Nou Cicle

Enric Juliana: L’any de les banderes

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

L’any que avui acaba es resumeix a tot Espanya amb la imatge de milers de banderes als balcons. Estelades, senyeres i banderes espanyoles als balcons de mig Catalunya. Banderes de l’ Espanya constitucional a totes les ciutats i pobles d’ Espanya, amb especial presència als barris de les classes mitjanes tradicionals. Dos orgulls cara a cara. L’any de les banderes.

Dos orgulls cara a cara, però un de més poderós que l’altre al final del dia. Un antic ambaixador de Portugal a Madrid, Jose Tadeu da Costa Soares, diplomàtic amb experiència a l’ONU i la Xina, un home molt viatjat, un dia ho va resumir de manera genial, tot demanant prudència en l’ús de la font. Crec que ha passat prou temps per poder explicar el seu diagnòstic: “He donat moltes voltes a això d’ Espanya i Catalunya.

Crec que estem davant una lluita, potser irresoluble, entre la supèrbia i la vanitat. Als portuguesos no ens interessa gaire aquest enfrontament. Tingueu present que al llarg del segle XX, el poder espanyol es va plantejar en tres ocasions la invasió de Portugal. Alfons XIII no va suportar la primerenca proclamació de la República Portuguesa el 1910, amb la consegüent sortida dels Bragança. Durant la Segona Guerra Mundial, Franco va suggerir a Hitler l’annexió de Portugal davant els equilibrismes de Oliveira Salazar amb els anglesos. El 1974, immediatament després de la revolució dels clavells, Henry Kissinger va fer sondejar Carlos Arias Navarrosobre una possible intervenció militar espanyola en el Portugal revolucionari, pla que alguns hereus del franquisme veien de molt bon grat, en la mesura que podia reforçar els seus lligams amb els Estats Units i assegurar un canvi polític molt controlat a Espanya. Comprendreu que ens en mantinguem molt distants”.

La supèrbia del poder central davant la vanitat catalana. La sublimació de l’Estat davant l’exageració sentimental de la societat civil. Un bon diagnòstic. L’advertència de l’ambaixador Costa Soares, tot i això, anava bastant més enllà de la descripció costumista. “Que el partit de la vanitat no menyspreï l’ Estat espanyol”, venia a dir. Altres observadors estrangers han arribat a conclusions similars aquestes últimes setmanes. Giaime Pala, jove historiador italià establert a Barcelona, en recents declaracions a La Vanguardia: “Des de Catalunya s’ha infravalorat el poder de l’ Estat. L’actual Estat espanyol no és l’estructura rovellada a què es va enfrontar Enric Prat de la Riba en els temps de la Mancomunitat”. Vittorio Craxi, delegat de l’ex-primer ministre italià Romano Prodi, que estava disposat a la mediació, sempre que l’acceptés Mariano Rajoy: “Vaig veure Puigdemont sense un pla precís. Crec que alguna font internacional el va enganyar”. Michele Ventura, antic dirigent florentí del Partit Comunista Italià en l’època d’Enrico Berlinguer, que segueix molt de prop la qüestió de Catalunya, ha dit: “El grup dirigent català em sembla diletant”. ( Diletant: aficionat).

L’ Estat espanyol ha trencat les cames a la Generalitat i la societat catalana ha reaccionat a la defensiva restituint una majoria independentista en el Parlament per a una nova fase d’espessa lluita tàctica. El crit “a por ellos” ressonarà durant molts anys a les orelles de milers de catalans. Molts votants independentistes, crítics amb el que va passar entre el setembre i l’octubre, van votar en clau estrictament defensiva. “Si perdem, ens esclafaran”. Independentistes sense independència. Republicans sense república. Unionistes sense unió. Aquest el balanç final de l’any de les banderes als balcons.

L’ Estat ha trencat el precinte de l’article 155, un dispositiu que atemoria gairebé tot l’estament polític espanyol per dos motius: no s’havia aplicat mai i la Generalitat encara conservava l’ autoritas conquerida per Josep Tarradellas durant la seva triomfal tornada el 1977. L’article 155 s’ha aplicat sense cap resistència del cos funcionarial, començant pels Mossos d’Esquadra. L’escut protector de Tarradellas es va acabar d’esquerdar el dia 26 d’octubre, quan Puigdemont va renunciar a convocar eleccions perquè li deien traïdor a les xarxes socials. No hi ha autoritat política sense un grau de tensió amb la societat. Tarradellas i Jordi Pujol ho van saber sempre. Pasqual Maragall va gestionar aquest principi durant el seu temps estel·lar a l’alcaldia de Barcelona. La societat no pot ser adulada constantment. (El jesuïta José Ignacio González Faus ho ha resumit d’una manera una mica brutal: “Hem vist els governants catalans masturbant el seu poble”).

L’ Estat ha trencat el precinte i no ha trobat resistència. A partir d’aquest moment tot és diferent. Comença una nova fase en la política espanyola. L’ Estat redescobreix la seva capacitat de dissuasió i els dirigents sobiranistes més intel·ligents descobreixen els límits de la seva política. L’exconseller d’ Economia, Andreu Mas-Colell va ser un dels que van parlar més clar després de l’1 d’octubre, veient a venir el cataclisme. “Ara cal parar”. No li van fer cas. Carles Puigdemont i Oriol Junqueras van témer veure’s desbordats i injuriats per la gent a qui havien promès una independència fàcil. El primer que frenés, perdia. Estava en joc –està en joc, encara–, la possessió de la Generalitat. La possessió simbòlica de l’autogovern i el control material d’una gegantina estructura amb més de dos-cents mil empleats, al voltant de la qual s’articula tota la lluita partidista.

Hi ha un abans i un després de l’aplicació de l’article 155. El després comença el 2018. Els mecanismes d’intervenció i control de l’autonomia catalana passen a formar part de l’utillatge comú de l’ Estat en temps de crisi i de torbació històrica. Una vegada intervinguda la Generalitat ja es pot intervenir tot el que calgui. El precinte s’ha trencat.

S’obre una nova fase, amb el consens majoritari de la societat espanyola, que va assistir torbada a les escenes del setembre i l’octubre. La ruptura va arribar a ser versemblant. Les sessions del Parlament del 6 i 7 de setembre van ofendre molts espanyols pel mal estil de la majoria independentista i l’evident torsió de la legalitat. Les escenes del dia 1 d’octubre, amb la policia pegant a la gent als col·legis electorals, van espantar. Hi va haver més ensurt que indignació. La ruptura podia anar de debò. Hi ha hagut molt de temor en la societat espanyola, que no va arribar a creure’s mai seriosament l’amenaça secessionista, segons reflectien els successius baròmetres del CIS, fins a l’octubre del 2017. Alarma. Preocupació. ­Espant.

Sobre aquest espant es fundarà la nova política espanyola. Les enquestes comencen a reflectir-ho amb certa claredat. La situació està patint un moviment helicoidal. La tensió política espanyola continua girant sobre el mateix eix que el 2014, moment de l’abdicació del rei Joan Carles: irritació, protesta, desconfiança, desafecció, crisi de representació. Però a aquest moviment rotatori al voltant de l’eix de la indignació s’afegeix ara un moviment de translació cap a dalt: cap a l’ Estat. (No cap al Govern). L’adhesió a l’ Estat com a mecanisme de protecció davant la incertesa. Les enquestes són molt eloqüents, especialment a les províncies de l’ Espanya meridional i interior, on es detecta una por més gran als canvis bruscos. Ciutadans apareix en aquests moments com el partit que millor s’adapta al moviment helicoidal: ofereix una certa renovació als indignats i adhesió a l’ Estat als espantats. Els seus excel·lents resultats a Catalunya avalen i reforcen aquesta doble oferta.

Comença ara una dura lluita entre el Partit Popular i Ciutadans per l’hegemonia en el centre dreta. Les seqüències més intenses d’aquest combat es disputaran als despatxos de Madrid i en els mitjans de comunicació. Ja acaba de filtrar-se que Ciutadans és el partit més mal puntuat pel Tribunal de Comptes pel que fa a la claredat comptable. Comença el combat.

També es fa agra la lluita entre els neoconvergents (ara Junts per Catalunya) i Esquerra Republicana pel control de la Generalitat. Les discussions d’aquests dies sobre la difícil candidatura de Puigdemont a la presidència són molt descarnades. Les bones formes s’estan esgotant. És improbable que el legitimisme carlí (de Carles) perdi aquest combat, encara que Puigdemont no pugui ser elegit.

La Vanguardia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: