EntrevistesPortada

Entrevista a Alberto López Basaguren: “L’Executiu ha de respondre amb legitimitat política al sobiranisme”

imageAlberto López Basaguren (Basaruri, 1957), catedràtic de Dret Constitucional per la Universitat del País Basc, està considerat per nombrosos experts com la màxima autoritat espanyola sobre els processos sobiranistes d’Escòcia i el Quebec, que ha seguit sobre el terreny des de les universitats d’Edimburg i Montreal. També ha cursat estudis a Cambridge.

Pregunta. El 18 de setembre, Escòcia celebra un referèndum sobre la seva possible independència Quina incidència tindrà a Espanya ia Catalunya i Euskadi en particular?

Resposta. Amb la comunicació d’avui, tan fluida i profunda, els efectes en països propers amb problemes similars són innegables i ineludibles. No obstant això, el cas escocès té particularitats jurídiques que el diferencien dels problemes de Catalunya i Espanya perquè la Constitució britànica, a diferència de l’espanyola, no és superior a les lleis ordinàries. Però hi ha un rerefons polític en el cas escocès que ens afecta. Per què és possible en el Regne Unit el que no és possible a Espanya?

P. Doncs això. ¿Per què és possible en el Regne Unit el que no és possible a Espanya?

R. El cas escocès, igual que l’quebequès, són excepcions. Però cada un, des de la seva singularitat jurídica, ha donat resposta a un problema polític. Espanya també haurà d’afrontar aquest repte polític, encara que el seu legalitat ho impedeixi. Des de la legitimitat política, Espanya està obligada a preguntar-se per què la regulació legal espanyola és diferent. I si ha d’afrontar aquests reptes quan el Regne Unit i el Canadà ho han fet.

P. Però diu vostè que el cas escocès i el quebequès són excepcions.

R. Són excepcions jurídiques i cadascuna d’elles ha donat la seva pròpia resposta. Al Canadà, la seva Constitució no deia res sobre un referèndum sobre la independència. Però el sistema el va acabar regulant legalment amb la Llei de Claredat.

P. I en el cas escocès?

R. El Parlament britànic no té límits constitucionals com a Espanya. Es va acceptar que, segons l’Estatut d’Escòcia, només es podria fer el referèndum si així ho aprovava el Parlament britànic. I això es va fer després de la majoria absoluta del Partit Nacionalista Escocès a les eleccions regionals, que es va presentar amb un programa polític de més autonomia i referèndum per la independència. El Parlament britànic, al seu torn, va imposar que el referèndum escocès no podia ser unilateral i havia de ser negociat.

P. Com va ser la negociació?

R. El Govern escocès va acceptar totes les condicions del Parlament britànic sobre la manera de celebrar el referèndum, especialment que hi hagués una única pregunta i que fos clara sobre si s’acceptava o no la independència d’Escòcia. El Govern britànic, al seu torn, va acceptar que poguessin votar els joves de 17 i 18 anys. Crec, però, que David Cameron va cometre un error de precipitació en forçar el referèndum únicament sobre la independència perquè el que els escocesos volien primordialment era una major autonomia.

P. Qui creu que guanyarà a Escòcia el dia 18 el sí o el no?

R. Fins fa un mes hi havia una sòlida posició del no. Però les últimes enquestes donen una alça a si per una esllavissada del vot laborista perquè al Regne Unit s’ha produït una fractura terrible en el seu model econòmic i social, que ha empès a una part de l’electorat laborista a creure que la independència pot ser una resposta a aquesta fractura social. Crec que, al final, guanyarà el no, que predomina entre les dones i els majors que temen per les seves pensions, però per poca diferència. Però a punt el risc que suposa la fallida del model social, que està afavorint el sí.

P. I si guanyés el sí. Què passaria?

R. S’obriria un procés de negociació complex i molt incert perquè seria per una diferència molt petita. Hi ha el precedent del Quebec i llavors, el Tribunal Suprem del Canadà va dir que la negociació no seria només sobre la logística de la independència. Cal tenir en compte que no estem davant d’un referèndum d’autodeterminació d’una colònia, reconegut pels organismes internacionals. Hi ha assumptes molt importants de negociar. Per exemple, la divisa, molt important per al Regne Unit que no està en l’euro. El Parlament britànic ja ha avançat que si Escòcia s’independitza es queda fora de la unitat monetària britànica, el que seria un revés molt seriós per als escocesos. Està també el problema del deute. Per aquest motiu, alguns entenen que caldria celebrar un segon referèndum sobre el pactat, després de la negociació.

P. I si guanya el no?

R. Com que la diferència sobre el si serà petita, hi ha el risc que es comenci el que fa de mai acabar. El Partit Nacionalista Escocès pot tenir la temptació de tractar de seguir repetint els referèndums fins a aconseguir el sí. Però és molt difícil que el Parlament escocès pugui convocar nous referèndum de manera unilateral sense consentiment del Parlament britànic. L’exemple del Quebec és revelador. El sí va perdre per molt poc. Els independentistes van creure que en la següent legislatura guanyarien. Però els fets van mostrar que van fracassar les seves previsions i avui el moviment independentista del Quebec està en clar retrocés.

P. El PNB ha apuntat el model escocès com un referent a seguir i no el de Catalunya.

R. El cas escocès té el suport d’un pacte al seu propi país i el PNB sap que una pretensió unilateral, com la catalana, fora de la legalitat, no va a acceptar. Jo he vist a Escòcia experts impulsors de la independència distanciar expressament del cas català per la seva actuació unilateral, no pactada.

P. Escòcia podia ser el precedent a la UE d’una cadena de secessions?

R. En cap cas, una hipotètica independència d’Escòcia seria un precedent a la UE. Els mateixos independentistes escocesos el presenten com un cas especial, pactat, i recalquen la seva excepcionalitat per ser acceptats. Descarten ser l’inici d’una cua d’independències a la UE.

P. Per què a Catalunya o Euskadi no pot fer-se un referèndum pactat?

R. Quebec i Escòcia són dos casos excepcionals, on es presentaven elements molt sòlids. A Espanya, per començar, hi ha un problema de constitucionalitat. La Constitució i els estatuts no ho preveuen. Però, a més, en clau política, hi ha una diferència radical entre la proposta del Partit Nacionalista Escocès i les propostes de consulta d’Ibarretxe, al seu dia, i avui d’Artur Mas. Ni Ibarretxe ni Mas es van presentar a les eleccions amb un programa clar, de sotmetre a consulta una proposta d’independència. Ho van fer a mitges tintes. La proposta clara del Partit Nacionalista Escocès va ser precedida d’un ampli debat polític que aquí no s’ha produït. Però que haurà d’acabar per fer-se perquè és insostenible políticament la situació en què vivim a Catalunya.

P. El Govern del PP és reticent a obrir aquest debat.

R. És cert, però políticament serà insostenible en el temps pels seus efectes negatius. Res es pot fer fora de la legalitat, però qui la defensa, ha de justificar la seva legitimitat. És veritat que la Constitució és reticent als referèndum, però es pot explorar un consens majoritari sobre en quines condicions i amb quins requisits es podria celebrar.

P. Què passarà a Catalunya?

R. Una part important dels catalans estan mobilitzats per la independència. Hi ha una tancament al debat per una banda i per l’altra, una pretensió de fugida cap endavant. L’actitud d’Artur Mas està provocant una implosió del sistema català de partits i una fractura social molt greu. La situació catalana és, per tant, extremadament preocupant i difícilment governable.

P. ERC està obstinada a celebrar unilateralment el referèndum per la independència.

R. I declararà la independència unilateralment? ¿Optarà per la via insurreccional?, Ja no som als anys trenta.

P. Com pot afectar l’escàndol de la família Pujol al procés sobiranista català?

R. A qui afectarà és a CiU. Aquest partit té molt malament futur. La governació de Mas ha portat CiU al suïcidi i l’escàndol de Pujol és la rematada.

P. On anirà Catalunya?

R. A curt termini, es produirà una enorme frustració. Estic convençut que si Escòcia i Catalunya haguessin tingut un finançament com el que ha permès el concert econòmic, no s’haguessin plantejat els problemes posteriors. Avui només veig com a sortida un enorme bany de realisme.

P. Què poden fer el Govern central i les institucions?

R. El Govern central no ha donat una resposta seriosa a l’estratègia del nacionalisme. Només l’apel·lació a la legalitat i no pot convertir-se en una trinxera infranquejable. El primer error està sent no afrontar el debat polític. I s’ha de fer sense per això acceptar el terreny de joc del nacionalisme. Els problemes que al seu dia ja es van detectar en el funcionament de l’Estat autonòmic van haver de ser abordats llavors. Perquè aquí radiquen els problemes d’ara.

P. A què es refereix?

R. Per exemple, al repartiment de competències. En tots els estats federals, la Constitució fixa nítidament les competències de l’Estat mentre aquí han estat els estatuts d’autonomia dels que les han fixat obrint situacions conflictives com va succeir amb la reforma de l’Estatut de Catalunya. Està pendent, també, de resolució del finançament i les relacions intergovernamentals.

P. El fenomen escocès o el català pot afectar Euskadi?

R. El PNB està marcat per l’experiència del pla Ibarretxe i amb una aposta pel sobiranisme, unilateral, arrisca la pèrdua del poder i l’enfortiment de l’esquerra abertzale. El que em sorprèn és que Artur Mas no hagi après de l’experiència d’Ibarretxe.

Entrevista de Luis R. Aizpeolea per a El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button