Nou Cicle

Enric Company: Una setmana d’infart

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

La majoria parlamentària que va portar Pedro Sánchez al Govern d’Espanya en substitució de Mariano Rajoy viu una setmana d’infart. Està en joc un dels factors principals de tota acció de govern: l’aprovació dels Pressupostos anuals. Una setmana abans de la primera votació, els partits independentistes catalans estan immersos en dubtes i dividits sobre si han de tombar el projecte de pressupostos o bé avalar-lo i donar almenys un any més de vida al Govern del PSOE.

El permanent neguit en què viuen els independentistes s’ha aguditzat aquesta setmana amb el trasllat a Madrid dels dirigents d’ERC i el PDeCAT que seran jutjats pel Tribunal Suprem a partir del 12 de febrer. Una mena de destí tràgic ha fet coincidir les primeres sessions del macrojudici, que pot durar tres mesos o més, amb la votació al Congrés dels Diputats en la qual els diputats independentistes han de decidir si li tallen l’oxigen al Govern del PSOE.

La situació és realment xocant. Un dels presos, el secretari general d’Esquerra, Oriol Junqueras, ha de decidir des de la presó, mentre espera si els magistrats del Suprem li atribueixen o no uns delictes pels quals li poden caure 25 anys de presó, si el seu partit aprova o no els Pressupostos del Govern d’Espanya. El cas del PDeCAT és només diferent en els matisos, ja que la seva cúpula ha estat escapçada diverses vegades en els últims anys i el principal dirigent d’aquest partit, acusat pels mateixos fets que Junqueras, Carles Puigdemont, s’ha escapat de les mans del Suprem. No és a la presó, sinó que està refugiat a Brussel·les. Això suposa que, en cas que hi hagi una sentència condemnatòria per als altres independentistes acusats, el futur de Puigdemont és un llarg exili.

Alhora també està en joc que la Generalitat tingui els seus Pressupostos, que en bona mesura depenen dels fons que se li atribueixin als de l’Estat. Dirigents socialistes i independentistes buscaven ahir fórmules per allunyar les votacions pressupostàries del clima d’exaltació política generat per la immediatesa del judici als independentistes. Aquests intents topen amb l’interès dels sectors del mateix independentisme partidaris d’incloure el PSOE en la llista dels enemics de Catalunya als quals no s’ha de donar ni aigua. Els partidaris del com pitjor va, millor, especulen amb la possibilitat de fer caure el Govern de Sánchez i substituir-lo, mitjançant unes eleccions anticipades, per un altre format sobre una majoria parlamentària del PP, Ciutadans i Vox com la que ja governa a Andalusia. Aquests sectors sobiranistes creuen que un Govern d’Espanya condicionat per la ultradreta del nacionalisme espanyolista seria un revulsiu que podria desfer al seu favor l’empat entre autonomistes i independentistes a Catalunya.

Aquests càlculs són la nova versió dels castells en l’aire que han portat els independentistes a la permanent fugida cap endavant a partir del 2012. Però ara, igual que llavors, tenen una part de versemblança que prové de la cridòria no menys permanent dels partidaris de no donar ni aigua als catalans, tal com no paren de proclamar dia sí, dia també des de fa anys el PP, Ciutadans i ara Vox, els partidaris de l'”a por ellos” que insisteixen a configurar l’independentisme català com l’enemic interior d’Espanya que cal esclafar.

Aquest és el brou en què es cou el projecte de Pressupostos de l’Estat per al 2019. Una situació enverinada dominada aquests dies, sobretot a Catalunya, però no només aquí, per renovats factors emocionals derivats de les incidències judicials. El president Sánchez va advertir fa unes setmanes que pretenia esgotar la legislatura tot i que no pogués aprovar els Pressupostos del 2019, però aquesta afirmació procedeix d’un voluntarisme poc justificat. Prorrogant els Pressupostos elaborats en el seu moment pel Govern del PP, un Govern del PSOE amb 84 diputats al Congrés es veuria forçat a convocar eleccions. La perspectiva d’un avançament electoral en les condicions polítiques actuals és, paradoxalment, el factor que pot induir els grups parlamentaris d’ERC i el PDeCAT a donar a Sánchez el suport que ara necessita. L’argument és avui, com ho va ser en el moment de la moció de censura, que a Espanya no hi ha a la vista cap opció millor per al catalanisme en el seu conjunt que una majoria parlamentària formada pel PSOE, Podem i els partits valencians, bascos, gallecs i catalans. Tota la resta és pitjor.

El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: