Portada

Enric Juliana: El 24-M i la Corona d’Aragó

aragoHi ha una interessant dada de les eleccions del dia 24 que mereix ser subratllada. Per primera vegada des de la restauració de la democràcia, cap dels territoris hispànics que fa segles conformaven la Corona d’Aragó serà governat pel Partit Popular, organització política de caràcter nacional espanyol, de notable matriu castellana. A la primera meitat dels anys vuitanta, quan van començar a triar-se els parlaments autonòmics, el mapa era el següent: El nacionalista Jordi Pujol presidia la Generalitat de Catalunya. El socialista Joan Lerma, la Generalitat valenciana. El socialista Santiago Marraco encapçalava la Diputació General d’Aragó. I el mallorquí Gabriel Cañellas, regionalista de la vella Aliança Popular, presidia el Govern Balear. Hi ha hagut molts canvis des de llavors, però si els pactes entre les esquerres no naufraguen en les pròximes setmanes a Aragó i Illes Balears, serà la primera vegada que el partit fundat per Manuel Fraga Iribarne no presideixi cap autonomia amb les quatre barres en la seva bandera.

Fins aquí la nota historicista. El mapa també pot interpretar-se de la següent manera: el PP deixa de governar en les principals autonomies de l’Espanya de l’Est. L’expressió la prenc prestada del geògraf valencià Josep Vicent Boira, col·laborador habitual de La Vanguardia, un dels intel·lectuals que més i millor han treballat a favor de la idea del Corredor Mediterrani. Espanya de l’Est: els territoris que basculen sobre la Mediterrània i que tenen en comú, a més dels seus vells llaços històrics, no dependre del fons de solidaritat interterritorial. Societats sense règim foral que contribueixen amb el seu esforç a la igualació interna espanyola. Comunitats que no reben subsidi territorial, però que han patit la crisi amb molta intensitat, donades les característiques del seu teixit socioeconòmic: lluny dels ministeris i molt a prop de la fragilitat de la petita i mitjana empresa quan s’estrangula el crèdit. L’ensorrament electoral del PP és més accentuat a l’Espanya de l’Est -molt especialment al País Valencià i Illes Balears-, que al Gran Madrid i a les terres de Castella i Lleó.

I encara hi ha una altra interpretació possible. En les tres comunitats de l’Espanya de l’Est en què el PP acaba de perdre la majoria absoluta en benefici de possibles coalicions d’esquerra -sense que Ciutadans pugui actuar de partit bisagra-, els governs sortints de centre dreta han adoptat aquests últims anys iniciatives per caricaturitzar la llengua catalana (cas del Lapao a Aragó), per tornar a posar en qüestió la unitat lingüística de l’idioma català (català, valencià i balear) i minorar la seva presència a l’escola pública, especialment a les Balears, on la política del Govern presidit per José Ramón Bauzá ha generat un important conflicte del poder polític amb la comunitat educativa.

A València es diu des de fa uns anys que l’anticatalanisme ha deixat de ser un bon negoci. El 24-M ve a demostrar que també està deixant de ser un bon recurs electoral. Les polítiques de tensió amb el significant català, constantment engrandides per bona part dels mitjans de comunicació de Madrid, de res li han servit a Bauzá, i tampoc li han estat útils a Alberto Fabra, que va començar moderat i va acabar excitat.

El més anticatalanista dels dirigents del PP valencià, Serafín Castellanos, va ser detingut ahir per presumpta corrupció.

La Vanguardia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button