Nou Cicle

Enric Juliana: Article 155 a la vista

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Els legítims poders de l’Estat asseguraran el compliment de l’Estat de Dret“. Aquest és el missatge principal del discurs del Rei ahir a la nit. Un discurs que dóna un gir important a la situació, en la mesura que es posa al capdavant – i no darrere – de la resposta de l’Estat a la situació creada a Catalunya.

Felip VI va donar ahir a la nit un fort cop sobre la taula, davant la sorpresa de molts catalans que esperaven empatia cap als sentiments majoritaris de protesta i indignació pels esdeveniments del passat diumenge. Ahir, Catalunya va parar. Cap menció explicita al diàleg, aquesta paraula tan invocada aquests dies a manera de coixí de seguretat, per instàncies tan diferents com la Comissió Europea i la Conferència Episcopal Espanyola. Cap paraula en català. El Rei responsabilitza exclusivament als governants de la Generalitat de la situació creada, als quals acusa de “deslleialtat“. Un discurs sever. Un discurs que amb tota seguretat ha galvanitzat a una part important de l’opinió pública espanyola. L’Estat va defensar la unitat d’Espanya.

Som en el preàmbul de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, inspirat directament en l’article 37 de la constitució federal alemanya de 1949, coneguda també com la llei fonamental de Bonn. Per a l’activació de l’esmentat article és necessària l’aprovació del Senat, per majoria absoluta. Com és ben sabut, malgrat els seus mals resultats al Congrés, el Partit Popular va ser capaç de retenir la majoria al Senat en les eleccions generals del 26 de juny de 2016. En termes jurídics, tot està ja disposat per a fer aquest pas, només falta que el president del Govern doni l’ordre. L’aplicació de l’article 155 no suspendria l’autonomia de Catalunya. L’Estatut seguiria vigent. El 155 permetria al Govern fer-se càrrec durant un determinat període de temps de les competències de l’autonomia que estimi necessàries per assegurar l’ordre constitucional, des de la direcció orgànica dels Mossos d’Esquadra, fins a la competència presidencial per a la dissolució del Parlament i la convocatòria d’eleccions autonòmiques, per posar dos exemples. Dos exemples que avui són pertinents. Els Mossos es troben clarament en el centre de la crisi. I la pèrdua de la competència per convocar eleccions és una de les mesures que més tem l’actual estat major de la política catalana.

L’enorme severitat del discurs del Rei – sens dubte alguna la característica més decisiva del discurs llegit ahir a la nit – no hauria de enfosquir la seva reivindicació de la Constitució com a marc per a la resolució del conflicte. Fora d’aquest marc no hi ha diàleg possible. Aquest és el missatge de Felip VI, agradi molt, o no agradi gens. La cassolada a Barcelona es va sentir ahir a la nit fins a l’illa de Sardenya. Cassoles i silencis. També cal consignar l’aplaudiment silenciós o l’acceptació pragmàtica de milers de catalans.

El discurs del Rei ahir a la nit fabrica realitat política. El PSOE ha estat cridat a files. Correspon ara als governants catalans prendre una decisió. Tenen tres opcions.

Primera. Suspendre tota nova iniciativa per un temps determinat, per capitalitzar les energies acumulades i enviar un missatge de serenitat a l’exterior. Una pausa intel·ligent per emplaçar el Govern central a un diàleg reformista. Aquesta és la proposta defensada, entre altres, per l’exconseller Andreu Mas-Colell, un dels homes més ben preparats de l’esfera sobiranista.

Segona. Convocar eleccions immediatament perquè sigui el poble de Catalunya qui decideixi lliurement que rumb a prendre, vista l’experiència d’aquests darrers dos anys. Serien unes eleccions tremendament interessants que obligarien a tots els partits a afinar molt bé les seves propostes.

Tercera. Efectuar una declaració d’unilateral d’independència en un Parlament obert en canal, declaració que seria anul·lada immediatament pel Tribunal Constitucional, que no seria reconeguda per cap país important del món, i comportaria la intervenció parcial de l’autonomia.

Està en joc la institucionalitat catalana, la gran victòria de Josep Tarradellas i de les forces democràtiques el 1977. El carrer no substitueix la institucionalitat. Tot i que el soroll de les cassoles se senti fins a Còrsega i Sardenya, el carrer canvia sempre de temperatura. Els titulars de la premsa estrangera no són un xec en blanc.

La continuïtat de la institucionalitat catalana, aquesta és la clau, un cop escoltat al Rei.

La Vanguardia

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: