballadors de les fàbriques de tota Barcelona, i hi venien per prescripció mèdica. En aquell temps, l’escola seguia la filosofia de la Waldschule de Charlottenburg d’Alemanya, les escoles Plein Air de França o les Open Air Schools d’Anglaterra. Totes elles defensaven una educació basada en el contacte amb la natura.

La relació amb la muntanya ha marcat el projecte educatiu i la vida del centre…

En aquella època, parlem de l’any 1914, els nens i nenes fills de treballadors no anaven de vacances, ni tan sols d’excursió. Així que podríem dir que, fa un segle, venir a l’Escola de Bosc era com anar de colònies. Professors i alumnes quedaven a la plaça d’Espanya per pujar plegats fins al centre. De camí podien agafar una flor, analitzar les fulles i les pedres i, d’aquesta manera, coneixien i estudiaven el seu entorn. Un cop a l’escola, hi feien vida, es dutxaven, feien educació física. Era una proposta educativa molt moderna tenint en compte l’època.

I que ha seguit fins als nostres dies…

Aquest entorn ens permet i ens permetia aleshores fer coses que altres escoles no poden fer, tot i que ara hi ha moltes escoles que malgrat no estar ubicades en un entorn natural treballen l’hort com a element pedagògic. En el nostre cas, l’hort forma part del pla d’estudis des de P3 fins a 6è, li atorguem una importància cabdal.

L’empremta de Rosa Sensat, icona de la pedagogia moderna i directora d’aquest centre entre els anys 1914 i 1930, és inesborrable…

Rosa Sensat va ser una pionera. Una gran pedagoga, avançada a la seva època, que va dotar d’unes activitats a l’escola que no es feien enlloc més. Li devem molt a ella i als mestres catalans de la República, que van ser exemple d’una pedagogia capdavantera. Tenien fama a nivell mundial per la seva manera de treballar i en català. Tot això es va acabar amb la dictadura. Es va eliminar tot el que s’havia fet. El llegat de Rosa Sensat va desaparèixer i alguns mestres van ser depurats pels franquistes i, altres, morts. Tot el que havia estat important i definidor de la nostra escola ho van eliminar. Van posar mestres a dit que eren ex-combatents militars i el tarannà de l’escola va fer un gir cap a la foscor. Tot i que hi va haver un grup de mestres que van treballar per preservar l’esperit de l’escola. Homes i dones a qui els va tocar viure uns moments difícils i que van fer possible que tot el que s’havia fet no quedés en l’oblit.

La Llei d’Educació de 1970, tot i que encara sota règim franquista, significa el primer bri de llum després de més de 30 anys de repressió…

S’introdueix l’Escola d’Estiu i a partir d’aleshores es produeix un corrent pedagògic de recuperació dels principis originaris d’aquesta institució, que queda reflectit més endavant en el primer Projecte Educatiu del Centre (PEC), redactat el curs 87-88. Des d’aleshores, reivindiquem la història de l’escola cada 8 de maig i mirem de transmetre als alumnes la importància del lloc on estudien. Aquest any, amb motiu del centenari, hem celebrat un carnaval d’època molt espectacular. Alumnes i mestres anàvem disfressats de personatges d’aleshores, alguna nena fins i tot feia de Rosa Sensat.

Afortunadament, els mestres d’avui no reben el tipus de pressions que rebien aleshores, però tot i així hi ha qui els culpa d’un suposat baix nivell acadèmic. Avaluem massa en clau de resultats i massa poc en clau de valors?

Cada vegada hi ha més paperassa que hem d’omplir. No ens queda més remei i això fa que s’oblidin temes més importants. Ara bé, nosaltres fa molts anys que fem assemblees amb els nens a classe per abordar els problemes que hi pugui haver. Treballem la responsabilitat des del parvulari amb els hàbits, amb la relació amb la natura… Disposar d’un hort dins les instal·lacions de l’escola permet establir uns lligams més forts entre els alumnes i la natura, fent-los partícips de la cura amb la que cal tractar-la perquè pugui desenvolupar-se correctament. Tractem de treballar-ho tot, però ho tenim difícil. Els valors en què creiem a l’escola no són sempre els que imperen a la societat.

Com ara quins?

Vivim en una societat molt competitiva. Valors com la solidaritat, l’empatia, la convivència, el respecte o la igualtat que treballem de diferents maneres a l’escola xoquen amb la mentalitat individualista que, en molts casos, predomina a la societat.

Se senten prou valorats els mestres d’avui?

Tenim la sensació que tothom pot opinar de la nostra feina. Abans no passava. Fa molts anys que sóc mestra i fa uns anys, si els renyàvem algun nen, després els pares els hi cridaven l’atenció, entenien que el seu fill havia actuat incorrectament. És a dir, ens tenien més confiança. Ara, en canvi, és al revés. Si un nen arriba a casa i diu que l’han castigat, els pares ens demanen explicacions, ens ho qüestionen tot.

Com han viscut les retallades i l’anunci de la Llei Wert?

Ens hen retallat personal, com a totes les escoles. Així que ho hem afrontat amb dificultat, treballant més hores malgrat que tenim menys docents que abans. Si se’ns posa malalt un mestre, per exemple, hem de fer mans i mànigues perquè els nens no es quedin sols. I, pel que fa la llei Wert, estem totalment en contra. Defensem la immersió lingüística i l’escola laica. Fa molts anys que les escoles municipals fan immersió lingüística, fins i tot abans que les escoles de la Generalitat. Pensem que és un bé d’integració, especialment pels castellanoparlants, que tenen l’oportunitat d’aprendre el català quan amb les seves famílies no el podrien aprendre.

Experts i col·lectius de pedagogs reivindiquen més presència de les arts escèniques a les aules…

Respon Conxita Mundí (mestra de música). Ens van treure l’especialista de plàstica. Les escoles municipals, tradicionalment, teníem especialistes d’educació física, música i plàstica. Eren professionals que tenien titulació ens aquests àmbits, més enllà de ser mestres. Quan es produeix l’homologació amb les escoles de la Generalitat ens reconeixen els especialistes d’educació física i de música, però desestimen l’especialista de plàstica. En el nostre cas, el vam perdre. I, pel que fa al teatre, és cert que no ha estat gaire contemplat i queda molt relegat a l’àmbit extraescolar.

La majoria dels nens i nenes de L’Escola de Bosc són veïns del Poble-sec, un barri marcat per la diversitat cultural, però en canvi el perfil de l’alumnat és sobretot autòcton…

Moltes famílies d’arrel catalana valoren el nostre horari continuat, juntament amb l’escola Tres Pins. Només tres escoles municipals més ho fan a Barcelona. Això és un punt que atrau molt, fins i tot a famílies centreeuropees. Tenim molts nens francesos, italians i danesos. Evidentment, també hi té a veure l’entorn. Les famílies autòctones valoren més la muntanya que les famílies nouvingudes, que posen per davant tenir l’escola a prop de casa.

Escoles públiques al peu de la muntanya, com Carles I o Jacint Verdaguer, tenen percentatges del 80% d’immigració d’origen magrebí, pakistanès, dominicà, xinès… No creu que caldria repartir aquest alumnat entre tots els centres del barri?

No ens hi oposem, però és que moltes d’aquestes famílies no volen venir fins a la muntanya. De fet, quan fa uns anys havíem tingut alumnes d’aquest perfil, quan podien, marxaven. Més enllà de la proposta educativa, valoren la proximitat de l’escola. El sacrifici de pujar la muntanya no els convenç. Ara a totes les escoles tenim programacions similars, és a dir, no és una qüestió de què ofereixen uns centres i què uns altres, el que valoren més és l’emplaçament i horari.

Cent anys no es compleixen cada dia. Què senten i què tenen preparat?

Molta responsabilitat. A més, se’ns ha girat moltíssima feina. Això sí, l’abordem amb il·lusió. Cal dir, però, que hi ha d’altres centres més antics, però són de la Generalitat a la ciutat, no municipals. És el cas dels companys de l’Escola Patronat Domènech, fundada el 1899 i adquirida per l’Ajuntament més tard. Pel que fa als actes, des de principis de gener estem fent tota mena d’activitats i seguirem fins el 17 maig. El dia 8 de maig és el gran dia i hem mirat de configurar un ampli calendari d’activitats abans i després de l’aniversari. Tenim programades exposicions de fotos antigues de l’escola, conferències, projeccions, s’estan construint gegants i estem composant una cançó commemorativa la lletra de la qual ha sortit de l’alumnat. Aquest aniversari ens permet retrobar-nos amb el passat i veure antics alumnes. El Consorci d’Educació, l’Institut Municipal d’Educació (IMEB) i el districte de Sants-Montjuïc ens donen suport a totes les festivitats del centenari.

Entrevista de Jordi Molina per a El Diari de l’Educació

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: