Enrico Letta: “El món polític viu un veritable terratrèmol: el final dels partits”
Si l’elecció presidencial francesa ha fascinat el conjunt d’Europa és que el seu resultat era determinant per a tot el continent. Amb la victòria d’Emmanuel Macron, França acaba d’interrompre la seqüència Brexit–Trump tot rellançant la integració europea. Però aquesta elecció també confirma la victòria en política dels moviments sobre els partits.
En efecte, és difícil, gairebé impossible, pensar que els partits polítics tradicionals a França, com en molts altres països europeus, poden continuar com si res no hagués passat.
Fins i tot obrint-se a la participació més àmplia, amb dues primàries molt reeixides en tots els aspectes, els grans partits, pilars de la V República, també estan experimentant una altra “primària” – una trista “primària” – la de no ser a la segona volta de les eleccions.
Sento veus dient que les legislatives o tornaran a posar tot en ordre. Que els moviments desapareixeràn tan ràpidament com han aparegut. I que els partits recuperaran el seu lloc. En veritat, havia sentit les mateixes veus dient que Macron era només una flor d’un dia o que Trump no resistirien un mes contra els aparells electorals dels dos partits nord-americans. Quanta ceguesa culpable, quanta inèrcia mandrosa!
No. Tot ha canviat realment. I no és una onada que passa i de la que només cal esperar el final. He vist aquesta mateixa actitud a Itàlia, on, durant anys, els partits tradicionals només fan que esperar la desaparició del Moviment 5 estrelles sense treballar sobre les raons que porten a l’èxit d’aquest i, en general, a l’èxit de les formes polítiques no tradicionals.
El món polític viu un veritable terratrèmol. El paper d’Internet i de les xarxes socials està canviant la política des de l’interior. Es tracta de fenòmens intensos, imprevisibles i sobtats. Estàvem acostumats a estudiar els sistemes polítics sabent que hi havia seqüències i conseqüències. Que hi havia una certa racionalitat que conduïa a uns resultats. Els grans partits tradicionals existien per a gestionar aquestes dinàmiques molt fàcils de predir. Avui és el nivell d’intensitat dels fenòmens que ha canviat, i la seva imprevisibilitat. Tot és ràpid i requereix una reactivitat gairebé immediata; i si no es té, s’acaba immediatament fora de joc.
Els moviments tenen una capacitat de mobilització que, en termes d’entusiasme, no té comparació possible amb els aparells dels partits tradicionals. L’entusiasme d’un militant no es fabrica. És espontani o no existeix. La gent està avui habituada a jutjar una situació o una política amb una nitidesa sense precedents, gràcies a la transparència en la que vivim. Un militant ara transmet immediatament un missatge en el que creu. Res a veure amb la inèrcia d’un aparell polític.
Els moviments tenen una agilitat intrínseca que els ajuda en aquest període difús i complex. Els partits tradicionals semblen pel contrari perduts en aquestes dinàmiques, que no arriben a entendre i manejar. La lliçó del que ha passat durant aquesta campanya als Republicains (el paper de Sens commun és emblemàtic en aquest sentit) i als socialistes (estirats d’una banda per En marche! i de l’altre per la France insoumise) no constitueix una excepció francesa. Tot Europa hauria d’analitzar-la en profunditat.
Evidentment, el gran risc dels moviments és reduir-se a un enfocament superficial de la política. Hi ha el risc real de no distingir entre el vot i el “like“. L’expressió de les nostres predileccions a les xarxes socials ens deixen la possibilitat de suprimir amics o “followers“, o d’esborrar un “like” si es canvia d’opinió. Amb el vot és diferent. El vot té conseqüències estructurals i de llarga durada que el “like” no es pot tenir. He vist a joves britànics plorar a causa del Brexit vint-i-quatre hores després de la votació, en la que no havien participat. Però ja era massa tard.
Però hi ha un punt fonamental a favor dels moviments. La política feta per professionals de la política s’està esgotant. Va tenir un paper eminent, fins i tot històric. En el passat. Avui tot això s’ha acabat.
Les carreres i els cicles polítics, a causa de la velocitat i la intensitat que Internet introdueix en les nostres vides són molt més curts que en el passat. La carrera d’Emmanuel Macron ho testifica. La gent no dona fàcilment la seva confiança a algú que no té cap altra ocupació a la vida que fer política, que coneix tots els trucs de la vida del partit, però està desconnectat dels problemes quotidians dels ciutadans.
Els moviments tenen un futur perquè es perceben com a portadors d’una política no professional i d’un compromís ciutadà. Sé molt bé que els partits també es componen de persones que viuen la política com un autèntic compromís ciutadà. Però és la percepció dels electors el què fa la diferència. I avui és implacable.
Enrico Letta és Degà de l’Escola d’Afers Internacionals a Sciences Po i exprimer ministre d’Itàlia (2013-2014).
