Portada

Enric Juliana: Guanya l’Espanya plural

rajoyLes eleccions generals en què la societat espanyola havia d’avaluar la gestió de la crisi econòmica i la terrible erosió del vell sistema de partits se salden amb un fort daltabaix del partit governamental, que perd més de seixanta diputats i veu seriosament reduït el marge de maniobra per a la investidura de Mariano Rajoy com a president del Govern. El rostre trist de Pedro Passos Coelho, primer ministre portuguès recentment destronat, es va aparèixer ahir a la nit a la planta 7 del carrer Gènova de Madrid.

Amb els números a la mà -a l’espera del vot a l’estranger i de l’escrutini definitiu-, el candidat del Partit Popular té davant seu una infranquejable muralla de 178 vots negatius (les esquerres i els sobiranistes catalans). Mariano Rajoy Brey només podria ser investit president amb l’abstenció del Partit Socialista Obrer Espanyol, en el marc d’una política de “gran coalició”, que segurament obtindria la benedicció de Brussel·les i Berlín, i altres centres de poder. En aquests moments, el Govern d’Espanya està a l’aire.

No hi ha una majoria clara i seran necessàries moltes hores de negociació perquè aflori una solució estable, si és que aquesta és possible en els pròxims dos mesos. Espanya es italianiza. Itàlia, sense italians. (Aforisme els drets d’autor pertanyen a l’expresident socialista Felipe González, a qui aviat veurem treballant darrere de la gran coa-lició.) Els dos partits tradicionals-ment hegemònics superen per molt poc la meitat dels vots emesos, evidenciant un gran desgast sistèmic. El PP perd 63 diputats. El Partit Socialista Obrer Espanyol, primera força de l’oposició en la legislatura socialment més dura dels últims quaranta anys, perd 20 escons. Dos nous partits de fort biaix generacional, Podem i Ciutadans, irrompen al Parlament amb 109 diputats, amb avantatge per als partisans de Pablo Iglesias, triomfadors morals del 20-D.

La sacsejada és espectacular i especialment intens en les grans ciutats. Estem davant un canvi estructural de complex, incert i tortuós recorregut. Aflora políticament el mal humor i la indignació d’amplis sectors de la societat espanyola. I guanya l’Espanya plural. Guanya en termes estratègics, sigui quin sigui el resultat de les negociacions per a la investidura, Espanya no pot seguir sent governada contra les perifèries. Aquesta és una de les grans veritats del 20 desembre 2015.

D’acord amb els paràmetres convencionals -massa convencionals en aquesta ocasió-, les dretes i les esquerres surten de les urnes pràcticament empatades. L’hipotètic bloc de centredreta (PP i Ciutadans) sumaria 163 diputats. L’hipotètic bloc d’esquerres, a la portuguesa manera (PSOE, Podem i Esquerra Unida) la seva-maria 161 diputats. Des d’aquesta perspectiva, la investidura del president del Govern podria quedar en mans del Partit Nacionalista Basc, que amb sis diputats estaria en condicions d’inclinar la balança a favor del socialista Pedro Sánchez, si aquest també obtingués el concurs de Podem i Esquerra Unida.

Recordem que Ciutadans ha acudit a les eleccions generals amb la proposta de procedir a una gradual extinció del concert foral basc i del conveni navarrès. La paradoxa és deliciosa. Els foralistes bascos tenen a les seves mans la possibilitat de tancar el pas a Rajoy i de bloquejar a Albert Rivera. Les relacions de l’Euskadi Buru Batzar (òrgan de direcció del Partit Nacionalista Basc) amb Pedro Sánchez són bones.

La paradoxa no s’acaba amb els bascos. Les forces sobiranistes catalanes també poden tenir un paper important en el Congrés dels Diputats si els nou diputats d’Esquerra Republicana i els vuit representants de Democràcia i Llibertat (CDC), decideixen tornar a connectar a la política espanyola i tenir un paper actiu en les negociacions per la investidura del president del Govern. Sumats als sis escons del PNB, els 17 sobiranistes catalans poden impedir, amb escreix, la investidura d’un candidat del bloc PP-Ciutadans. La investidura requereix la majoria absoluta (176 vots) en la primera votació). En les sessions següents són necessaris més vots positius que negatius. L’aliatge PP-Ciutadans, més Coalició Canària, podria arribar a un màxim de 164 vots.El bloc d’esquerres més el PNB i els sobiranistes catalans, més els diputats de Bildu, podrien emetre 184 vots negatius. Sense l’oposició del PNB, el candidat del PP seguiria topant amb 178 vots negatius. Més vots negatius que positius. La via Ciutadans és aritmèticament impossible. Mariano Rajoy pot córrer la mateixa sort que el seu col·lega Passos Coelho si no aconsegueix trobar a les pròximes setmanes la senda alemanya, mai explorada a Espanya.

“Espanya necessita estabilitat”, va clamar el president ahir a la nit des del balcó del carrer Gènova. Era la seva primera trucada de la gran coalició amb el PSOE, oa un pacte d’investidura, que podria tenir com a gran teló de fons la reforma de la Constitució. Abstenció socialista, a canvi d’un programa pactat i una legislatura curta.Els resultats col·loquen al desgastat PSOE al centre del tauler. Podeu provar una aliança d’esquerres a la portuguesa manera, molt difícil d’articular amb un Podem triomfant en les grans ciutats. I pot obrir-se a una política de col·laboració programàtica amb el Partit Popular -amb l’objectiu principal de la reforma de la Constitució-, que podria arribar a tenir com a preu el cap de Rajoy. Convé recordar que la Constitució espanyola no exigeix ​​com a requisit obligatori que el president del Govern sigui diputat o senador.

Espanya es italianiza i elegir president serà tant o més difícil que a Catalunya.

 

La Vanguardia

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button