Nou Cicle

Enric Juliana: Coscubiela

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

coscubielaLa política sempre dona sorpreses. La intervenció més escoltada i més comentada aquesta setmana al Parlament ha estat la del portaveu del grup amb més dificultats per mantenir-se unit en la disjuntiva catalana actual. La ventada està a punt d’ emportar-se l’ encanyissat de Catalunya Sí que es Pot ( CSQP), la fràgil coalició electoral –a qui se li va acudir el nom?– que el setembre del 2015 va agrupar Podem, ICV i el partit municipal d’Ada Colau, però tothom parla del discurs de Joan Coscubiela.

Les brigades de xoc de l’independentisme li han donat una llisada a les xarxes socials. Gabriel Rufián li ha dit esquirol. A Catalunya Ràdio, emissora pública pagada per tots, Mònica Terribas el va amonestar en directe. Va fer posar drets els diputats de l’oposició. No s’havia vist mai el Partit Popular, Ciutadans i el PSC aplaudir tots junts la intervenció d’un exsecretari general de Comissions Obreres, d’antiga filiació comunista. Els fraticelli de la CUP reien i assenyalaven amb el dit l’aplaudiment dels unionistes. Coscubiela va plantar cara: “No vull que el meu fill visqui en un país on la majoria pugui tapar els drets dels que no pensen com ella”. Molta gent ha escoltat amb atenció les paraules de Coscubiela. Molta gent sense pancarta i sense tribuna hi està d’acord. Els comuns –encara a mig construir– s’estan convertint en l’únic partit transversal que queda a Catalunya. El 21% dels seus electors estan a favor de la independència, i la resta volen més autonomia. Resistiran? No els serà gens fàcil. Els volen esquilar.

El ple del Parlament no ha resistit aquesta setmana l’efecte dels rajos gamma. És difícil fabricar solemnitat en temps de directe televisiu amb internet. El debat ha estat un fracàs escènic del sobiranisme. Carme Forcadell no el volia el debat. No, ara. La presidenta del Parlament hauria preferit que les dues lleis de desconnexió fossin inicialment aprovades com a decret llei pel Consell Executiu de la Generalitat. La CUP va voler ple, i en va tenir.

Un sobiranisme que parla constantment de democràcia no pot restringir els drets de l’oposició en una votació tensa i transcendental sense provocar un curtcircuit. “Aquests són els que ens volen donar lliçons?”, es pregunta molta gent a Espanya.

Coscubiela és un supervivent. Els joves d’ICV van voler deixar-lo enrere, i no va deixar que el marginessin. Ada Colau tampoc no simpatitzava gaire amb ell. Dur, intuïtiu i personalista, ve de Comissions Obreres i porta la marca del vell PSUC, que es proclamava partit nacional català, sense haver estat mai independentista, ni tan sols sota la direcció de Joan Comorera, el seu primer secretari general, un catalanista de pedra picada.

Coscubiela és nacional-català, sense fòbia a Espanya. Hi ha molts nacional-catalans que en aquests moments se senten violentats per la propaganda secessionista, necessitada d’un alt consum diari d’emocions. Coscubiela, que deixarà el Parlament quan s’acabi la legislatura, ve del sindicalisme i té el costum de no deixar-se acovardir. Hi haurà un manifest de sindicalistes, encapçalat per Josep Lluís López Bulla, històric líder de Comissions, que farà parlar ben aviat.

Una altra dada interessant per a la memòria: la Comissió Obrera Nacional de Catalunya va ser constituïda en la clandestinitat el 1964, agrupant treballadors que havien arribat de tots els racons
d’ Espanya, sota la bandera catalana.

La Vanguardia

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: