La política contemporània a Catalunya sempre ha estat estretament lligada a la reflexió sobre el país. Habitada per una majoria d’individus amb consciència nacional pròpia i compartida, i llançats a un Estat que sovint s’ha percebut com a quelcom aliè -i fins i tot un xic hostil-, al llarg de la història els catalanistes han produït diferents idees, diagnosis i solucions per a la qüestió nacional.
Pensar el territori -amb tota la seva dimensió humana- ha estat una constant que, tanmateix, no sempre ha generat consensos entre els que es consideren “catalanistes”. Les divisions en el sí d’aquests postulats, avui, no són casuals: no només hi ha discussions sobre el camí que ha d’emprendre Catalunya, sinó que existeixen diferents visions sobre què entenem per Catalunya mateixa. Permetin-me que m’entretingui en una breu digressió històrica:
Una nació, dos catalanismes
El naixement de la nació catalana al segle XIX -com totes les nacions- no s’entén sense el fracàs del projecte nacional espanyol que, a diferència del francès, no aconsegueix assimilar a unes identitats malnomenades “perifèriques” a la manera de ser de Castella. Les singularitats que restaven a casa nostra són reivindicades, primer, per motius culturals i lingüístics; i després, amb plena intencionalitat política.
La no consecució d’un Estat per a Catalunya en el moment en què es construeixen els Estats-nació, però, no impedeix que es desenvolupin les mateixes fractures al voltant d’aquest tema a l’estil d’altres països. Fruit de les revolucions liberals dels segles XVIII i XIX, i a la conseqüent creació de les nacions i de la consciència nacional en els individus, es constitueixen dos grans corrents de pensament.
Pels que estaven al costat dels revolucionaris, la nació era una societat (Gessellschaft) construïda -per tant, no natural- per un pacte racional entre individus iguals i lliures que decidien viure en comú. La nació, doncs, és una qüestió de voluntat basada en la renovació continuada del consentiment individual, allò que Renan anomenava “plebiscit quotidià”. Pels contrarrevolucionaris, en canvi, la nació era una comunitat (Gemeinschaft) natural -per tant, no construïda- que enfonsava les seves arrels en la història -i en la providència divina- i que l’individualisme extrem i artificial dels liberals amenaçava en destruir.
A casa nostra, aquest debat es donà entre els que defensaven dirigir Espanya per modernitzar-la en un sentit liberal (com Almirall) i els que asseguraven que el “liberalisme és pecat” (Salvà i Salvany) o que “Catalunya serà cristiana o no serà” (Torras i Bages). Aquests darrers, però, no renunciaren tampoc a canviar Espanya. No per modernitzar-la, com teoritzava Almirall i el catalanisme progressista, sinó per “salvar-la” (en el sentit, si volen, més devot de la paraula). La idea de “canviar Espanya” perdurarà fins als nostres dies en ambdós catalanismes; uns catalanismes que amb el pas dels anys han acabat convergint en una visió més renaniana que essencialista de la nació, tot i que amb matisos.
Davant de l’acceptació (i interiorització) de la democràcia liberal per part de la pràctica totalitat del catalanisme polític, les principals diferències rauen avui entre els creuen que la nació és quelcom artificial, que només depèn de la lliure voluntat dels individus, i els que opinen que a la voluntat s’hi ha de sumar un conjunt de trets etnoculturals que defineixen la nació. Aquesta segona concepció, que és en la que en un llenguatge corrent titllaríem de “nacionalista”, sol complementar-se amb la idea de que tota comunitatetnocultural polititzada està determinada a organitzar-se, un dia o altre, en el marc d’un Estat nacional. La primera concepció, en canvi, defensaria que existeix el dret de constituir-se en un Estat en el cas de que els ciutadans de la nació així ho vulguin, però que tanmateix no existeixen determinismes de cap tipus.
La dèria de canviar Espanya
La teorització que precedeix aquest apartat -que espero no hagi avorrit al lector- ha de matisar-se a partir de la pròpia realitat empírica. Si bé podríem establir una diferència entre catalanisme progressista (de matriu liberal, voluntarista) i catalanisme conservador (de matriu contrarevolucionària, essencialista), és un fet que el primer ha proposat unes solucions de caire molt més radical -federals o secessionistes- que no pas el segon, que s’ha limitat històricament a practicar un regionalisme pactista poc amic de les transformacions profundes.
Reprenent el fil que hem deixat sense lligar, però, hem de reconèixer que ambdós corrents de pensament catalanista han advocat, tradicionalment, per canviar Espanya. I quan han tingut el poder, discontínuament (ara els uns, ara els altres), ho han intentat. Aquesta dèria s’ha verbalitzat de formes molt diferents: regenerar Espanya, redimir-la, arreglar-la, federalitzar-la, salvar-la, dirigir-la, modernitzar-la, catalanitzar-la. L’objectiu ha estat aconseguir un encaix satisfactori de Catalunya en l’Estat espanyol sota la idea catalanad’Espanya, prou compartida a casa nostra: la de la “nació de nacions” que ha de reconèixer-se com a tal i actuar en conseqüència.
Catalunya ho ha intentat moltes vegades: com a primera experiència, destaca l’intent fallit de Pi i Margall de construir una república federal espanyola moderna i avançada. Tot seguit, l’hegemonia dins del catalanisme polític caurà en mans dels conservadors de la Lliga, que aconsegueixen crear la primera institució d’autogovern des de 1714, la Mancomunitat de Catalunya. Les seves predicacions, però, tindran una incidència innòcua en la mentalitat centralista i jacobina predominant a Madrid; malgrat el ministeriejanisme de Cambó. Més tard, de nou hegemònic el catalanisme progressista, s’aconsegueix per primer cop un Estatut d’Autonomia en el marc de la segona república espanyola, arrabassat fatalment per la guerra i la dictadura franquista.
Lluny de renunciar a l’encaix, l’oposició catalanista al règim seguirà insistint en la mateixa idea. Recordem Espriu: “fes que siguin segurs els ponts de diàleg i mira de comprendre i estimar les raons i les parles diverses dels teus fills”. Catalunya havia de tornar a ser la punta de llança d’Espanya, i s’havien d’acompanyar mútuament cap a un irrenunciable objectiu democràtic compartit.
L’albada de la democràcia va ser il·lusionant, però el problema catalán (que segons Ortega y Gasset, “sólo se puede conllevar”) es resolgué malament. És en aquest període quan apareixen els darrers hereus de la tradició catalanista-encaixista: Jordi Pujol, fill-nét polític del catalanisme conservador; i Pasqual Maragall, del progressista. Pujol i Maragall seran els últims que intentaran canviar Espanya.
El primer segueix amb un regionalisme pactista (n’anomenaran l’estratègia del “peix al cove”) que no defuig de pactar amb l’espanyolisme conservador i amb l’establishment madrileny a canvi de diverses concessions polítiques. El segon, també fidel a la seva tradició ideològica, farà una darrera proposta federalitzant formulada en l’Estatut de 2006 que, com hem comprovat, fracassarà.
El procés català: o Espanya decideix canviar o Catalunya marxa
La Sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, violant la decisió del poble de Catalunya en referèndum, és el punt de partida de la situació actual. Per primera vegada des de llavors, el centre del debat en el sí del catalanisme polític ha passat de pensar Espanya en un sentit federalitzant -o regionalista- a pensar Catalunya des d’una visió sobiranista o explícitament independentista.
L’afany de “dirigir” Espanya, de canviar-la, de catalanitzar-la, es converteix avui en una tasca feixuga i de desconfiança total en el resultat. Les raons per l’entesa, però, hi segueixen essent. El principal problema d’un hipotètic procés d’independència (més enllà de la política-ficció que suposa fer afirmacions entorn del sistema de pensions o de l’entrada a la UE) rau en la pluralitat interna que atresora Catalunya.
Aquesta és una riquesa enfront dels que volen empetitir el país, ja sia per “espanyolitzar-lo”, ja sia per “catalanitzar-lo”. La visió essencialista de la nació de la qual parlàvem abans abraça una bona part dels dos bàndols, que volen patrimonialitzar el país. Uns no volen fer la consulta perquè “Cataluña es España”, d’altres la volen fer com a mer instrument per arribar a la independència, perquè “Catalunya no és Espanya”. Ben pocs la volen celebrar per raons purament democràtiques, és a dir, en virtut del “plebiscit quotidià” al qual hem al·ludit diverses vegades.
Un segon problema, potser més subtil però relacionat amb això, és la convivència de dues nacions en un mateix territori, que s’exclouen entre sí. Els catalans que consideren l’espanyola com la seva nació, no creuen en l’existència de la catalana. Els catalans que consideren la catalana com la seva nació, no creuen en l’existència de l’espanyola (almenys, en territori català). Així doncs, les solucions assimilacionistes o secessionistes tenen el risc, primer, de caure en essencialismes perniciosos; i segon -superada aquesta primera debilitat-, malgrat que es presenti un procés sense identitarismes; existeix el risc d’excloure a aquells que no creuen en una o altra nació. En cas d’assimilació, els catalanistes es podrien veure exclosos del projecte espanyol. En cas de secessió, els espanyolistes es podrien veure exclosos del projecte català.
Una altra Espanya, doncs, que segueixi la filosofia “d’units en la diversitat” i que respecti el pluralisme intern seria la solució òptima per resoldre la situació actual i per encabir tot el país. Avui, la via que podríem anomenar “federal” passa per la necessària relació bilateral entre Catalunya i Espanya, que no parteix de la descentralització de l’Estat sinó del pacte i del mutu reconeixement entre dues nacions sobiranes. Cal, a més del reconeixement del caràcter nacional de Catalunya i dels seus trets culturals, un blindatge competencial que asseguri un ampli autogovern; un nou model de finançament solidari però just; la presència de Catalunya en les institucions europees i, en la mesura en què es pugui, internacionals; i la constitucionalització del dret a decidir fruit d’aquest lliure pacte de sobiranies -que es pot fer i també desfer si els ciutadans així ho decideixen-.
La pilota avui, però, està sobre teulada espanyola. Fallits tots els intents d’encaix endegats des d’aquí, Espanya ha de ser capaç de proposar un projecte atractiu i satisfactori per a Catalunya que inclogui les demandes abans exposades. Espanya ha de saber encabir la Catalunya-Estat que volem construir en un marc federal o confederal (el nom no fa la cosa). D’altra banda, els independentistes han d’aconseguir trenar, alhora, una alternativa que vagi més enllà de la política-espectacle i de la ideologia. Cal pensar en termes polítics reals sobre la viabilitat i el full de ruta cap a un Estat independent, que de ben segur no seria una solució apocalíptica; però tampoc paradisíaca com ens venen alguns.
Tant en un cas com en l’altre, triomfarà el projecte que millor sàpiga gestionar la diversitat interna del seu territori, per una raó molt senzilla: com més inclusiu, més gent s’hi pot sumar de forma potencial. Seria decepcionant, però, que el dia de la consulta haguéssim d’escollir entre independència o statuquo. Això voldria dir que no hem estat capaços de construir una tercera via integradora i dialogada.Tanmateix, si la proposta espanyola no arriba, només ens quedarà -com a segona opció òptima en l’escala d’alternatives- construir un projecte català que aconsegueixi ésser inclusiu, real, propi i europeu. Dit en altres paraules, l’statu quo és la darrera opció. El Pla B del federalisme, o és la independència o no és federalisme.
