Nou Cicle

Enric Juliana: L’esperit del temps

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

El dia 3 de novembre, dijous, es va produir una estranya asimetria en la madrilenya plaça de la Vila de París, recentment reformada per l’arquitecte Francisco Rodríguez de Partearroyo. A menys de dos-cents metres de distància, l’Audiència Nacional i el Tribunal Suprem van prendre decisions ben diferents sobre quinze polítics catalans acusats per la Fiscalia General de l’Estat del greu delicte de rebel·lió.

Amb els successos de Barcelona encara calents, la jutgessa Carmen Lamela va dictar a la seu de l’Audiència vuit ordres de presó sense fiança i va redactar amb tota la celeritat possible l’ordre europea de captura contra Carles Puigdemont i els quatre exconsellers fugits a Brussel·les. La jutge obeïa al seu criteri – és clar -, confirmava el perfil imperatiu de l’Audiència Nacional i s’ajustava a allò que els alemanys anomenen el Zeitgeist: l’esperit del temps. L’esperit de l’època, o dit d’una manera més simple: el que demana l’ambient imperant. Un Zeitegeist hispànic. L’esperit del temps regulat pels diaris de Madrid, clarament ubicats, en el que a Catalunya es refereix, a la dreta de Mariano Rajoy.

La jutgessa Lamela va obeir a la seva consciència, al Zeitgeist i a la Fiscalia, que havia demanat presó incondicional pel presumpte delicte de rebel·lió. El fiscal general José Manuel Maza, recentment mort, malauradament no podrà escriure les seves memòries, però algun dia potser es conegui l’opinió d’alguns rellevants fiscals sobre aquesta petició. Quin criteri van expressar la exfiscal general  Consol Madrigal i l’exfiscal en cap de l’Audiència Nacional, Javier Zaragoza, quan Maza els va preguntar la seva opinió sobre la querella i sobre la inclusió del delicte de rebel·lió en la mateixa? La resposta pot ser que estigui en el vent, o al Zeitgeist. El poderós ambient imperant. Encara que al Govern de Mariano Rajoy no li interessés obrir el període electoral amb polítics catalans a la presó, Maza també havia d’estar atent als equilibris a la fiscalia. L’aparell judicial, digui el que digui la propaganda gregària, mai ha estat un tot monolític. Hi ha molt laberint sota les tanques de la plaça de la Vila de París.

El magistrat de la Sala Segona del Tribunal Suprem, Pablo Llarena, va interpretar el Zeitgeist madrileny d’una altra manera. Va ser més garantista i més previngut. Va concedir una setmana més de temps als advocats de la Mesa del Parlament i al cap de set dies va dictar ordres de presó eludibles amb fiança. Un cop agrupada la causa al Suprem -aquest era el desig del Govern després de conèixer la resolució de la Audiència-, Llarena ha començat a reescriure l’enfocament Lamela. Ha jerarquitzat responsabilitats. Uns segueixen a la presó i altres han sortit en llibertat amb fiança. Un esperit del temps més selectiu: Oriol Junqueras no podria participar de manera directa en la campanya electoral. El jutge Llarena va decidir ahir una clamorosa retirada de l’ordre europea de captura contra els fugats a Brussel·les, per evident temor a una resolució desfavorable de la justícia belga, que la jutgessa Lamela no va imaginar. Una estratagema que no haurà fet molta gràcia als jutges belgues i que no causarà una òptima impressió en alguns despatxos de la Unió Europea.


Contradictori Zeitgeist espanyol. Desitjos de mà dura i un difús temor al retret europeu. Hi ha periodistes i intel·lectuals madrilenys que fa setmanes escriuen: “Fora complexos!“.
La Vanguardia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: